Wie das Meer im Blutstrahl des Mondes

Totes les ones de la mar
no poden rompre un gra d’arena.

Jacint VERDAGUER

Tan bon punt
se n’escriu l’últim, el final
de l’estiu, a l’horabaixa seiem
a la sorra i el deixem surar
suspensiu com una lluna.
Al fons del mirallet
de mà de l’horitzó,
infinits com estels, ullals
els nostres ulls clavats:
riu de sang blanca
la mar, riu com als teus
no acaba mai de caure
la nit bocabadada,
ni tan sols quan els clous
a tocar de la mitjanit
–campanes, cloques, senys–
per endur-te als llavis
un bes i el somriure
d’un tall de meló d’Alger.
És llavors quan brilla
el petit mot que hem vingut
a viure, l’immens gra de sorra
que sense dir-se es pronuncia.

Nova creixent

llunadofi-m

Fotografia: J. Porcar, juliol 2017

Arc, diana, bumerang
de la llum la tornada
de la fosca a la sang.

cri-cri

Ungla al dit retallada.
Udolant corn al vent
d’un vedell rei i reu.

cri-cri

Coco llançat al cap.
Per l’esquerda la llet
de l’amor que libeu.

cri-cri

Cicatriu despertada.
Foll somriure d’amant
que en la nit no hi fa peu.

cri-cri

Blanc ullal d’elefant.
Sagnarà un blau al pit
perquè el vori no és teu.

cri-cri

Endolat beus la veu
del silenci amb la falç
del gripau i del grill.

cri-cri

Clos i alat, l’ull de Déu.
L’univers va saltant
–qui s’ho creu?– un dofí.

cri-cri-cri

 

Per al meu amic Alexandre Navarro, 28 de juliol de 2017