Cap altra Troia

Cap altra Troia

Per què culpar-la, per omplir els meus dies
de pena, o per haver mostrat fa poc,
a homes ignorants, tan violentes vies,
o haver alçat carrerons contra els més forts,
compensaven, almenys, coratge amb ganes?
Què podria amansir-la, si té un cor
que, per noble, és simple com unes flames,
i una gràcia igual a la d’un arc tes,
d’un aire gens natural aquests temps,
altiva i solitària i implacable?
Però què hauria pogut fer, essent qui era?
Hi havia cap altra Troia a cremar, per ella?

No Second Troy

Why should I blame her that she filled my days
With misery, or that she would of late
Have taught to ignorant men most violent ways,
Or hurled the little streets upon the great,
Had they but courage equal to desire?
What could have made her peaceful with a mind
That nobleness made simple as a fire,
With beauty like a tightened bow, a kind
That is not natural in an age like this,
Being high and solitary and most stern?
Why, what could she have done, being what she is?
Was there another Troy for her to burn?

William Butler Yeats
The Green Helmet and Other Poems
Dublin: Cuala Press, 1910

Tr. Josep Porcar, setembre de 2021

NOTES

La relació entre l’ardida política irlandesa Maud Gonne i el poeta William Butler Yeats és una de les més cèlebres històries d’amor “literàries" del segle XX. Ell, un gran poeta amb propensions més o menys conservadores –bard i místic, en paraules de Cees Nooteboom–, i ella, una dona emancipada, d’esperit lliure, que posava la revolució al seu país per sobre de tot. La va conèixer el 30 de gener de 1889, quan ella feia 23 anys i ell 24. Ja era, llavors, una reconeguda feminista i implacable activista contra l’ocupació britànica d’Irlanda. Meravellada pel poema The Isle of Statues, la jove es va posar en contacte amb el poeta quan entrà a formar part de l’Ordre Hermètica de l’Alba Daurada, una societat esotèrica a la qual pertanyia Yeats, que va enamorar-se a l’instant dels llavis prims d’aquell semblant sever, espartà, amb un amor que va esdevenir obsessiu. Molts anys després escriuria encara a The Tower (1928): «Els meus braços són com l’espina retorçuda /… / Ella, que havia fet caure el gran Hèctor / I va portar Troia a la destrucció».

Maud Gonne (1865-1953)

Entre 1891 i 1901, la revolucionària va rebutjar quatre propostes de matrimoni per part del poeta —com a mínim, hi afegeixen els biògrafs. Ja ens podem imaginar quanta cendra va omplir el cor del poeta quan va assabentar-se, dos anys després, que Maud es casava a París amb el Major John MacBride, qui havia dirigit l'Irish Transvaal Brigade contra els britànics. La negativa de Gonne a Yeats no solament es va produir, diuen, perquè el trobava “insuficientment radical” en el seu nacionalisme i poc disposat a convertir-se al catolicisme, sinó també perquè Gonne creia que el seu amor no correspost potenciava en Yeats el do per a la poesia i, en fi, que el món hauria de donar-li les gràcies per no haver acceptat mai de casar-se amb ell. Ignorem fins a quin punt aquesta dona catòlica podia creure això, de la mateixa manera que va arribar a creure que assoliria la reencarnació del seu fill mort de dos anys mitjançant el ritual de relacions sexuals que, portada pel dolor, va practicar sobre la tomba de l’albat.

El poema

Maud Gonne va inspirar molts dels poemes de Yeats, sovint identificada amb personatges històrics i mitològics. Entre ells, aquest «No second Troy», on la compara amb Helena de Troia, per expressar tant la bellesa de l’heroïna irlandesa com la seua centralitat en els conflictes polítics. En general, la crítica hi ha volgut veure una actitud benèvola i indulgent del poeta, que exonera l’estimada tot i haver omplert de tristesa els seus dies, malgrat haver ideat accions violentes i, irresponsablement, haver enviat peixos petits, ingenus i innocents, contra els grossos. Personalment, trobe incompleta aquesta interpretació, la d’un poeta cortès que no guarda cap rancúnia. I potser no en guardava, però jo afegiria que Yeats se’n fot, si més no subreptíciament, i en tot cas amb aquella finesa i aquella elegància que esfumen la frontera entre la clemència i el sarcasme. 

Il·lustració de la primera edició de The Green Helmet and Other Poems, 1910

Proveu de llegir el poema amb les dues intencions i el que sí podreu detectar, en qualsevol cas, és el dolor de Yeats. Tota la peça és un constructe profundament irònic alçat a cops d’interrogació retòrica, quatre preguntes (amb subpreguntes) de les quals, evidentment, no n’espera resposta. Tot i la profunda relació amb la biografia del poeta, trobe important fer notar que el poema té vida pròpia, independentment dels fets que el van propiciar. En referència a coses que ens han passat, quantes vegades podríem exclamar: Cap altra Troia! Trobareu molta informació a la Xarxa sobre la història d’amor de Yeats. No tanta sobre el poema. Per acabar, pel que fa a qüestions tècniques, només apuntar que he intentat encabir el poema en decasíl·labs, tret del darrer vers, que he deixat despenjat després de «cremar» amb l’afegit «per ella».

Els horitzons verticals

…deixa que es malbaratin / economia i moderació,
que s’esgotin les reserves / de la ciutat i de la nació…

Attilio BERTOLUCCI

Idealistes de saló profetitzaven com de millorats i mirífics havíem de renéixer de les cendres de l’estrall sanitari: cantarelles sobre consum de proximitat, abandó del plàstic, energies renovables, fins i tot més persones lectores! Tant era així que, en la refotilada i filantròpica humanitat postpandèmica, els dofins havien de visitar molt més sovint les costes del nostre mar Mediterrani, pulcríssim sota un arc de Sant Martí acollidor i immens com un pont que convidaria a ser travessat per totes les persones necessitades de refugi. Potser ja heu percebut, també, que passa tot just el contrari. Com a símptoma, si més no, les incíviques escombraries acumulades aquest estiu a les cunetes de les nostres carreteres de muntanya per constatar com la nostra espècie continua escorporant-se a sobre, potser fins a l’extinció. Alhora, qui sap si per pura rutina productiva, ço és, per manca estacional de notícies o com alternativa al sermonari epidemiològic, ha estat un estiu en què els mitjans han recuperat l’apocalíptic discurs sobre el canvi climàtic a raó d’un seguit de fenòmens meteorològics extrems –ara entaforats pel drama d’Afganistan–, al punt que el govern espanyol ha reciclat, igualment, l’espectral propaganda de la “sostenibilitat”, que restava soterrada des dels temps de Zapatero. 

Aquells mateixos idealistes de saló no em van persuadir tampoc que, finalitzat l’estrall, la creació artística seria revalorada i que, per fi, els artistes rebrien respecte com a persones treballadores o –no en demanem tant!– senzillament com a persones. El meu poema «90°» (Els estius, València: Brosquil, 2007), està motivat per aquests assumptes i havia de ser recitat en l’acte de cloenda del Festival de Poesia de Sant Cugat de l’any passat; com que, a tan sols pocs dies vista, la Generalitat de Catalunya va prohibir els actes culturals amb imperatius sanitaris, l’ajuntament santcugatenc va decidir l’ajornament del recital per a aquest any 2021. Quina ingrata sospresa ha estat descobrir que, sense previ avís, la regidoria corresponent ha reemplaçat el recital per un altre de diferent, eliminant del cartell tots els poetes que havíem de participar. Qui paga, mana, diuen, oi? 

La bona notícia és que Afers Domèstics, el tàndem musical de Sentfores format per Josep Ginesta i Núria Cañellas, ha volgut musicar aquest poema i presentar-lo al XIV Certamen Terra i Cultura Premi Miquel Martí i Pol 2021. Déu me’n guard, de ser jutge i part, com fan altres, però em sembla que Afers Domèstics ha fet un treball excel·lent.

Autòpsia

El 10 de maig passat feia 20 anys del Festival de Poesia Jove a Ca Revolta. Aquell acte va ser l’embrió d’una trajectòria de difusió activa de la literatura feta al País Valencià i, molt especialment, de la poesia. L’editor carevoltat Josep Martínez em va recordar que en aquell festival vaig recitar «Autòpsia» (La culpa, 3i4, València, 1998, premi Octubre de poesia Vicent Andrés Estellés). He ideat aquest videopoema en commemoració, dedicat a les persones que durant tants anys van impulsar aquest espai literari, especialment al Pau Sanchis, al Josep Martínez, al Rubén Luzón, al Francesc Bononad, avui editors de Buc, però també als seus predecessors, l’Eduard Ramírez Comeig i, com no, el Manel Marí. Enhorabona, el vostre llegat és viu i història de la literatura del País Valencià. Per molts anys!

Ultralleugers

Puc imaginar bé Attilio Bertolucci, un dia d’alguna tardor després del final de la Segona Guerra Mundial, segut sobre fulles mortes sota la llum crepuscular d’algun indret entre la Val Bratica i la Val Parma, ben a prop de Casarola, el poble del poeta, on la família va haver de fugir per protegir-se del conflicte bèl·lic i de la Parma de Mussolini. L’imagine allà, contemplant com llança avionets de paper el seu Bernardo, el fill llavors de 10 anys que molt més tard va dirigir Novecento per radiografiar el feixisme patit, l’existent i el que havia de venir –l’actual– i, també, per honorar, i així superar, el potent llegat d’imatgeria del pare. Puc imaginar el seu procés mental i emocional a l’hora de gestar el poema, aquesta mirada pictòrica i cinematogràfica del professor d’història de l’art capaç de detectar línies mestres del temps en progressió i d’elevar un instant en fuga aparentment intrascendent de la quotidianitat a la categoria d’autèntica obra d’art. Ho fa en el videopoema següent i en molts altres poemes de Porta’m amb tu, on hem reunit en català més d’un centenar de poemes, un volum que ja podeu adquirir a les llibreries, a la web de Salze i mitjançant subscripció. Us deixe avui, doncs, en el Dia Mundial de la Poesia, amb aquest avionet i aquesta mirada que descriuen una corba, un paràbola de vida, un comportament del temps i dels éssers.

Cos diferit

La meua mel és d’una flor
que a penes existeix.

Irene CLIMENT

Cert que una primera versió dels versos de «Cos diferit» (Anys llum, Onada, 2018) va ser cal·ligrafiada per la meua mà heterònima, ja fa anys, amb una musicalitat diguem-ne inherent, però no deixa de fascinar-me com aquest petit poema ha estat tan ben desconstruït melòdicament en mètrica, rimes internes i cesures per a fer-se finalment cançó en la veu i en la guitarra del seu compositor Josep Ginesta, acompanyat al piano per la Núria Cañellas, integrants del tàndem musical Afers Domèstics. Pot ser curiós també, si més no, comparar aquest nou videoclip amb el videopoema sobre els mateixos versos ideat fa mesos durant les presentacions d’Anys llum, i així comprovar-hi de quina manera arriba a variar la projecció visual i sonora de la poesia si està al servei de la recitada o bé al de la cantada. Però no embolique més, ja és hora d’apagar el llum i capbussar-se en silenci en aquesta joia musical dels Afers Domèstics

 

Conferma della regola

conferma_regola

CONFERMA DE LA REGOLA

Ora, ora che l’affacciamo alla finestra,
è proprio ora in cui alziamo alla fine la testa
—piove e c’è il sole, gerani e crani inquieti
di bambini inghirlandano le sbarre

dei balconi primaverili questo giovedì
così santo e così deserto che dal soggiorno
abbiamo per la prima volta udito cantici
di cardellini tra gli aranci di città.

È adesso, nello stupore asettico, che l’alziamo
come chi brinda con un grande vino e frughiamo
con gli occhi miopi, come anziani agli ultimi giorni,
eterei sentieri di pioggia, tra nuvole e pozzanghere

dove si annida la gabbia arrugginita delle intemperie
—un cane torna solo da portare a spasso un ominide,
canti di sirena da lontano, la bimba del quarto piano
butta molliche, dodici colombi cenano, col cellulare

corre a testa bassa uno spaventapasseri, asintomatico.

Marta Vilardaga & Federico Federici (trad.)
Giovedì 9 aprile 2020

CONFIRMACIÓ DE LA REGLA

Ara, ara que l’aboquem a la finestra,
és tot just ara quan per fi alcem el cap
—plou i fa sol, geranis i cranis inquiets
d’infants engarlanden entre els barrots

els balcons primaverals aquest dijous
tan sant i tan inhòspit que des del saló
hem sentit per primera vegada càntics
de caderneres als tarongers urbans.

És ara, en l’estupor asèptic, que l’alcem
com qui brinda amb un gran vi i resseguim
miops, com ancians postrems, eteris
senders de pluja entre núvols i bassals

on nia la gàbia rovellada de la intempèrie
—un ca torna sol de passejar un homínid,
cants de sirena lluny, dotze coloms sopen
pa de la nena del quart, mòbil en mà corre

capcot un espantaocells, asimptomàtic.

Josep Porcar
Dijous 9 d’abril de 2020

Versió italiana del poema «Confirmació de la regla», dins de l’obra Estats d’excepció. Lletres per al rescabalament d’El Pont Cooperativa de Lletres, amb traducció de Marta Vilardaga i Federico Federici, música i guitarra de Josep Ginesta, amb Núria Cañellas al piano, del grup Afers Domèstics.

Llimbs

You’ll have to wait ‘til yesterday is here.
TOM WAITS

Com estàs? Com va tot?
Porten crosses, com ell, a penes
m’arriben de lluny les preguntes
en l’afònica veu de l’ancià antic
amic de la família, abrigat de cap
a peus en ple maig i a ple sol
en un banc on seu flanquejat
per roses roges i blanques —
I què contes? Què fas, ara?
Estic esperant que el passat arribe
també ací, li dic, aquesta vegada
ens l’han de fer arribar per fases,
així que aguardaré a la darrera,
per si potser aleshores ja no ens cal
fer-hi res i tot siga cosa de furtar
un bon cavall i fugir lluny, ben lluny,
cap aquell horitzó més nostre i solitari
que, entre pàmpols de figuera borda,
s’albirarà, com sempre, molt més tard. —
Ja fa calor. Tot passarà. Records als pares.

Josep Porcar

Veus mirades: poema per a la convocatòria #CMCVaCasa

Notes

Apareguda primer a l’àlbum Frank’s Wild Years (1987) i posteriorment al Big time (1988), «Yesterday is here» és una meravellosa cançó de Tom Waits coescrita amb la seua esposa Kathleen Brennan. Vaig escoltarla de nou fa uns dies i no vaig poder evitar relacionar-la amb aquests mesos de marasme col·lectiu i individual al planeta, un temps d’incertesa que sembla prorrogar-se –ara per fases– abocant-nos a un estat de vida diferida, suspesa i en suspensió, sota l’estat d’alarma ara mutant, com el virus, en un alarmant estat de moratòria de prerrogatives totalitàries sota el rebregat pretext del “jo o el caos”. El videpoema indaga en aquesta creixent percepció d’espera que s’allargassa, de vida i mort als llimbs, d’ancianitat precoç, que prové de l’extinció d’un passat immediat considerat “normal” i, per contra, l’arribada –el retorn– d’un altre més remot i més despòtic que va imposant-se, amb l’afegit de no saber encara quin de tots és aquest ahir que definitivament farà port ací. Yesterday is here, però.  Segons la teologia cristiana, els llimbs són el lloc –i sobretot el temps, diria jo– on van les ànimes dels justos esperant la redempció del gènere humà (també on van a parar les dels infants que moren sense baptisme). Igualment, parlem d’algú que “està als llimbs” quan el trobem distret i sense adonar-se del que passa al seu voltant (estar a la lluna, estar als núvols…). Amb pecat original o sense, sembla que som als llimbs, en tots els sentits, com aquest ancià que al banc pren el sol i ens pregunta coses –tan fàcils abans– que ja no podem respondre.

[ Aquest és el tercer poema producte de l’estrall, després de Confirmació de la regla i L’escurada. Trilogia només? ] 

Com qui brinda amb un gran vi

afers-domestics-video

 
Afers Domèstics, el tàndem musical format pel cantant montblanquí de Prenafeta Josep Ginesta i la pianista vigatana Núria Cañellas, van decidir en secret fa unes setmanes musicar «Confirmació de la regla», el poema que vaig escriure per al recull Estats d’Excepció. Lletres per al rescabalament d’El Pont Cooperativa de Lletres en el seu 10è aniversari. Em van fer arribar una versió preliminar via YouTube i, del tot meravellat pel sentiment, la delicadesa i la mesura amb què fan surar i arribar els versos, ens vam posar mans a l’obra per a idear un videoclip gràcies al treball de coordinació de la poeta Marta Vilardaga. Mai hauria pogut imaginar que el tema, la mètrica i la prosòdia d’aquest poema espars –viscut i escrit en resclosits dies de Pasqua Florida–, poguera traduir-se a melodia, aquesta carícia lleu en la veu d’aquests músics que l’han fet seu i, ara, vostre. Un record bonic d’un temps que no ho és. Entre balcons levito… Gràcies Josep, Núria i Marta.

L’escurada

L’ànima entrant dins del guant
i el cos entrant dins de l’ànima.
   DOLORS MIQUEL
   El guant de plàstic rosa, 2017

Nyu obstinat, per sisena vegada
–no encara tantes com Europa–
et rentes les mans aquest vespre
dessagnat que no arriba a morir
rere els turons tous de la bugada
i, havent escurat, amb el fregall
de l’àvia repasses de nit el marbre
ja desinfectat després de dinar.

No pot la poesia, mentre ensabones,
ser més inútil que tornar més neta
la netedat, ni més estèrils els camps
dins del teus ulls de xicoies i roselles
encesos, ni més fosc el silenci al pati
de llums, ni més pacient tu, os ruc
amb guants de plàstic rosa abocat
a un riu som de truites irisades

—bombolles de lleixiu sobre la pica
planen, estols de bombes nuclears
als teus palmells espellats, als llavis
clivellats pel boç, sobre fantasmes
penjats amb pinces, a les sulfatades
soles de les espardenyes on gràcils
i fràgils en l’aire hermètic descenen,
com jo ara amb la brossa a l’ascensor.

Però no esclaten encara, les preguntes.

Josep Porcar

Poema per al num. 81 de la revista L’Estel del Centre Excursionista de Castelló

Notes

Després del primer i potent impacte, víric a nivell sanitari –un revelador meteorit als pulmons del capitalisme– i viral per la seua onada expansiva amb profundes repercussions socials producte dels imposats dies de reclusió i de la suspensió de drets civils essencials, potser va sent hora que entrem ja de ple en fase d’obert qüestionament, més encara des del compromís que ha d’involucrar el món de la cultura i, especialment, el de l’art, tal com va començar a assajar recentment El Pont Cooperativa de Lletres. No escric això per elevar cap sermó –prou profetes i gurus tenen els temps foscos–, més aviat vull subratllar, com deia la poeta polonesa Wislawa Szymborska, que «no hi ha preguntes més urgents que les ingènues» i que, més enllà del cuc imperant clínicament superable, hi ha aquell altre, o aquells altres més subtils i encomanadissos, més paralitzants i alienants, amb què tots i cadascun de nosaltres estem sent perillosament inoculats i dels quals tardarem molt més a desempallegar-nos, per més lleixiu que fem servir. Quan deixa de ser un humà i natural mecanisme de defensa, la por es torna condemna, condemna a una presó més mental que física. Un antídot pot ser començar a pensar més amb la ment en la ment, i menys a insistir amb el cos sobre el cos fins a l’extenuació. El medicament improvisat i provisori –a curt termini resolutiu– de la privació de moviments, quan no d’expressió, pot resultar pitjor que la malaltia si, entrat maig, l’insostenible estat d’alarma no és reemplaçat per un estat de prevenció i responsabilitat ciutadana, o en cas contrari l’Estat paternalista, més o menys autocràtic, ho infectarà tot. No sé del vostre sistema immunitari; el meu ja implora llum, la natural i aquesta d’ara, i en tots els sentits.