«El meu amor sense casa», de M. M. Marçal


M.M.Marçal | + videos | + gran

El meu amor sense casa
L’ombra del meu amor sense casa.
La bala que travessa l’ombra del meu amor sense casa.
Les fulles que cobreixen la bala que travessa l’ombra del meu amor sense casa.
El vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa
l’ombra del meu amor sense casa.
Els meus ulls que arrelen en el vent que arrenca les fulles
que cobreixen la bala que travessa l’ombra del meu amor sense casa.
El meu amor que s’emmiralla en els ulls que arrelen en el vent
que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa l’ombra
del meu amor sense casa.

Funeral Blues, de W. H. Auden


W. H. Auden | + videos | + gran

Stop all the clocks, cut off the telephone,
Prevent the dog from barking with a juicy bone,
Silence the pianos and with muffled drum
Bring out the coffin, let the mourners come.

Let aeroplanes circle moaning overhead
Scribbling on the sky the message He is Dead.
Put crepe bows round the white necks of the public doves,
Let the traffic policemen wear black cotton gloves.

He was my North, my South, my East and West,
My working week and my Sunday rest,
My noon, my midnight, my talk, my song;
I thought that love would last forever: I was wrong.

The stars are not wanted now; put out every one,
Pack up the moon and dismantle the sun,
Pour away the ocean and sweep up the woods;
For nothing now can ever come to any good.

Llegiu més

The Applicant, de Sylvia Plath

Sylvia Plath | El poema | + videos | + gran

First, are you our sort of a person?
Do you wear
A glass eye, false teeth or a crutch,
A brace or a hook,
Rubber breasts or a rubber crotch,

Stitches to show something’s missing? No, no? Then
How can we give you a thing?
Stop crying.
Open your hand.
Empty? Empty. Here is a hand

To fill it and willing
To bring teacups and roll away headaches
And do whatever you tell it.
Will you marry it?
It is guaranteed

To thumb shut your eyes at the end
And dissolve of sorrow.
We make new stock from the salt.
I notice you are stark naked.
How about this suit—

Black and stiff, but not a bad fit.
Will you marry it?
It is waterproof, shatterproof, proof
Against fire and bombs through the roof.
Believe me, they’ll bury you in it.

Now your head, excuse me, is empty.
I have the ticket for that.
Come here, sweetie, out of the closet.
Well, what do you think of that ?
Naked as paper to start

But in twenty-five years she’ll be silver,
In fifty, gold.
A living doll, everywhere you look.
It can sew, it can cook,
It can talk, talk , talk.

It works, there is nothing wrong with it.
You have a hole, it’s a poultice.
You have an eye, it’s an image.
My boy, it’s your last resort.
Will you marry it, marry it, marry it.

Llegiu més

Sonet 43, de William Shakespeare


William Shakespeare | + videos | + gran

When most I wink, then do mine eyes best see,
For all the day they view things unrespected;
But when I sleep, in dreams they look on thee,
And darkly bright are bright in dark directed.

Then thou, whose shadow shadows doth make bright,
How would thy shadow’s form form happy show
To the clear day with thy much clearer light,
When to unseeing eyes thy shade shines so!

How would, I say, mine eyes be blessed made
By looking on thee in the living day,
When in dead night thy fair imperfect shade
Through heavy sleep on sightless eyes doth stay!

All days are nights to see till I see thee,
And nights bright days when dreams do show thee me.

Llegiu més

Autopsicografia, de Fernando Pessoa

Fernando Pessoa | + videos | + gran

O poeta é um fingidor.
Finge tão completamente
Que chega a fingir que é dor
A dor que deveras sente.

E os que lêem o que escreve,
Na dor lida sentem bem,
Não as duas que ele teve,
Mas só a que eles não têm.

E assim nas calhas de roda
Gira, a entreter a razão,
Esse comboio de corda
Que se chama o coração.

Llegiu més

Parole del tuffatore di Paestum

El poema de Roberto Mussapi que podeu escoltar, llegir i contemplar més avall s’inspira en les obres pictòriques de la tomba del tuffatore (capbussador, en italià) de Paestum (Pesto/Posidònia), un exemple excepcional de pintures fúnebres dels primers colons grecs assentats a la península Itàlica. Bàsicament, les pintures mostren una al·legoria del pas de la vida a la mort. Ara bé, els entesos expliquen que l’escena concreta del capbussador, dubtosament datada del segle V a.C., representa una de les cerimònies mistèriques (musterion, misteri en grec) de l’hel·lenisme, possiblement lligades als dogmes eleusins. El nostre personatge, el capbussador, l’aspirant a una mena d’epoptai —el qui veu les coses tal com són—, passa per un ritual d’iniciació a través del qual arriba a l’instant de la revelació final, mística, suprema, l’epopteia, que era, per als filòsofs de l’antiga Grècia, la perfecta contemplació de las coses enteses intuïtivament com a veritats i idees absolutes. Segons com, una mena de purificació, també, ja que el mar, regne de Posidó, era sovint usat pels rituals mistèrics com a purga espiritual. Ens sorprèn la capacitat de l’artista d’aquella època per a evocar la figura del capbussador en suspensió, una autèntica instantània entre la vida i la mort. El tuffatore, després de conèixer la vida des de la vida, fa el salt per a conèixer la vida des de la mort, i es capbussa en la mar (fixeu-vos en les ones perfilades), que ací, molt probablement, símbolitza l’entrada a l’Hades (déu germà de Posidó) i, per tant, travessar la frontera que li revelarà tot allò desconegut, una vida ultraterrenal. Una altra visió, més clàssica i literal, afirma que es tracta d’un senzill cerimonial de purificació que manifesta la reencarnació d’un esportista difunt, tot i que la majoria dels investigadors rebutgen aquesta interpretació i són partidaris de l’explicació primera, que el capbussament és la metàfora d’un viatge més o menys místic i ritual, més o menys funerari i purificador, a les profunditats de l’ésser. També és, com no, l’explicació que més plau als poetes. El capbussador, cal recordar-ho, també inspirà versos del gran poeta Eugenio Montale, dels quals tenim una versió en castellà a càrrec de José Ángel Valente. A continuació, el videopoema.

Roberto Mussapi | + videos | + gran

Io sono l’anima di tuo padre, il tuffatore:
ti ho seguito ogni giorno, ti sono accanto,
conosco come allora le tue zone d’ombra,
il linguaggio dei moti tracciato dalla tua faccia,
niente è cambiato da allora, in questo senso.
Questa è la prima cosa che ho scoperto,
la prima che volevo dirti: non cambia la percezione
dei tuoi attimi, come non cambiava
di notte, nel sonno, o per la distanza.
So che questo mio soffio (dal fondo dell’acqua, tra le attinie)
sarà per te come le mie parole un tempo:
che ti infondevano memoria e coraggio,
più del vino o di una donna che ti guarda.
La mia prima scoperta, la prima verità è che nulla
si spezza nel segreto dell’anima.
Il resto è confuso, è presto
per cercare di riferirti,
coralli, attinie, vite che si disegnano da un moto
d’acqua e si dileguano all’istante.
Non tutto è luce, trasparenza, silenzio,
cunicoli di buio, respiri compressi, poi voci
che inalano in me come se io parlassi.
Scivolo verso un fondo sempre più distante
e sento che una luce sommersa mi chiama da oriente:
non so dove finisca, per ora,
non so che cosa sia ma so che amore
la muove e ne determina il respiro.
Di questo viaggio parlerò più avanti,
quando esperito sarà conoscenza,
posso parlarti di quanto ho lasciato,
sopra la superficie azzurra delle acque,
tra le sabbie bianchissime, le palme,
l’ombra degli ulivi, il vino
che veniva versato dalle anfore:
ama la terra rosa nel tramonto,
immergiti nel mare per gioco, come un tritone.
gusta la frutta, il pane, bevi e mangia,
ascolta le risa delle ragazze,
cerca la loro bocca, ridi e dispèrati,
ringrazia ogni giorno il tuo paese lucente.
Io non sono tuo padre ma la sua anima,
non so quello che vivo ma ricordo,
la riva, la piscina, i colori che formano
lo strano disegno della vita mortale.
Vivi in quella ceramica smagliante e attendi
quanto saprò dirti più avanti, alla fine del viaggio.
Ma ora che dormi come quando in una culla
sembravi cercare i segreti del mondo,
ora che hai spalle più larghe e più radi i capelli,
ascolta le parole della mia anima:
non so molto di lei – di me stessa –
(è presto, figlio, non conosco abbastanza,
ho appena iniziato, sto nuotando),
non pensare al mio corpo (è tardi,
perle, quelli che furono i miei occhi,
e le mie labbra contratte in corallo),
ma ho conoscenza del loro matrimonio,
di quando vivevano all’unisono nel mondo
e io, anima di tuo padre, il tuffatore
ti consegno solo questa esperita certezza
(dal fondo dell’abisso, nel brivido del tuffo):
che anche l’uomo può amare eternamente.

Llegiu més

Temporal

«Els estius» | + videos | + gran

Millor serà no abaixar les persianes.
Que en les finestres gemegue el batec
de la pluja, que s’embrute de fang
la mirada, que l’últim ocell de llum
incendie l’ombra de cada núvol,
que des de l’interior del món
s’hagen de mullar les mans
per a explicar com vam ser capaços
d’aprendre, rúfols, a refugiar-nos dins
de la tempesta.

Som temporals. Tot és temporal, llevat de la monarquia, els bancs i la puta mort. Rebre el subsidi del meu atur, per exemple: una qüestió temporal. Tempus fugit, temps or, temps saquejat, temps assassinat per borinots de sèquia recelosos i cagats. El temporal —temporalitat i tempesta—, em revé ara com en aquells anys sempre ennuvolats en què patia, de dia, la presó de la prestació social substitutòria mentre, de nit, treballava de forner. Així és com retornen avui, amb un silenci ensordidor, els tenebrosos núvols d’aquella precarietat primera, tendra com els excrements d’un nadó, els núvols podrits de la pertinença a una generació que degenera. Dins la pell guarde encara aquell fred de les llarguíssimes, les siberianes jornades laborals viscudes en un periòdic local. Núvols i pluges després, quan les coses començaven a rodar bé, quan alguns horitzons eren ja verticals, arriba de sobte aquest estiu, l’estació en què moren les impremtes. El destí dels assalariats és aprendre a trobar refugi dins de la tempesta. I en la revolta. Cada dia més.

Sensation, d’Arthur Rimbaud

Arthur Rimbaud | + videos | + gran

Par les soirs bleus d’été, j’irai dans les sentiers,
Picoté par les blés, fouler l’herbe menue,
Rêveur, j’en sentirai la fraîcheur à mes pieds.
Je laisserai le vent baigner ma tête nue.

Je ne parlerai pas, je ne penserai rien :
Mais l’amour infini me montera dans l’âme,
Et j’irais loin, bien loin, comme un bohémien,
Par la nature, heureux comme avec une femme.

Her kind, d’Anne Sexton

Anne Sexton | + videos | + gran

I have gone out, a possessed witch,
haunting the black air, braver at night;
dreaming evil, I have done my hitch
over the plain houses, light by light:
lonely thing, twelve-fingered, out of mind.
A woman like that is not a woman, quite.
I have been her kind.

I have found the warm caves in the woods,
filled them with skillets, carvings, shelves,
closets, silks, innumerable goods;
fixed the suppers for the worms and the elves:
whining, rearranging the disaligned.
A woman like that is misunderstood.
I have been her kind.

I have ridden in your cart, driver,
waved my nude arms at villages going by,
learning the last bright routes, survivor
where your flames still bite my thigh
and my ribs crack where your wheels wind.
A woman like that is not ashamed to die.
I have been her kind.

Llegiu més