Predicar en el desert

Intervenció d‘un espontani contra els bisbes:

Pancarta

Necessitem més espontanis. Més espontanis en les esglésies, en les institucions, en les empreses, en els sindicats, en els partits polítics, en la televisió, en els blogs, en el cine, en les reunions familiars i en els recitals poètics. Necessitem els espontanis de veritat, els qui, de sobte, instintivament, sense planejar-ho, tenen la necessitat irrefrenable de no callar-se, de trencar el silenci, l‘espiral de silenci que custodia la mentida i que molts guarden per por, per interés, per vergonya, per ingenuïtat o per ignorància.

Winehouse & Duffy, torna el soul

Tu saps que jo no sóc bona, però tu m‘estimes —perquè potser el teu destí és estimar a qui no t‘estima—, i jo deixe que tu m‘estimes perquè allò que més m‘agrada és que m‘estimen. Jo estime la vida, i m‘agrada viure com visc i, més encara, m‘agrada que t‘agrade com visc. I són feliços els instants viscuts en què hem compartit les mateixes drogues. m‘agrada recordar que tu i jo hem fet coses junts. El problema és que la mort sempre té una paraula per a mi.


Però hi ha vida després de la Winehouse. El seu nom és Duffy. Amb el seu aspecte, ningú diria que canta soul. És gal·lesa, boníssima (per al meu gust) i no ha publicat cap disc encara, però ja diuen que serà un supervendes. El torrentz s‘unfla. Gràcies a Internet.


Després de les absències

«Seguirem fent preguntes. I, si no hi ha respostes, farem més preguntes». Aquesta és l’esperança única que els hi queda als familiars de les víctimes de la matança al metro de València del 3 de juliol de 2006. Després de les absències, la resposta no pot ser l‘oblit. «Després de les absències» és una obra cinematogràfica de 52 minuts (i amb cent hores de rodatge) que ha a documentat la història personal dels afectats. El documental, que s‘estrenà oficialment ahir en una sala del Col·legi Major Rector Peset, torna a qüestionar (tal com passa en les concentracions que l’associació fa cada dia 3 de cada mes), per què 43 morts + 47 ferits = 0 responsables.

Ser pont

La vida és un pont i, contra tots els pronòstics i contra totes les contradiccions, vull creure-ho sempre, content, trist, convençut. Les meues creences no saben de cap déu. No creuen que cap creença ens salve, però coneixen els ponts. Crec que la vida és un pont. Un vers, una paraula, l‘amor és un pont. No sé de quina vora vinc ni a quina vora vaig, i ni tan sols sé si davall de mi hi ha un riu de vi, una mar de sang o, senzillament, l‘abisme brutal d‘un precipici. Què n‘hi ha, doncs? Sota els ponts sempre n‘hi ha alguna cosa: una por, l‘ofec, vertigen, un cos, o bé les ganes de tirar-se… Del pont. Les ganes davall d‘un pont, les de viure i les de morir-se. Les ganes. Perquè quin seria, si no, el sentit de l‘existència d‘un pont? Seria el sentit de l‘existència de qualsevol cosa? No és qualsevol cosa: és un pont. Un pont és un pont. Això té una certa categoria, una veritat. La vida ha de ser un pont. És una determinació, una necessitat. Has de ser un pont.



«Brooklyn Bridge Blues» de Jack Kerouac, recitat per Ginsberg