Manifest

Davant del Manifest a favor d‘una cultura catalana que defensi la unitat de la llengua i la transparència en la gestió” de l’AELC, vull preguntar: ¿la llengua catalana “és l‘únic tret social que ens diferencia de la majoria de països que ens envolten”? A més, caldria ser més exactes a l‘hora de redactar, perquè ¿és que significa això que existeix una minoria de la qual no ens diferencia? Mmm…

Informacions maltractades

Lleixant a part la coentor dels capellans, qui, per escalf, traspassen veritats, durant les últimes setmanes he escoltat en els debats públics (que ací és com dir publicitats) la següent gran fal·làcia: “Es produeixen més casos de dones maltractades quantes més denúncies es fan“. s‘ha de ser imbècil i subnormal, i em quede curt, per a no veure que, lògicament, hi ha més casos (en sabem de més) perquè cada vegada hi ha més dones que ho denuncien. De fet, esta mateixa nit, l‘insuportable Canal n‘ou ha programat un debat-sainet que una veu en off ha estat anunciant durant tot el dia d‘avui reproduïnt, tal qual, esta fal·làcia. Sort que al País Valencià podem veure TV3 i tenim l‘opció de triar el programa Coses que passen, que esta nit a les 22.35 tractarà també el tema de la violència domèstica, però més seriosament.

Àgora anit

Quina vergonya anit, quin espant, d‘escoltar les paraules d‘un membre de l’AVL (que no és un fabricant de motors de combustió, però, bé, tot arribarà) en el programa Àgora de TV3, dirigit per Ramon Rovira. Els illencs i els valencians que pensem que la ciència està per damunt de la política únicament acatarem les normes de l’Institut d‘estudis Catalans, la única autoritat lingüística garant de la unitat i correcció de la llengua. No existeix cap conflicte lingüístic; la normativa és claríssima des de fa molt de temps, com va explicar a la perfecció la única dona convidada al programa, i no m‘importa en absolut, per estandarització passiva o activa, transformar mirall en espill, o viceversa. No és una cosa essencial. Essencial és, ja no solament la normalització, sinó la normalitat. d‘altra banda, la insistència en la dialectalització de la llengua, per part del director de política lingüística de les Illes, no és més que un altre secessionisme més o menys encobeït amb un objectiu evidentment electoralista. Mentre el PP continue en el govern balear i valencià, el conflicte polític que fa de la llengua un arma continuarà. L’ AVL no va tenir mai legitimitat científica ni la tindrà.

Notícies eslògan

Com era d‘esperar, i no serà l‘última, a la primera de canvi han demanat el cap i el coll del conseller en Cap de la Generalitat de Catalunya, Josep Lluís Carod Rovira, concretament dilluns passat, quan un periòdic espanyol ultradretà descobria per a l‘opinió pública l‘existència d‘una reunió secreta entre el dirigent d‘Esquerra Republicana de Catalunya i ETA. Evidentment, la notícia s‘ha de posar en quarantena, perquè és inseparable de la cojuntura actual, de la precampanya electoral que es viu ja com una autèntica campanya militar reblerta de notícies bala i tota una artilleria d‘eslògans. Malgrat que Carod ha afirmat que no es reunia en representació de cap govern i que tractava de dialogar per a buscar la pau, cosa lloable si bé un punt arriscat, l‘únic error comès per Carod és no haver comunicat a la resta del govern tripartit català l‘existència de l‘esmentada reunió. També fa poc de temps, representants del PP i del PSOE es van reunir amb la cúpula del grup armat; que no siguen ara tan hipòcrites. ¿O és que buscar la pau és patrimoni del bipartit espanyol? En fi.
Recentment, s‘explicava des d‘ací que l‘extremada confrontació de la dreta d‘Espanya amb la d‘Euskadi i també la violència verbal del govern de l‘Estat (liderades pel ministre Eduardo Zaplana) contra el nou tripartit català, pretenen la marginació del debat social i, per tant, ometre descaradament aquelles parts dels programes dels partits referides a sanitat, educació i cultura. Però no solament això. La notícia sobre aquesta reunió secreta es publicà un dia després de que el secretari nordamericà d‘Estat de EEUU, Colin Powell, admetia la possibilitat de què Iraq no tinguès armes de destrucció massiva, l‘argument que el president del govern espanyol, José Maria Aznar, emprà per anar a la guerra. ¿Una casualitat? Parlem de dimissions?

Encenalls de poca llenya

Llegisc l‘encenall que perpetra Alfons Quintà a l‘avui al voltant de la figura de Norberto Bobbio i trobe, una vegada més, en els seus escrits periodístics (si és que mereixen aquest nom), la falta d‘arguments i seriositat a l‘hora de parlar d‘ideologies. Ja ens té acostumats aquest home a trobar sempre algun element d‘actualitat que puga justificar el seu odi a tot allò que flaira a esquerra, encara que siga un funeral, com és el cas. No importa massa, tampoc. És un més de tots aqueixos liberals de la dreta ibèrica, catalans o espanyols (és igual, vaig prenent nota de què la globalització neoliberal els toca a molts com si fos aigua baptismal) que solen meravellar-se quan es troben d‘acord amb certes idees del presumpte adversari. Però clar, és que és Bobbio, un pensador! I a més un filòsof que és, no un socialdemòcrata, sinó un liberalsocialista! No acusaven d‘això a Pasqual Maragall i a Felipe Gonzalez, de ser socialistes massa liberals? I ara Quintà celebra el liberalisme socialista? Vinga, va, en què quedem, doncs? Com a propagandista, Quintà acaba amollant la consigna de què “ara, en efecte, a l‘europa continental és difícil trobar la passió liberal, és a dir, per la llibertat, que caracteritzà Bobbio“… Però si, després de la caiguda del mur, a Europa hem aconseguit ser més liberals que mai!!! El que vull dir és que identifica, per tant, liberalisme i llibertat, una cosa que Bobbio, per més liberal que fos, mai hauria fet, o no ho hauria d‘aquesta manera. Si vol escriure sobre Bobbio, senyor Quintà, vinga, escriga, però amb idees i arguments. Perquè si el que vol és donar canya a l‘esquerra, no li cal aprofitar-se d‘un filòsof que vosté no sembla entendre i que, de seguir així, no entendrà mai.

Qüestions gramaticals

Via un enllaç de Sarcophilus llegisc una notícia a l‘edició electrònica de l‘avui sobre un estudi que “demostra que dormir consolida les idees i facilita la creativitat“. No sé si calia una investigació per a arribar a l‘esmentada demostració, perquè, de fet, tots hem tingut aventures empíriques contundents en aquest sentit. Per exemple, quan alguns patíem l‘espessor mental del dia d‘abans d‘un examen i feliçment comprovàvem, al matí següent, que aquella boira d‘idees es transformava, a l‘hora de la veritat, davant del full en blanc, en tot un discurs prou argumentat. En tot cas, no és per la investigació que escric açò, sinó per la presentació periodística que un tal J. Elcacho fa de la notícia. Concretament, m‘ha sorprès l’avantítol: “El fenomen comprovat ara a Alemanya s‘intuïa des de fa anys“. ¿Què hi enteneu vosaltres? Evidentment, si continuem amb la lectura del cos de la notícia, queda clar que el fenomen ha estat, efectivament, “comprovat a Alemanya“, exactament en les universitats alemanyes de Lübeck i Colònia, però és que l‘avantítol no només no complementa amb claredat el títol, sinó que a més provoca confusió. La primera vegada que el vaig llegir vaig entendre, per contra, que “El fenomen ara comprovat s‘intuïa [només] a Alemanya des de fa anys“, és a dir, que només els alemanys gaudien del privilegi de detectar aquestos beneficis de la son. Seran manies gramaticals meues. O que el periodista, pobre, no havia dormit gens.