No time for sex

No time for love. No country for old men. No time for sex. No time. No, no, no! No hi ha temps per al sexe. Xisclons que som. El temps de l‘amor i el temps de l‘odi són temps extremadament religiosos. Cadascú té un concepte ben propi de l‘amor i de l‘odi, tangents com són, al capdavall, en l‘amor propi. Però el sexe és el sexe. Una carícia és una carícia. Un arrap és un arrap. Un acte. l‘amor i l‘odi van plens a vessar de paraules, però no de fets, d‘actes. El sexe és una cosa que es fa sense parlar-ne massa. No time for love? Ara? No hi ha temps per a reduir més ètica a etiquetes. No time for sex. Aquesta és la qüestió. Deixar les armes és un fet. És així només com la pau també és un fet. La resta, com se sol dir, és literatura…

Vi per a tots

Com si no tingueren prou periòdics, ràdios i televisions —mai no en tenen prou—, aquesta pancarta penja des de fa molts mesos dels balcons de la Diputación Providencial de Castellón, que és com dir que penja dels collons del voltoret tort. Que és com dir que penja per collons. És així com se fan les coses en Castelló, el país dels cecs: per collons. Almenys, ara que vénen les festes magdaleneres, podríem canviar-ho per VI PER A TOTS.

apt.jpg

I quin és el resultat? Que, al final de la correguda, els milhòmens es desunflen i, ni el rei dels torts ni Camps de Golf, tenen la força suficient en el seu propi partit com per a incloure en el programa electoral un sol puntet dedicat al tema de l‘aigua. Ni força ni vergonya. Quina poca traça i quin sainet, quanta gent enganyada i quants diners al femer! Sense aigua, ja ens diran, doncs, per què han fitxat ara a la germana del golfista Sergio Garcia, un altre fitxatge de 45.000 euros que farà d‘assessora d‘això que li penja al voltoret; Na Germana de Fois haurà de pixar en aspersió per a regar els greens providencials. Una altra bambina en la famiglia. Ai com regolfa l‘aigua per les piques de la Plana!

Predicar en el desert

Intervenció d‘un espontani contra els bisbes:

Pancarta

Necessitem més espontanis. Més espontanis en les esglésies, en les institucions, en les empreses, en els sindicats, en els partits polítics, en la televisió, en els blogs, en el cine, en les reunions familiars i en els recitals poètics. Necessitem els espontanis de veritat, els qui, de sobte, instintivament, sense planejar-ho, tenen la necessitat irrefrenable de no callar-se, de trencar el silenci, l‘espiral de silenci que custodia la mentida i que molts guarden per por, per interés, per vergonya, per ingenuïtat o per ignorància.

Winehouse & Duffy, torna el soul

Tu saps que jo no sóc bona, però tu m‘estimes —perquè potser el teu destí és estimar a qui no t‘estima—, i jo deixe que tu m‘estimes perquè allò que més m‘agrada és que m‘estimen. Jo estime la vida, i m‘agrada viure com visc i, més encara, m‘agrada que t‘agrade com visc. I són feliços els instants viscuts en què hem compartit les mateixes drogues. m‘agrada recordar que tu i jo hem fet coses junts. El problema és que la mort sempre té una paraula per a mi.


Però hi ha vida després de la Winehouse. El seu nom és Duffy. Amb el seu aspecte, ningú diria que canta soul. És gal·lesa, boníssima (per al meu gust) i no ha publicat cap disc encara, però ja diuen que serà un supervendes. El torrentz s‘unfla. Gràcies a Internet.


Després de les absències

«Seguirem fent preguntes. I, si no hi ha respostes, farem més preguntes». Aquesta és l’esperança única que els hi queda als familiars de les víctimes de la matança al metro de València del 3 de juliol de 2006. Després de les absències, la resposta no pot ser l‘oblit. «Després de les absències» és una obra cinematogràfica de 52 minuts (i amb cent hores de rodatge) que ha a documentat la història personal dels afectats. El documental, que s‘estrenà oficialment ahir en una sala del Col·legi Major Rector Peset, torna a qüestionar (tal com passa en les concentracions que l’associació fa cada dia 3 de cada mes), per què 43 morts + 47 ferits = 0 responsables.

Ser pont

La vida és un pont i, contra tots els pronòstics i contra totes les contradiccions, vull creure-ho sempre, content, trist, convençut. Les meues creences no saben de cap déu. No creuen que cap creença ens salve, però coneixen els ponts. Crec que la vida és un pont. Un vers, una paraula, l‘amor és un pont. No sé de quina vora vinc ni a quina vora vaig, i ni tan sols sé si davall de mi hi ha un riu de vi, una mar de sang o, senzillament, l‘abisme brutal d‘un precipici. Què n‘hi ha, doncs? Sota els ponts sempre n‘hi ha alguna cosa: una por, l‘ofec, vertigen, un cos, o bé les ganes de tirar-se… Del pont. Les ganes davall d‘un pont, les de viure i les de morir-se. Les ganes. Perquè quin seria, si no, el sentit de l‘existència d‘un pont? Seria el sentit de l‘existència de qualsevol cosa? No és qualsevol cosa: és un pont. Un pont és un pont. Això té una certa categoria, una veritat. La vida ha de ser un pont. És una determinació, una necessitat. Has de ser un pont.



«Brooklyn Bridge Blues» de Jack Kerouac, recitat per Ginsberg