Senyals de març

Hom veu la lluna darrera
de nostra perera en flor;
cada flor de la perera
sembla una gota de plor.
Enllà una donzella espera
d’algun xiuxiueig el so:
molla de la llum lleugera
s’inclina de l’ombra al do.
Un núvol, ans prepotent,
minva, esperonat pel vent,
i cap a la lluna trota.
Hom sent en l’aire embaumat
l’últim plany d’amor del gat
i el primer de la granota.

Josep Carner
«El cor quiet»
(del poema «Fruiterar florit»)

L’animal que no existeix (II)

Estotjaves
peixos de pols dins el secret escriny.
Eres petita, com una larva
vinguda del no-res,
i jugaves.
Parsimoniosament, cuinaves no sé quins
queviures invisibles
i jo et mirava
i m’hi delia,
i els ossos
del meu esguard tremien
silenciosament.
Judiciós, vaig dir-me: «Maduri el fruit
i que dins ell s’acreixi la bellesa,
conformin
els meus dits el seu palpar…»
I et feres gran,
parlant de forma estranya amb les joguines,
escrivint noms
que ningú no entenia, cuinant
insectes que cruixien dins un fètid brou.
I, amb la primera sang, ja tenies
damunt les espatlles el fràgil
projecte d’unes ales, un moll tendrum
t’allargava l’espinada
i, entre els teus lluminosos
cabells, hi traspuava el rònec
presagi d’una banya.
I jo et mirava
i m’estremia, i els ossos
del meu esguard fremien sense seny.

Andreu Vidal
«Els dies tranquils»
Gregal Llibres (16), València, 1988.

Cançons de l’enforcall (III)

Aquesta capsa dolça
de molsa
que et guarda, amb pany fadat;
que oneja sense fressa,
ni pressa,
amb bleix extasiat,

és el meu cos que et serva
com l’herba
serva el crit del seu verd;
que es corba al teu creixent
i aprèn
el teu batec obert.

¿Quina remor petita
m’invita
a abocar-me al pou clar?
¿Quin ressò de salobre
mig m’obre
finestres al demà?

Sento els dits de la pluja
que puja
vidre amunt del meu cor.
I els nusos del llevant,
trucant
per fer fora la mort.

¿Com granarà el paisatge
que, en gatge
de tendresa, m’ofrenes,
si l’ombra del neguit
ha ordit
paranys a les carenes?

¿Com obriré la fruita
que lluita
amb armes de festí,
si la dansa d’arrels,
amb tels
d’enyor, trena el camí?

¿Com tindré del teu cau
la clau,
si tristor m’esgarria?
Per copsar el teu senyal
em cal
vestit nou d’alegria!

 

Maria-Mercè Marçal, de «Sal oberta»

II. Homenatge a Darwin

El vuitanta-dos
coma zero sis per cent
del creixement ponderat
d’aquesta economia mundial
ha estat, enguany passat,
de diners purs.
És just i saludable,
és espiritual progrés i pura estètica,
que els acrescuts
mengen paper moneda.
S’albira l’home nou,
la nova era.
La resta és
això que tots sabeu:
Davos i Seattle.
La impura carn canalla que protesta.

Antoni Ferrer

de «Cant temporal»
(Tàndem Edicions, València, 2000)

XIII (Vindrà aquell vent…)

Vindrà aquell vent del nord que neteja esperits
disfressat de captaire mentre feia dissabte.
Oh com m’agradaria el ferm posat dels altres,
dels que vénen del nord amb els tòpics als ulls.

Sort en tenim, dels versos, tant els uns com els altres,
si més no, hi reconec una mateixa veu
que estripa esgarra estreny escorça arrel i soca.
Tant de bo ens entenguem amb poemes sobrers.

Però feu encenalls de la lleu borrumballa;
feu miralls dels espills i esquerdes dels badalls
i escombreu la granera que dins del forn escombra:
tant de bo que baixàreu de la torre d’ivori.

Nosaltres, obsedits ofegats per la sènia,
orientats cap al nord, tot sovint remuguem;
hi ha un punt de l’horitzó que no perdem de petja
és llum a la caverna, la vostra fam de mots.

Si veniu a sopar pels camps de les cireres,
sotrac febrer de flor, agresta pau morisca,
aprendreu a voler, que estimar és debades
(la gent del nord, tan noble, fredament familiar).

Maite Insa

El poema és sobrer (2007), Bromera Poesia nº74

Dona que esperes

Dona que esperes com en altre temps.
Adés adés que et deixaves anar:
l’olor de la roba neta,
el silenci puntual del migdia
i la fam que en deien pecat solitari.

Dona que esperes com el fred.
Ets tardor quan moren els pàmpols
amb gust de moniato i ratafia,
sonen veus i veïnes a la plaça del poble,
generós primer de novembre.

Dona que esperes i arrapes ombres.
Camines la terra cercant mitja vida,
arribes d’hora i culls fruita madura.
D’amagat, entre els bassals del port
toques batecs d’un bon presagi.

Begonya Mezquita :: La paraula nostra

Del llibre «Una illa».

El pacte

Tinguem en compte que s‘han posat d‘acord
i s‘obren pas entre la multitud:
entre els aplaudiments, semblen vedets
i inauguren passejos, escoles, aeroports.
l‘ull del captaire no els enlleganya el cel,
la regla de la puta no els taca els calçotets,
no entren als lavabos de les estacions,
a sota de la taula sempre hi tenen algú.
Si al matí es desdejunen en hotels
a la nit paguen el cava en puticlubs.
Tot els va bé: voler, volar, la llibertat
d‘orinar sobre el riu, d‘encendre el món
així com un cigar després d‘un àpat fort.
No els cal ni viatjar, coneixen tots els llocs:
les aigües corren brutes ací i a tot arreu.
Els trens són puntuals, no els perden mai,
ni mai cap revisor els demana el bitllet;
com a equipatge porten xecs en blanc
i compren els paisatges i els pintors.
I els poetes ja no tenen res a dir,
els filòsofs balbucegen al despatx,
els atletes ara són historiadors:
cada ànec xafa la merda al seu corral.
Tinguem en compte que s‘han posat d‘acord.

Ramon Ramon

De «Cor desmoblat»

Endreces

Infinitament no ha de ser el que és
i tots convindrem a una memòria,
cada any com enguany quan el sol
repique la sonora carència de les mans
i esclate el temps en lluminosa xicranda,
sense remei l‘enyor decantarà
el pes condormit de tots els mots
envers aquestes senyes fèrtils perquè
hi ha passat veloç un perfil consumat
de vuit mans juntes al coll d‘una cintura.

Joan Gregori i Albiol
«Una vida tard»