Salms

Car l‘exemple és allò que val
i has de ser exemplar en tot,
exemplar en tots els moments,
t‘has d‘anar oblidant de tu,
has de ser cadascun dels teus
i fer teua la seua pena
i fer teua la seua fúria,
i així seràs íntegrament,
als ulls de Déu i als ulls dels hòmens,
i seràs poble per a sempre.
Pena unànime, fúria unànime,
així varen nàixer els salms.
El temps que ve és un temps de salms,
solament perduren els salms
creuant els segles i els països.

Únicament el salm perdura,
i tocaràs mare en el salm.
Contra el dol, contra la injustícia,
contra la brutedat i la tristesa,
i contra la incivilitat,
agafa el salm i entona el salm,
car aquest és temps de salm.
No hi ha millor arma que el salm:
enderroca els murs i els enlaira,
desfà les ciutats i les fa,
i l‘esperança està en el salm.

Vicent Andrés Estellés

(Del Llibre de Meravelles.«Manuscrits de Burjassot-1.», Tres i Quatre, poesia 7.- Eliseu Climent, editor. València)

Vota Ferran Adrià

ferran-adria-the-new-york-tim

Catalans, no voteu Carod, voteu Ferran Adrià. Jo vull ser Ferran Adrià. I que TV3 em faça la propaganda que li han fet a ell. Cuiners de Catalunya, quina ràbia que fa, eh? Per més que et facen reportatges en l’Avui o en El Pais, la qüestió és sortir un dia en la portada i en un article de The New York Times Magazine i combregar així d‘una vegada per totes en aquesta vida. Imagine que això ha de ser, gastronòmicament, com si ara parlarem del primer escriptor català amb un premi Nobel, com si el documental Balseros haguès estat premiat a Hollywood, com si Andorra guanyara Eurovisió i totes aquestes coses que encara de la pàtria fan l‘aspiració a una certa divinitat i, bé, si més no, no passa res, a un negoci ben sucòs. Sucossíssim.

Corea del Nord i Angola

Si totes les tropes espanyoles en Iraq (1.300 soldats, diuen) hagueren mort en combat, seria la notícia més important del dia. Però sembla que 3.000 víctimes en Corea del Nord no són tan importants com per a ser el principal titular de les portades. I és que no arriben ni tan sols als titulars d‘internacional les 5.000 famílies que han estat desallotjades en Angola durant els últims anys:

En els últims anys, milers de famílies que vivien en la capital d‘angola, Luanda, han estat expulsades de les seues cases. Si no s‘actua ara, hi poden haver més desallotjaments, no solament a Luanda sinó en tot el país.Durant la llarga guerra civil d‘angola, Luanda es va convertir en llar de centenars de milers de desplaçats interns. Moltes d‘aquestes famílies, a causa de la falta d‘habitatges, es van veure obligades a construir les seues pròpies cases en qualsevol parcel·la de terra disponible. No obstant això, la fi de la guerra ha conduït a un augment de la pressió sobre terrenys de primera qualitat per part d‘elits locals i empreses internacionals.

En els últims anys aquestes pressions han propiciat el desallotjament forçat dels seus habitatges de més de 5.000 famílies. Aquestos desallotjaments han estat violents en molts casos. A cap de les famílies se li ha ofert una indemnització; només a algunes se‘ls ha ofert un allotjament alternatiu. La majoria s‘han vist obligades a viure en tendes de campanya o en cases allunyades dels seus llocs de treball o escoles.

Cal posar fi a aquests desallotjaments forçosos.

l‘assemblea Nacional d‘angola es disposa a debatre una Constitució revisada. És imprescindible que el dret a no ser desallotjat per la força i el dret a un habitatge adequat es consagren en aquesta nova Constitució, i que s‘aproven lleis sobre la terra i altres disposicions legals pertinents per a protegir aquestos drets.

Llegir +

França diu “sí” al vel. Al seu.

França ha aprovat finalment la llei per la qual es prohibeix, entre d‘altres símbols religiosos, el vel islàmic en els centres educatius. El govern i l‘oposició han votat, per tant, en contra de les reivindicacions de milions de ciutadans musulmans. El Col·lectiu J. B. Boix escriu avui, al diari l‘avui, que “es comença pel vel i després es demana que la piscina municipal obri en hores separades per a homes i dones“. Un moment… No puc estar d‘acord amb aquest afirmació tan simplificada i rotunda. Perquè això és com dir que “es comença fumant porros i s‘acaba injectant heroïna”. m‘explicaré.

Si acceptem que la religió i les creences col·lectives, com la ideologia, com l‘art, forma part de l‘expressió cultural dels pobles i de les persones, hem de saber veure també, sense vels que ens enceguen, que la prohibició d‘una determinada vestimenta (que també és, en sí mateixa, llibertat d‘expressió), retalla drets fonamentals dels col·lectius que la porten. De la mateixa manera, doncs, es podria rebatre l‘afirmació del Col·lectiu J.B. Boix asseverant que “ara es comença per la prohibició del vel i s‘acaba prohibint qualsevol samarreta del Marilyn Manson“. Perquè, de fet, ara, els musulmans francesos, amb els mateixos arguments, tant els morals com els cívics i legals, estarien en el dret d‘exigir la prohibició d‘aquestes samarretes roqueres; tant perquè podrien tornar-se en contra del seu civisme i de la seua religió, com perquè poden amenaçar el seu dret a sentir-se segurs, per crear malestar social, per provocar violència, etcètera. Siguem clars: no és el mateix dur el vel (sempre i quan la dona hi estigue totalment d‘acord, és clar, i ben segura de les seues creences), no és al mateix això que canviar les lleis més cíviques d‘un estat per a adaptarles a les més incíviques d‘una cultura diferent, com és el cas de l‘esmentada separació dels sexes en espais públics. l‘afirmació del Col·lectiu J.B. Boix amaga, per tant, una greu fal·làcia.

Sempre sense imposicions d‘importació“, afegeix finalment aquest col·lectiu. Possiblement perquè en la seua concepció de cultura pesa més la idea de que les cultures són un mercat que cal protegir i no uns valors que ens poden enriquir. Les cultures són més que un mercat. I, si de cas, la única cultura de la qual caldria protegir-se, per invasiva, massiva, uniformada i global, seria de la nordamericana, i no de les invadides i cada vegada més agredides, com és el cas de la àrab i/o musulmana. Moltes vegades fraudulenta i fingida, la pretesa seguretat nacional (que, com Estats Units, també França posa damunt de la taula amb aquestes prohibicions), ha servit per a executar accions paral·leles de govern, per a la majoria immorals, amb total impunitat. Ningú no pot censurar o condemnar a l‘altre perquè ningú coneix perfectament a l‘altre.

Tant si el que està buscant el govern francès és una reducció de les xifres de la delinqüència motivades per religió o creença, com si és un enfortiment de la unitat nacional embafant-se amb un excès de laicisme, l‘ús de la prohibició com a ferramenta jurídica per a assolir aquestos objectius es manifesta èticament invàl·lida.

Si calguès, seria jo el primer en defensar la construcció d‘una vertadera autopista moral per la qual pugueren circul·lar tots, però no es pot legislar sense fer cas de les vivències comunitàries dels pobles (i d‘açò, perquè ho hem patit, en sabem molt nosaltres, no?). Integrar les cultures diferents no significa obligar-les a conduir per un carril més estret que les altres. I que no acaben de funcionar les polítiques d‘integració no significa que no puguen funcionar; simplement significa que no s‘han aplicat com toca. Un exemple senzill… Que pensaria el Col·lectiu J.B. Boix si als castellonencs o als alcoians els prohibiren anar pel carrer amb una samarreta del Barça al·legant que provoca violència? Quina gràcia, no? En tot cas, el efecte de les prohibicions no és nomès la repressió immediata sinó les conseqüències a llarg termini. Qui continua pensant que no existeix una evident agressió contra els món àrab, siga o no islàmic? Que la croada siga premeditada o no és un altre debat, però el fet inqüestionable és que tant amb les successives ocupacions preventives de territoris a Palestina, a Afganistan, Iraq, (…), com amb tot aquest sac de intervencions jurídiques, també preventives, de França, la víctima és la mateixa. Un símptoma més de què la situació no millora gens són les recents i massives manifestacions a Egipte, un país que fins ara havia estat, en aquest concert, un espectador silenciós.

Informacions maltractades

Lleixant a part la coentor dels capellans, qui, per escalf, traspassen veritats, durant les últimes setmanes he escoltat en els debats públics (que ací és com dir publicitats) la següent gran fal·làcia: “Es produeixen més casos de dones maltractades quantes més denúncies es fan“. s‘ha de ser imbècil i subnormal, i em quede curt, per a no veure que, lògicament, hi ha més casos (en sabem de més) perquè cada vegada hi ha més dones que ho denuncien. De fet, esta mateixa nit, l‘insuportable Canal n‘ou ha programat un debat-sainet que una veu en off ha estat anunciant durant tot el dia d‘avui reproduïnt, tal qual, esta fal·làcia. Sort que al País Valencià podem veure TV3 i tenim l‘opció de triar el programa Coses que passen, que esta nit a les 22.35 tractarà també el tema de la violència domèstica, però més seriosament.

Rebaixant-nos

No ho entenc. O sí, però em costa. Acabem de patir un mes de compres psicòtiques per a honorar això que en diuen Nadal. Ahir vaig veure al telenotícies de migdia gent i més gent que feia força a les portes dels comerços per a treure profit de les rebaixes. ¿És que encara tenen diners? ¿En queden, d‘euros, a les butxaques?
Llegisc les seccions d‘economia dels periòdics i, si bé tot apunta a què s‘està produïnt una reacció positiva, sembla que la cosa no acaba de remuntar. l‘atur ha augmentat, els preus de quasi tot també han augmentat i la classe mitjana es troba descapitalitzada per hipoteques, per uns sous més que congelats, pers uns salaris mínims interprofessionals de vergonya, per unes pensions que encara que pugen continuen sent lamentables, i per la pràctica (sobretot en els últims anys molt habitual) d‘una forma de vida prou despreocupada, deslligada quasi per complet d‘aquelles mentalitats dels pares o dels avis, per als quals l‘estalvi també era quasi una forma de vida.
Seré jo antic o excessivament prudent. Cadascú és com és, pura tautologia. Però clar, em pose davant de la caixa tonta, més tonta ara que mai (supose que és un procès degeneratiu), i contemple totes aqueixes persones atacades per un desig incontrolable de trobar aquest mes alguna cosa molt més barata que en els mesos anteriors. He intercanviat impressions amb un amic que treballa en el gremi de la banca, i m‘ha comentat que ara no és com abans, i que les targetes suporten ara tota una enginyeria financera que possibilita aquest consumisme. ¿Petarà? No crec, però si que és possible que si no es fomenten algunes polítiques dirigides a l‘estalvi, tant l‘Estat com els ciutadans podrien perdre molta competivitat en relació amb la resta de païssos europeus.

Llibertat religiosa

Dubte que la prohibició de símbols religiosos en les escoles franceses contribuisca molt a afeblir la discriminació per raça o creença, i menys que puga garantir, a llarg termini, la integració i convivència en pau de totes les cultures, una cosa que França, un dels païssos amb més immigració al llarg del segle XX, ha resolt fins avui amb una habilitat admirable en comparació amb d’altres estats europeus. Greu és el fet de què siguen els centres educatius els primers espais públics que han de patir aquesta prohibició, la qual cosa ens duu a dues reflexions: o bé han fracassat les polítiques educatives dirigides a l’ensenyament de temaris que fomenten el respecte mutu i la comprensió de les formes de vida del veí musulmà, hebreu o catòlic; o bé és que aquesta tasca ètica i multicultural no s’ha desenvolupat amb el suficient vigor i profunditat. Sembla como si el govern francès s’haguès rendit davant de les creixents confrontacions racials i religioses, i haguès volgut tirar pel carrer d’enmig, és a dir, imposant el laicisme més absolut com a única forma d’expresió pública per damunt d’altres llibertats, com és la religiosa.No és solament que paraules com prohibició ens puguen posar alerta. És que aquest retall de llibertats en pro d’un pretesa, i no per això menys presumpta, seguretat nacional, ha demostrat de vegades al llarg de la història que tenia com a finalitat l’execució d’accions de govern, per a la majoria immorals, amb total impunitat. Tant si és un reducció de les confrontacions com si és el reforçament de la unitat nacional allò que busca el govern francès a través d’un ús extrem del laicisme (és a dir, convertint-lo en una autopista moral per la qual puguen circular tots), l’ús mateix de la prohibició com a ferramenta invalida èticament les finalitats.Perquè, qui ens assegura que, després de la llibertat religiosa, no li tocarà el torn a la llibertat ideològica?

Qüestions gramaticals

Via un enllaç de Sarcophilus llegisc una notícia a l‘edició electrònica de l‘avui sobre un estudi que “demostra que dormir consolida les idees i facilita la creativitat“. No sé si calia una investigació per a arribar a l‘esmentada demostració, perquè, de fet, tots hem tingut aventures empíriques contundents en aquest sentit. Per exemple, quan alguns patíem l‘espessor mental del dia d‘abans d‘un examen i feliçment comprovàvem, al matí següent, que aquella boira d‘idees es transformava, a l‘hora de la veritat, davant del full en blanc, en tot un discurs prou argumentat. En tot cas, no és per la investigació que escric açò, sinó per la presentació periodística que un tal J. Elcacho fa de la notícia. Concretament, m‘ha sorprès l’avantítol: “El fenomen comprovat ara a Alemanya s‘intuïa des de fa anys“. ¿Què hi enteneu vosaltres? Evidentment, si continuem amb la lectura del cos de la notícia, queda clar que el fenomen ha estat, efectivament, “comprovat a Alemanya“, exactament en les universitats alemanyes de Lübeck i Colònia, però és que l‘avantítol no només no complementa amb claredat el títol, sinó que a més provoca confusió. La primera vegada que el vaig llegir vaig entendre, per contra, que “El fenomen ara comprovat s‘intuïa [només] a Alemanya des de fa anys“, és a dir, que només els alemanys gaudien del privilegi de detectar aquestos beneficis de la son. Seran manies gramaticals meues. O que el periodista, pobre, no havia dormit gens.