El repte més difícil

Ressenya d’Anys llum

Pere Císcar

Josep Porcar és uns dels millors poetes catalans nascuts durant els anys 70 del segle passat, i el millor dels valencians. Ja ho era en els 90, quan el jove prodigi Porcar debutava amb força i ens deixava a anys llum, a aquells amateurs que maldàvem per esdevindre poetes. Recorde en la Facultat un poeta i company, Joan Puchalt, dient-me: ai, Pere, els cotxes de Júlia Zabala i de Josep Porcar no necessiten fer el rodatge, els nostres cotxes sí.

Ara, que ja sabem que aquesta és una cursa de fons, no d’sprínters, continuem admirant un autor que està aconseguint el repte més difícil: mantenir-se en un nivell envejable de qualitat pòetica llibre rere llibre. I és ací on entra el poemari de hui, premi Jaume Bru de Sagunt i publicat per l’editorial Onada. En la nostra opinió és una obra mestra per molts motius.

Porcar s’arrisca de nou i en reïx; inclou textos cada cop més misteriosos i mistèrics. Controla i emmotlla millor el seu innat torrent verbal sense renunciar als seus millors trets: en primer lloc, potser heretat per via paterna, la plasticitat imatgística; en segon lloc un pregon sentit del ritme mètric, estròfic i sobretot intern; i, en darrer lloc, un missatge contundent i d’alçada. La temàtica pot ser existencialista, amorosa (o des-amorosa, millor dit), i de vegades social; en aquesta darrera sol emprar un to àcid i de vegades sorneguer.

El domini de Porcar li permet continuar treballant el poema de llarg alè però també cada volta més els textos breus, com ha demostrat al llibre Preguntes o a la secció “Piulades al vol” del seu blog. Porcar juga i juga bé amb tot el que toca: amb les paraules, amb els idiomes, amb la fotografia, amb l’audiovisual als seus videopoemes i amb el disseny en la seua professió. És, en fi, un dels pocs poetes actuals que podem qualificar de creador total.

Vos deixe amb ell perquè comproveu que no, que no exagere. El teu torn, Josep. Gràcies.

 
Pere Císcar

Plaça del Llibre de València, 1 de novembre de 2019

És de tornada, el camí de la llum?

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE «ANYS LLUM» PER ANTONI FERRER
Onada Edicions, 2019. XXI Premi de poesia Jaume Bru i Vidal, Ciutat de Sagunt 2018
Llibreria Fan Set de València, divendres 31 de maig de 2019

El temps i l’espaiestan més farts del poetes / que dels físics.
J. Porcar, 1998, La culpa, València: 3i4

Amb aquesta citació inicial retorne a fa més de vint anys, tot reconeixent que m’hi he sentit divertidament concernit per la dèria cosmològica a què al·ludia Josep; i reconeixent, a més, que, vint anys després d’aquella «Culpa» i posats a tornar enrere per buscar lligams o circularitats amb el present, ell, Josep Porcar, m’ha guanyat sobradament la mà: ha gosat pegar una volta d’anys-llum a la recerca de paradisos i estius perduts o enyorats. I ve recercant-los –bé per fer-ne el dol, bé per celebrar-ne la memòria agraïda– des de ben aviat, amb una lucidesa sorprenent i amb una contundència dràstica. Des de l’agosarada i precoç maduresa de les Vint-i-dues mans de pintura, sostinguda per Crònica de l’ocupant, i passant per l’esclat entre psàlmic i iconoclasta de La culpa, per la llarga fermentació i destil·lació d’Els estius i de Nectari, per l’enlluernament de Llambreig –«ronca» i encertada embranzida contra la «provocada tenebra que encara diuen nit»– i per l’atenta i pacient auto-exploració –com la de qui espera i per «als que esperen»– que és Preguntes, Porcar ha vingut trobant-se com a poeta: ha sabut anar temperant l’excés d’entremaliadura i enfocant amb precisió els objectes de la seua mirada. Tot ha anat acoblant-se.

I és així que, ara, amb aquest Anys llum, el poeta ha arribat a condensar el seu quefer poètic i vital –i ja ho havia ataüllat Manuel Garcia Grau, en l’any 1993 i a l’epíleg de Vint-i-dues mans…–, ha arribat a condensar-los en un viatge interior que, com el de Dant Alighieri a la recerca del seu «Paradiso», tracta de refer una distància major que la dels anys-llum cosmològics: la que el separa de si mateix i d’allò «veritablement important» que, com deia Eliot, «sempre roman a l’espera».

Anys llum, en efecte, s’estructura en tres parts que ens fan evocar aproximadament les de la «Commedia» de Dant: «Sisme i diàspora», «Pràctiques de salvament» i «Nou ecografies» com esbós molt sui generis d’un paradís encara prenatal. Es tracta d’un viatge per les tenebres interiors a l’encalç d’una llum que ha fugit i, en el qual, l’autor sembla trobar a faltar el guiatge segur d’una mà, si no de la de Beatriu –omnipresent «somni en flor que no ha madurat» i absentada amb la llum–, sí almenys de la de Virgili, ombra a penes suggerida, homenatjada amb enyor en la citació inicial de Diàspora, últim poema de «l’Inferno» de Porcar, i en la referència que conté, literalment sibil·lina (Égloga IV del poeta llatí), al desig-profecia del naixement, a casa i en la «llar de Nadal buida», d’un Sol Invictus que, «or seré i arrel d’albes», rescabale la realitat de les cendres i del gueto. SISME I DIÀSPORA és, així, un descensus ad inferos, en el qual la tutela de Virgili serà circumstancialment substituïda per la de mentors més propers com ara Rimbaud, Baudelaire, Lou Reed, Bartra o Vinyoli. Un viatge que evocarà l’infern com una situació existencial de fracàs definitiu, de pèrdua irremeiable. Les imatges emprades per Porcar són potents: l’espaitemps com teixit o sentit vital trencat i arnat per forats negres on, «a contrallum, orbita el record i gravita l’oblit»; el seu propi i personal «costat salvatge» que, «orfe, orat i orb», travessa les nits boges de València –ara amb Lou Reed– entre «remor de bruixes i graneres al vol»; ell mateix, «cuc despullat de cucs», mudat a «hac» (a no-res), per si poguera, «nu per l’omega», auto-expulsar-se grimpant cràter amunt en conat inútil, car del «foguer d’Hefest» res no ix. S’hi veu perdut de si, «llogater de soledat», «fent la viu-viu», mort en vida entre xiprers funestos després de «l’última palada», envoltat de «crostes de sutja i greix de foguer» i com de forn de crematori. És inútil, fins i tot, la inconfessable esperança d’un últim recurs que l’ajude a arribar al final del viatge: la inconfessable esperança d’un Viàtic que «es faça aurora» i que, en forma com de radiació Hawking, sostinga el viatger per dansar la «dansa imballable de desmorir i nàixer». Com hi és també inútil una Carta nàutica que només revelarà miratges: «el lloc on tot fou una vegada» i que és ara «el lloc on tot serà mai». Com inútil és, a Prosòdia del vi, la «desvida de l’amor després de l’amor». Tot és en va, del forat negre estant: no hi ha signes de deinterrogació; només hi ha un «silenci que no respon», i que, «si respon, mai desinterroga»; no hi cap àngel que anime a un «altre amén». Només hi ha, a Nocturn, una «absència a mida de cada hora», una nit on morir, dormir i, potser, «somiar abraços impossibles».

Després d’aquest viatge circular per les vivències que l’han menat a desésser, les PRÀCTIQUES DESALVAMENT –»una lluita amb l’àngel per allò més alt que salva», segons la citació de Joan Vinyoli, i un «excavar entre foscors com un talp o com la consciència», segons la de John Keats– constitueixen un desesperat intent del nostre poeta per reconciliar-se amb la vida viscuda, que ara està ja fora de camp (zoom out), enllà de l’horitzó de successos, des d’on res no pot retornar que no siga «polseguera d’estels, podridura d’amor i sangonera a la sang». I, tanmateix, el poeta encara vol diferir la vida, no deixar de contemplar el cos fulgent de l’estimada. I és que la vida, motivadora del poeta i dels poemes, continua sent paradoxalment bella: ho és quan l’esplendorós ambre de la tardor ens acull com en l’interior d’un codony madur o com al fons d’un vi antic, i sembla, aleshores, que fins i tot la fulla caduca del salze volguera tornar al seu arbre com un pit-roig menat pel cerç. És bella la vida quan l’espectre lluminós de Brocken inflama el blanc de la boira i ens fa veure els colors de l’infinit. La bellesa de la vida se’ns imposa, pura i viva, en «l’enceguerada baterola de la nena» que juga incansable al carrer amb els «ocells vivíssims del seu cap», i que cal salvar com l’infant que encara pot haver en nosaltres. I gual que cal salvar també les vides dels avantpassats que, amb els seus atifells i andròmines i des dels seus camps i cases, han vingut filant-nos, a nosaltres, i per anys-llum, amb la intensitat de la gràcil seda de les aranyes, l’únic que n’hi resta. I tot i ser cecs, com talps en la foscor, haurem de salvar pel tacte –llegir en braille, com el vent llig les ones del desert les ratlles de les mans que acariciaren. I caldrà guardar també, de l’agost que tot ho incinera (en A Ghost un bellíssim poema-rèquiem) , la memòria, «or de misericòrdia» de l’amic poeta Manel Marí. La vida, però, podrem diferir-la, podrem salvar-la? Porcar ho dubta: havent perdut els guants que ens protegien i, més encara, les empremtes dactilars que, ja d’infants, se’ns havien llimat al tobogan del parc, hem perdut les arestes i els cantons vius del nostre amor i de la nostra identitat. Hem restat bisells, xamfrans morts; i se’ns ha passat de llarg, a anys-llum, el tren de la vida. Sembla que –a l’igual que Job–el poeta ha estat tan cruelment escandallat, i esqueixat «per una vara tan fina», que ara ja no pot deixar d’esperar que el seu esquinçall arrele i brote com redolta i branquilló. Un esquinçall d’home que, esgarrat de contradicció, lluita, per una banda, per l’última dignitat de qui, tot i reconéixer «l’asimetria final i exacta entre el teu amor i el meu» –com li diu, en l’Antífona de la rosa borda, al seu «impossible amor secret» (a la impossible Beatriu que ha fugit anys-llum amb les empremtes i ratlles de les mans del poeta?)–, tot i això, es nega a acceptar ser esclau feliç d’un amor que «també secret ha de morir». Un esquinçall d’home, però, que, d’altra banda, es consola imaginant que eixes empremtes dactilars, perdudes, «en algun forat de cuc/ de l’eternitat s’han unit per fi en l’única/ i afligida mà que cada nit pica la meua porta/ i pregunta si, per favor, pot colgar-se amb mi/ al llit, perquè als somnis d’enfora fa massa fred». Redolta, branquilló… i empremtes, tanmateix. I desabellament: el dolç prodigi d’una gota de mel a punt de caure. I podria ser, fins i tot, que, després de la llarga desfeta, sobrevinguera, per fi, una ben altra refeta, no per impensada menys desitjada: que l’esperança faça la fotosíntesi i que, des de la maresma, ajude el poeta, «de corall embolcallat, amb ales de mussol», (com l’au d’Atenea), a «sobrevolar l’aiguamoll». Amb aquest poema, Fotosíntesi, es tanca el Purgatori i s’obri pas al peculiar –déiem– Paradiso de Porcar: a les NOU ECOGRAFIES que conformen el final del poemari.

La primera d’aquestes «ecografies», In vitro, en connexió amb la peça anterior, apunta precisament a eixe caràcter sui generis que Porcar introdueix en la part que, en un esquema pres ortodoxament de la Commedia de Dant, hauria de constituir la culminació paradisíaca del viatge realitzat: el poeta no renaixerà sinó amb «ales de mussol», sota la protecció d’Atenea; és a dir, transmudat in vitro en el poema, i només com a poema. I el poeta no s’haurà de preguntar si allò que ha motivat la florida de l’esqueix en poema, si «allò que durà un glop de vi o una carícia fou veritat o fou formiga»: haurà de deixar que qualle en l’artifici, i callar. Haurà de deixar-lo «eco pur, sense Narcís». És així com durarà, en ell, tot el que el poeta va estimar. Tanmateix, i conscient de l’heterogeneïtat de les experiències vital i estètica, haurà d’assumir que també el poema pot acabar sent peça d’entomologia, «objecte d’art» alienat de la vida, de l’alegria i del dolor d’on van nàixer. I el poeta haurà de percebre que, per contra, quan l’art es deixa sorprendre i colpir per la vida, quan «la duresa de la pedra» i «la bellesa del somni» es troben i bateguen a l’uníson «en la contracció que dilaten dins la sedosa llangor del marbre» –com diu Porcar en el meravellós poema Femme piquée par un serpent, en homenatge a la Vénus Blanche que Baudelaire cantà i que Clèsinger va esculpir– és aleshores que art i vida poden quedar units en un lligam indestructible que, «absent, perdura». Un lligam que no tem desaparéixer ni tornar enrere, sinó que se sap, ausiasmarquianament, «lloc on la pensa repose» i no li cal reencarnació.

Sí que li caldran, al poema que «ha fet niu en l’esbarzer « de la vida –i per tal que «les espines no el desdiguen»–, sí que li caldran trasplantaments, a l’igual que cal trasplantar del cor «els batecs ja apagats de l’hivern passat». Caldrà trasplantar fins i tot els xiprers del Parc del Laberint, que ara ja no seran fúnebres, sinó símbols de renaixement a un paradís i entre els quals juguen buscant-se –»àngels d’hora bandejats»– dos nens altra vegada innocents: «nus de tot com una fulla» i «vent suau al cim del món». Eva i Adam redivius al Paradís, per fi, o altra vegada exposats al joc-prova del Laberint?

Fins ací, i potser amb tota la seua ambigüitat, el somni de renàixer, de des-morir, de fer revertir la llum de tan llarg viatge, de fer que els pètals retornen a la rosa, que el poema a l’amor que el motivà i les ratlles de la mà a la carícia. O al risc de tornar-nos a allunyar «de tu i de mi»?

Perquè la pregunta de Porcar persisteix, enfront –o davant– de la de Carles Riba («On tornem que no siga naixença?»): «no és sempre d’anada, i no de tornada, el camí de la llum?». No pareix que torne, una volta anada. Només en quedarà, si de cas, un rastre, un poema, en l’últim vers del qual sembla dissoldre’s tot allò que el motivà: enelsespaisenblancdel’últimvers, la barra espaiadora: la pura i dura realitat pre, extra i post-literària de la vida i del temps no fa sinó distanciar més i més els anys-llum amb què la llum «se’ns fa lluny». Esvaeix, fins fer-lo «il·legible» i «absència sordmuda», el vers que hauria de donar sentit final al poema i, potser, resposta a les preguntes de Riba i de Porcar. O a la que hi podríem afegir nosaltres: el que dissol el poema, dissol també el seu motiu?

De vegades, els poetes estem temptats de pensar, com Eliot, que allò veritablement important sempre roman en l’espera.

   ANTONI FERRER
   Fan Set, València, primavera de 2019

La pruïja dels poetes

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE «ANYS LLUM» PER MANEL PITARCH
Onada Edicions, 2019. XXI Premi de poesia Jaume Bru i Vidal, Ciutat de Sagunt 2018
Llibreria Babel de Castelló, divendres 12 d’abril de 2019

Foto de Vicent Jaume Almela

1. A. GLOSSARI CIENTÍFIC

Any llum
Unitat de longitud aplicada al camp de l’astronomia que indica distàncies, com en el cas de la distància que hi ha entre la Terra i una estrella llunyana, una galàxia, etc. Equival a la distància que la llum recorre en un any. La llum recorre una distància en el buit  de: 299.792,458  km cada segon, és a dir, un total aproximat de 9,5 bilions de km l’any.

Buit
Evangelista Torricelli, l’italià inventor del baròmetre en el segle XVII, va crear el buit per primera vegada en un laboratori.

Espaitemps
Hermann Minkowski el 1908 va introduir el concepte, que fusiona el temps i l’espai absoluts de la teoria newtiana en una nova entitat de quatre dimensions, tres corresponents a l’espai i la quarta al temps. Parlem també de la detecció de forats negres que xoquen, d’arrugues en l’espai-temps.

Gravitació
La llei de la gravitació universal de Newton ens diu que la força d’atracció entre dos cossos, és proporcional al producte de les masses i, a la vegada, inversament proporcional al quadrat de la distància que separa els dos cossos.

Forat negre i Forat de cuc
Matèria d’alta densitat en concentració, amb una elevada força gravitatòria de manera que l’alliberament té una velocitat superior a la de la llum.

Forat de cuc
També anomenat pont Einstein-Rosen. Un forat de cuc té dos o més extrems, connectats per un únic conducte, per on la matèria es pot desplaçar entre els extrems.

1.B. INTERPRETACIÓ POÈTICA DEL GLOSSARI

Any llum
Devenir vital que deparen les relacions humanes quan la implicació íntegra de cor i cervell es veu afectada per buits en la retroalimentació afectiva.

Buit
Estat anímic en què l’interior de la persona ha estat espoliat de tota emoció positiva per causes no previstes o no desitjades que actuen hostilment sobre la línia estable de la felicitat, que en termes d’exigència mínima és aquell estadi en què la persona no té consciència de desànim o defalliment d’esperit.

Espaitemps

Era.
Forat negre a contrallum
ara orbites el record
on gravita tot l’oblit.

«Espaitemps» (fragment)

Gravitació: la conjunció estable entre els components de la matèria no orgànica: el desig, la pena, el dubte, l’admiració, el dolor, l’expiació, la justícia, la pau… determinen el nivell de gravitació personal amb què podem orbitar pel món dels sentiments i l’ànsia de futur.

Forat de cuc

Com que no hi ha déu ni en l’absència,
ni lladre que me les torne, em consola imaginar
que no vaig perdre cap ni una de les petges
regalades, i que en algun forat de cuc
de l’eternitat s’han unit per fi en l’única
i afligida mà que cada nit pica la meua porta
i pregunta si, per favor, pot colgar-se amb mi
al llit, perquè als somnis d’enfora fa massa fred.

«Empremtes» (fragment)

Foto de Josep Miquel Carceller

2. CRONOLOGIA

1706. Ole Romer, físic danés, demostra que la llum té una velocitat finita.

1838. Friedrich Bessel, astrònom alemany, usa per primera vegada el concepte any llum com a unitat de mesura.

2017. Rainer Weiss, Barry C. Barish y Kip S. Thorne reben elPremi Nobel de Física “per les seues contribucions decisives al detector LIGO i l’observació d’ones gravitatòries”.

12 d’abril de 2019. Josep Porcar, poeta castellonenc, presenta al públic una dimensió poètica dels Anys llum, havent invertit 6 anys d’investigació metafòrica i de treball de camp existencial.

3. PROVES EMPÍRIQUES

Obrim les pàgines,  d’una edició per cert molt acurada, i es disposa una estructura en parts, que l’autor titula:

  1. Sisme i diàspora
  2. Pràctiques de salvament
  3. Nou ecografies

precedides per uns versos proemials, anomenats “Guant”, el poema pòrtic que ja estableix un correlat entre un símbol poètic encarnat en la natura i els camins que s’intercanvien de pèrdua i de retorn, d’oblit i de memòria. El poeta ens avisarà, en les endreces del llibre i en les notes, que l’inici connecta amb versos del seu anterior llibre “Nectari”, fet que ens situa sobre una altra òrbita, un cicle existencial que pilota la nau de la poesia.

El poemari que tenim a les mans presenta una combinació encadenada de poemes, que podríem considerar una diagnosi sobre el camí de dunes que és desert, amb horitzó anys llum, i travessa esforçat etapes d’una vida, la coneixença pròpia per la mateixa experiència en primera persona.

—PART 1 DEL POEMARI: SISME I DIÀSPORA

contorns de fum callat, perfils
de boira cega, siluetes al ras
d’un udol sense ullals ni bosc.

«Walk on the wild side» (fragment).

On tot comença a qüestionar-se i la matèria passsa a ser fum. Són els senyals d’un sisme que sotraga el paisatge habitual i ennegreix l’atmosfera per apagar la llum:

Si foc, si cendra, si vent.
No n’esperes cap explicació.

«Hefest al foguer» (fragment)

El deu de la mitologia romana, Hefest, fill de Zeus i d’Hera, és un monstre inabastable per a una lluita desigual, la de la incomprensió en el solatge de la injustícia. La cosmologia, que enllustrava els estels de color poètic, esdevé cosmogonia, desestructurada i aliena, imprevisible.

—PART 2 DEL POEMARI: PRÀCTIQUES DE SALVAMENT

Imprevisible, el telescopi
amb què clissava el futur
se’m va espatllar fa un món,
tres amants, anys llum.

«Zoom Out» (fragment)

Anys llum de Josep Porcar és la sagnia artística d’una evolució psicològica que acompanya les vivències intenses de l’individu, la depuració simptomàtica d’un redescobriment en què la llum projectada sobre els planetes, sobre els seus habitants, provoca ombres que provoquen hiverns que provoquen hipotèrmies, en el sentit més íntim. Tanmateix, ni que siga per virtut de la teoria heracliana dels oposats, cal l’existència d’ombres, foscors i buits, perquè la llum renasca.

A la tristesa, que floreix on mor,
A l’alegria, tan fràgil si n’ignora
els cavalls i els cavallons, el punt de fuga.

«Viva» (fragment)

En aquest sentit, renàixer és el retorn a la claror del paradís, però per una òrbita diferent a la viscuda, perquè el solc de la decepció demana ponts de fermesa. No s’explica la paradoxa de l’amor contradictori, que es desdibuixa i reapareix… i es difumina i… s’esvaeix.

Les boniques melodies
dels esclaus fan de la rosa
pany i clau.

«Antífona de la rosa borda» (fragment)

En el camí estelar s’hi troben ara planetes nous, bells projectes il·lusionants que deixen anar l’esguard al pas gravitatori de l’actitud humana, del valor de la paraula amorosa, de l’exploració del cau del llop per un arqueòleg dels sentiments salvatges.

Com llevar-se un matí i haver perdut
les ratlles de les mans
(…)

«Bisell» (fragment)

Subtilesa i força, macerades pel temps, el temps cronològic i el temps creatiu. Quan ens endinsem ens transportem en els Anys llumdel poeta, cada imatge literària està compromesa amb la causa, sense esbandir cap dilació en la idea, de manera que el lector ha d’escalar de l’espectació a l’hermenèutica, per a interpretar quasi circumflex les emocions sagrades que el fil de la navalla despulla en el protagonista. Un quadre clínic d’eufonies simètriques i de sintaxi creativa, perquè no es trasnmet si no es viu, o altrament dit, no és pur si no és poesia. I entre altres referències cultes, un petit homenatge dissimulat a Ausiàs March:

de l’incendi de la sal fem bàratre i tint de poma
a la carn, cards entre llirs despullats d’aroma.

«A Ghost» (fragment)

—PART 3 DEL POEMARI: NOU ECOGRAFIES

Un estil molt personal, el joc macabre i depurador alhora de sotmetre la bellesa dels versos a l’experimentació constant de la relació entre el missatge i la poètica per comunicar-lo, el joc creatiu de fer desfilar pel trapezi de l’estètica un camp semàntic llindar entre la vida i el projecte, la delicada pell del no nascut, mereixedor indiscutible d’una oportunitat de vida.

El bucle format pel turment emocional i el llançament no explorat a l’espai futur conviu amb les clarianes de la serenor que s’endevina baix de la cataracta:

 Quan s’acaba l’anestèsia, comença el malson.

«Aminocèntesi»(fragment).

Nou ecografies que completen les nou metàfores de la gestació, on l’experiència dels versos escrits ha d’aportar fonament al nou edifici dels espais per guarir les ferides. Restituir l’amor, apaivagar la reflexió i ascendir a la talaia del nou horitzó.

T’has fet lluny.
T’asseus, passeges per la barra
la mirada, tecleges sense més
un títol estrambòtic i a la mudesa
intermitent afegeixes mans
a les butxaques, distretament,
sense cap afany de trobar-hi res:
forats a la dreta, engrunes
a l’esquerra, de pètals secs,
gairebé pols, vellut remot i pur
d’un infinit ínfim, finíssim.
Tecles o pètals, cucs blancs,
silencis de piano com roses
negres en la neu.

«Barra espaiadora» (fragment)

Foto de Vicent Jaume Almela

Josep Porcar perfila els poemes com les mans que acaronen les galtes del fang, en el moment més crític de la creació. Deus i mortals units per a l’art, per a significar que l’esperança sempre avisa i és tendresa entre el brancam. La voluntat renascuda guaita impertinent pels selfies de les ecografies, entre les llàgrimes de sang i de goig que reciclen la matèria morta i obren les pupil·les blanques dels genitors, la pruïja dels poetes.

Manel Pitarch, abril de 2019