Ser pont

La vida és un pont i, contra tots els pronòstics i contra totes les contradiccions, vull creure-ho sempre, content, trist, convençut. Les meues creences no saben de cap déu. No creuen que cap creença ens salve, però coneixen els ponts. Crec que la vida és un pont. Un vers, una paraula, l‘amor és un pont. No sé de quina vora vinc ni a quina vora vaig, i ni tan sols sé si davall de mi hi ha un riu de vi, una mar de sang o, senzillament, l‘abisme brutal d‘un precipici. Què n‘hi ha, doncs? Sota els ponts sempre n‘hi ha alguna cosa: una por, l‘ofec, vertigen, un cos, o bé les ganes de tirar-se… Del pont. Les ganes davall d‘un pont, les de viure i les de morir-se. Les ganes. Perquè quin seria, si no, el sentit de l‘existència d‘un pont? Seria el sentit de l‘existència de qualsevol cosa? No és qualsevol cosa: és un pont. Un pont és un pont. Això té una certa categoria, una veritat. La vida ha de ser un pont. És una determinació, una necessitat. Has de ser un pont.



«Brooklyn Bridge Blues» de Jack Kerouac, recitat per Ginsberg

Salm

Ningú no ens pasta de nou de terra i fang,
ningú no conjura la nostra pols.
Ningú.

Lloat sies tu, Ningú.
Per a amor de tu volem
florir.
Al teu
encontre.

Un no-res
vam ser, som, anem
a restar, florint:
la de no-res, la
rosa de ningú.

Amb el pistil claror animera,
l‘estam eixorquia celeste,
la corol·la roig
del mot purpurat, que vam cantar
damunt, oh damunt
l‘espina.

Paul Celan
[Versió d‘Antoni Pous]

Quan ja no pugues més…

Quan ja no pugues més, i no albires cap llum,
I els peus et diguen prou…
Continua.
Si s‘ha fet ja de nit, i no veus el camí,
I inclús l‘òliba dorm…
Continua.
Si et fa por la foscor, i tems deixar enrere
Fills i dona, i llar…
Prossegueix.
Arribaràs, segur, en un indret plaent,
Que et pot calmar la set…
Prossegueix.
I encara que tots s‘hagen ja aturat, i coixeges
Al ritme de les llàgrimes…
Continuaràs.
I quan més sol et trobes, i necessites més
Amor que ningú…, el
Donaràs.

Lluís Roda, “De l’ ànima”.

Antologia en PDF

Un arbre plantat

Gairebé una figura en l‘herba
una promesa fràgil
ja
diàleg entre terra i planta
s‘agosarà a la resistència
arrelarà davall la terra,
llest, cercant el caliu del sol,
la banda de la pluja
prendrà espai entorn seu,
conquerirà i captivarà la llum,

desitgeu un país sagrat de núvols
i jureu contra les pedres suau.
Serà benigne,
allotjarà ocells, nombrosos
al·ludint a les lleis de la vida.

Qui el va plantar, ja no serà ací.

Jan Veulemans

Trad. Germain Droogenbroodt & Vicent Martínez

Dietari pòstum

El criterium era l‘acostumat:
primer els imitadors, els censors,
els detractors i els arribistes
i després, de tant en tant, permetien
que un oblidat sortira un poc a flot.
El futur de la poesia està en mans
d‘homes de judici convencional.
El poeta és fitxat
per presumptes experts
que no saben que els hi manca
el just predicat.
Molt bo, excel·lent, escriuen
a cor, però ¿qui són aquests subjectes?
Especuladors de paraules
o polítics de la ploma
que exulten en homologar.
Més tard destapen el joc
que ho torna tot informe, a tots idèntics.
És l‘infame projecte que durà el nostre país
cap a l‘inevitable esfondrament total.

Eugenio Montale
Fragment del «Dietari pòstum».

De l‘equilibri dels líquids (II)

Els bruixots desvergonyits han capgirat l‘ordre de les coses sense cap contemplació i no ens han previngut del futur. Després quan ens hem contemplat davant d‘aquell espill sinistre ja no érem nosaltres o potser sempre havíem estat així, cruels i nefastos a la nostra nissaga, ara esperàvem la visita d‘una nimfa que ens devorarà amb cullereta de plata i mirada serena.

Josep Ballester
l‘odi, Edicions Bromera, Alzira, 2005.

Eugenio Montale

Encara no s‘ha pogut provar que els morts
vulguen ressucitar.
De vegades els sentim ben a prop de nosaltres
car és aquesta llur herència.
No és massa, un gest, una paraula
i tanmateix res no explica
dir que són fraus de la memòria.
El nostre cap és làbil, no suporta
res més que allò que ha sigut, que és o que serà;
el nostre cap és dèbil, solament amb un gran esforç
pot assampar allò millor d‘un ectoplasma
que s‘ha anomenat vida i que fins ara
no ha rebut cap altre nom més definit.

Eugenio Montale
Fragment del «Quadern de Quatre Anys».

Gerard Manley Hopkins

l‘arrufada de celles del pastor
que planta cara als llamps conté la glòria,
els seus estralls i tot l‘horror. Del cel
cauen àngels com torres, una faula
de trons majestuosos i infinits.
Però l‘home, nosaltres, armadura
d‘un grapat d‘ossos trencadissos, som
un respir que en fatics va a poc tornant-se
memento mori. Insignificant,
defeca avergonyit, i viu a penes,
o d‘il·lustre llinatge és un Ningú,
meuca sembla la dona. I jo, que encara
muir de totes les morts, deforme he vist
el meu rostre en l‘argent d‘una cullera.

Gerard Manley Hopkins, Sonets Complets, Edicions de la Guerra, València, 1999.

Trad. Isidre Martínez i Marzo

Versió Original

+ Poemes de G.M.H.

d‘aquí a quatre hores [J. M. Servià]

Sobre Salvador Puig i Antich

“(…) D‘’aquí a quatre hores, seràs només un nom.
El nom d‘’un mort flamant, reivindicable;
amb el que alguns polítics sense sang,
que es diuen esquerrans
i no han fet res per treure‘t el dogal d’‘una mort certa,
se‘n faran pantagruèlica venjança
per els seus bruts, hipòcrites brams d‘ase.

D‘’aquí a quatre hores passaràs a ser l’‘incòmode record
per la consciència d‘’alguns
que han fet veure que lluitaven,
i que el primer cluc d‘’ull que els ofereixin,
pactaran un seient al presbiteri,
amb els mateixos que, d‘aquí a quatre hores,
vint-i-sis anys només, et mataran.

Josepmiquel Servià
2 de març de 1974.