Llimbs

You’ll have to wait ‘til yesterday is here.
TOM WAITS

Com estàs? Com va tot?
Porten crosses, com ell, a penes
m’arriben de lluny les preguntes
en l’afònica veu de l’ancià antic
amic de la família, abrigat de cap
a peus en ple maig i a ple sol
en un banc on seu flanquejat
per roses roges i blanques —
I què contes? Què fas, ara?
Estic esperant que el passat arribe
també ací, li dic, aquesta vegada
ens l’han de fer arribar per fases,
així que aguardaré a la darrera,
per si potser aleshores ja no ens cal
fer-hi res i tot siga cosa de furtar
un bon cavall i fugir lluny, ben lluny,
cap aquell horitzó més nostre i solitari
que, entre pàmpols de figuera borda,
s’albirarà, com sempre, molt més tard. —
Ja fa calor. Tot passarà. Records als pares.

Josep Porcar

Veus mirades: poema per a la convocatòria #CMCVaCasa

Notes

Apareguda primer a l’àlbum Frank’s Wild Years (1987) i posteriorment al Big time (1988), «Yesterday is here» és una meravellosa cançó de Tom Waits coescrita amb la seua esposa Kathleen Brennan. Vaig escoltarla de nou fa uns dies i no vaig poder evitar relacionar-la amb aquests mesos de marasme col·lectiu i individual al planeta, un temps d’incertesa que sembla prorrogar-se –ara per fases– abocant-nos a un estat de vida diferida, suspesa i en suspensió, sota l’estat d’alarma ara mutant, com el virus, en un alarmant estat de moratòria de prerrogatives totalitàries sota el rebregat pretext del “jo o el caos”. El videpoema indaga en aquesta creixent percepció d’espera que s’allargassa, de vida i mort als llimbs, d’ancianitat precoç, que prové de l’extinció d’un passat immediat considerat “normal” i, per contra, l’arribada –el retorn– d’un altre més remot i més despòtic que va imposant-se, amb l’afegit de no saber encara quin de tots és aquest ahir que definitivament farà port ací. Yesterday is here, però.  Segons la teologia cristiana, els llimbs són el lloc –i sobretot el temps, diria jo– on van les ànimes dels justos esperant la redempció del gènere humà (també on van a parar les dels infants que moren sense baptisme). Igualment, parlem d’algú que “està als llimbs” quan el trobem distret i sense adonar-se del que passa al seu voltant (estar a la lluna, estar als núvols…). Amb pecat original o sense, sembla que som als llimbs, en tots els sentits, com aquest ancià que al banc pren el sol i ens pregunta coses –tan fàcils abans– que ja no podem respondre.

[ Aquest és el tercer poema producte de l’estrall, després de Confirmació de la regla i L’escurada. Trilogia només? ] 

L’escurada

L’ànima entrant dins del guant
i el cos entrant dins de l’ànima.
   DOLORS MIQUEL
   El guant de plàstic rosa, 2017

Nyu obstinat, per sisena vegada
–no encara tantes com Europa–
et rentes les mans aquest vespre
dessagnat que no arriba a morir
rere els turons tous de la bugada
i, havent escurat, amb el fregall
de l’àvia repasses de nit el marbre
ja desinfectat després de dinar.

No pot la poesia, mentre ensabones,
ser més inútil que tornar més neta
la netedat, ni més estèrils els camps
dins del teus ulls de xicoies i roselles
encesos, ni més fosc el silenci al pati
de llums, ni més pacient tu, os ruc
amb guants de plàstic rosa abocat
a un riu som de truites irisades

—bombolles de lleixiu sobre la pica
planen, estols de bombes nuclears
als teus palmells espellats, als llavis
clivellats pel boç, sobre fantasmes
penjats amb pinces, a les sulfatades
soles de les espardenyes on gràcils
i fràgils en l’aire hermètic descenen,
com jo ara amb la brossa a l’ascensor.

Però no esclaten encara, les preguntes.

Josep Porcar

Poema per al num. 81 de la revista L’Estel del Centre Excursionista de Castelló

Notes

Després del primer i potent impacte, víric a nivell sanitari –un revelador meteorit als pulmons del capitalisme– i viral per la seua onada expansiva amb profundes repercussions socials producte dels imposats dies de reclusió i de la suspensió de drets civils essencials, potser va sent hora que entrem ja de ple en fase d’obert qüestionament, més encara des del compromís que ha d’involucrar el món de la cultura i, especialment, el de l’art, tal com va començar a assajar recentment El Pont Cooperativa de Lletres. No escric això per elevar cap sermó –prou profetes i gurus tenen els temps foscos–, més aviat vull subratllar, com deia la poeta polonesa Wislawa Szymborska, que «no hi ha preguntes més urgents que les ingènues» i que, més enllà del cuc imperant clínicament superable, hi ha aquell altre, o aquells altres més subtils i encomanadissos, més paralitzants i alienants, amb què tots i cadascun de nosaltres estem sent perillosament inoculats i dels quals tardarem molt més a desempallegar-nos, per més lleixiu que fem servir. Quan deixa de ser un humà i natural mecanisme de defensa, la por es torna condemna, condemna a una presó més mental que física. Un antídot pot ser començar a pensar més amb la ment en la ment, i menys a insistir amb el cos sobre el cos fins a l’extenuació. El remei improvisat i provisori, a curt termini efectiu, de la privació de moviments, quan no d’expressió, pot resultar pitjor que la malaltia si, entrat maig, l’insostenible estat d’alarma no és reemplaçat per un estat de prevenció i responsabilitat ciutadana, o en cas contrari l’Estat paternalista, més o menys autocràtic, ho infectarà tot. No sé del vostre sistema immunitari; el meu ja implora llum, la natural i aquesta d’ara, i en tots els sentits.