«Tag, der den Sommer endet», de Gottfried Benn

Tag, der den Sommer endet,
Herz, dem das Zeichen fiel:
Die Flammen sind versendet,
die Fluten und das Spiel.

Die Bilder werden blasser,
entrücken sich der Zeit,
wohl spiegelt sie noch ein Wasser,
doch auch dies Wasser ist weit.

Du hast eine Schlacht erfahren,
trägst noch ihr Stürmen, ihr Fliehn,
indessen die Schwärme, die Scharen,
die Heere weiterziehn.

Rosen und Waffenspanner,
Pfeile und Flammen weit -:
Die Zeichen sinken, die Banner -:
Unwiederbringlichkeit.

Gottfried Benn

Llegiu més

«Alone», d’Edgar Allan Poe

From childhood’s hour I have not been
As others were; I have not seen
As others saw; I could not bring
My passions from a common spring.
From the same source I have not taken
My sorrow; I could not awaken
My heart to joy at the same tone;
And all I loved, I loved alone.
Then- in my childhood, in the dawn
Of a most stormy life- was drawn
From every depth of good and ill
The mystery which binds me still:
From the torrent, or the fountain,
From the red cliff of the mountain,
From the sun that round me rolled
In its autumn tint of gold,
From the lightning in the sky
As it passed me flying by,
From the thunder and the storm,
And the cloud that took the form
(When the rest of Heaven was blue)
Of a demon in my view.

Edgar Allan Poe | El Bicentenari de Poe

Llegiu més

«Rock and hawk», de Robinson Jeffers

Here is a symbol in which
Many high tragic thoughts
Watch their own eyes.

This gray rock, standing tall
On the headland, where the seawind
Lets no tree grow,

Earthquake-proved, and signatured
By ages of storms: on its peak
A falcon has perched.

I think here is your emblem
To hang in the future sky;
Not the cross, not the hive,

But this; bright power, dark peace;
Fierce consciousness joined with final
Disinterestedness;

Life with calm death; the falcon’s
Realist eyes and act
Married to the massive

Mysticism of stone,
Which failure cannot cast down
Nor success make proud.

Robinson Jeffers

Llegiu més

Mà d‘almoina

Ara t‘estimaré en contra meu, contra
la por que es fuma el meu alè amb mà d‘almoina,
contra el món que m‘ordena malmetre el meu cos,
l‘ànima del meu cos, amb l‘hostatge
d‘uns altres cossos, contra
la conciència dansant amb si mateixa fins a la mort.
Tot aquest ball del no-res, tots aquests ulls interiors
irradiant cels fingits per dins, parany
cosit d‘embulls freds i blaus.
La teua absència
és el teu regal. No perquè et vaig triar jo
com la gran absència
i no perquè jo et necessite
tendra i distant,
sinó perquè
a la vora de la teua absència
la imminència del teu cos espera,
humana, assolint un espai
vigent en el món
per a mi.

Lyor Shternberg
El poeta Lyor Shternberg (Petah Tikva, 1967) viu a Jerusalem i és professor de literatura. Ha publicat tres llibres de poemes. És traductor d‘anglès, especialitzat en poesia irlandesa.

Joseph Brodsky

He entrat jo, a la gàbia, en lloc de la bèstia, /
a la presó he gravat, a ferro, el malnom i la pena, /
vora la mar he viscut, a la ruleta he jugat, /
vestit de frack he menjat amb Déu sabrà qui. /
Abocat a un glaciar, mig món hauré vist, /
abatut tres vegades, dues em van ferir. /
He fugit del país que m‘ha acollit. /
Els qui m‘han oblidat arriben a ser ciutat. /
m‘he perdut per estepes que recorden el crit dels huns, /
he portat allò que ara torna a estar de moda, /
he cobert pallers de negre sudari, he sembrat sègol, /
només l‘aigua seca no l‘he arribada a tastar. /
Als meus somnis he obert la pupil·la del guàrdia, sinistra, /
fins a la corfa he menjat el pa de l‘exili. /
A totes les veus he llogat les meues cordes, a més de l‘udol; /
m‘he passat al xiuxiueig. I hui he complit els quaranta. /
Què dir de la vida? Que resulta que és llarga. /
Que no sóc solidari amb res més que el dolor. /
Però mentre no m‘òmpliguen la boca de fang, /
solament gratitud d‘ella haurà de brollar. /

Joseph Brodsky
24 de maig de 1980

[Trad. J. Porcar]

Primavera cruel

Per a plorar esta vesprada cal resignar-se
a viure com si hagueres de ser feliç
Quan el petit matí vinga
hauràs de recuperar la confiança
Oh els carrerons foscos i els castanyers encesos
els primers freds sobre els teus ulls pansits
I el teu cor que a penes batega
Mira sobre la teulada el penell de tardor
i els fums abandonats dels ravals
Espera encara oblida els records amargs
Tornaràs a veure potser el sol

Després de la desaparició de Jean Grosjean, de Pierre Bettencourt i de Claude Esteban, el passat 18 d‘abril va morir un altre gran poeta francés: Bernard Delvaille. Encara que sone en excés recurrent la repetició del vers del T.S., tornar-lo a citar és quasi inevitable: abril ha sigut un mes cruel per a la poesia francesa. Quatre poetes morts en una sola primavera. Delvaille (del qual, més amunt, he traduït sense gràcia alguns versos), era poeta, antologista, autor de relats i assajos (sobre Valéry Larbaud i Paul Morand, entre altres). Les seues antologies «La Poesia simbolista» i «Mil cent anys de poesia francesa» demostren el seu gran coneixement de la poesia del passat i del present. Treballà com a periodista en «Combat» i va ser director de la col·lecció «Poetes d‘avui» a edicions Seghers. Col·laborava en els quaderns literaris de Figaro. Formà part de l‘acadèmia Mallarmé i dels jurats dels premis Apollinaire i Max Jacob. Era president de l’Associació internacional dels Amics de Valery Larbaud. Que descanse en pau. La meua pregària: que cap dels quatre poetes morts tarden massa a ser traduïts al català.

Via Poezibao

El retorn de Cohen

El cantautor i poeta Leonard Cohen va fer, dissabte passat, una aparició pública —en ell poc freqüent— en la ciutat canadenca de Toronto per a promoure el seu primer llibre en 22 anys, amb el qual espera, explicà, recuperar una mica del diners que li va furtar el seu antic manager. Vestit de negre, com sempre, Cohen va recitar un breu poema amb la seua veu ronca i va tocar dues de les seues cançons més famoses «So Long, Marianne» i «Hey, That’s No Way to Say Goodbye», amb els músics canadencs Barenaked Ladies i Ron Sexsmith. «Book Of Longing» és el dotzè llibre de Cohen en 50 anys de carrera. El nou volum inclou dibuixos del cantant i està dedicat al poeta canadenc Irving Layton, un guia espiritual de l‘artista mort recentment. Molts dels poemes van ser escrits durant la seua estada en el Centre Zen, prop de Los Àngeles, on va ser ordenat com a monjo zen sota el nom de Jikan. Penge ací una traducció lliure (tan lliure com meua), d‘un dels poemes publicats en «Book of Longing»:

l‘actitud correcta

Llevat d‘un parell d‘hores
que cada matí
passava en companyia
d‘un savi
solia quedar-me al llit
sense menjar
només amb uns quants glops d‘aigua
«tu ets un home vell de bon veure»
em deia davant de l‘espill
«i que a més
té l‘actitud correcta
no l‘importa si això s‘acaba
o bé s‘allarga
i pel que fa a les dones
i la música
n‘estarà ple
el Paradís
»
Aleshores me n‘anava a la Mesquita
de la Memòria
a expressar el meu agraïment.

The Unlasting

Com un home vanitós que practica un art vanitós
Nascut contra l‘adversitat —no la gran adversitat
De la Voluntat o de la Imaginació,

Sinó a un nivell més humà: què va passar?
Què va passar en l‘atzar d‘una vida
Que intentares redreçar i en canvi s‘esvaneix?

Cada any vinc una altra vegada on ja sóc.
Què va passar amb aquell espai que volia erigir,
Amb aquella totalitat de la qual volia formar part,

Una totalitat amb un lloc per a una altra gent també?
No ho sé. La consolació de cada dia dins
d‘una sala de miralls i l‘aldarull nocturn

Dels meus propis somnis — gradualment es dissolen
En un dia agradable a primers de la primavera,
Un cel d‘aquarel·la i arbres esfullats,

Esperant-ho tot. El que vull és el que es dóna,
Què hauria de ser prou per a mi ara mateix —
La meua estratègia és simplement resoldre-ho

Veure-ho completament, el que haja de venir,
I esperar que alguna que altra cosa puga emergir,
com les paraules que pel camí m‘arriben

Invente un document que relata
Una vida solitària, confinada per l‘esperança.
I així us oferesc aquest ritual de primavera.

John Koethe
«Sally’s Hair»
V. O.

l‘últim tren s‘ha parat

l‘últim tren s‘ha parat en l‘última andana, i ningú
salva a les roses. Cap coloma posa en una dona de paraules.
El temps s‘ha acabat. El poema no pot més que l‘escuma.
No faces cas als nostres trens, amor, no esperes a ningú entre la gentada.
l‘últim tren s‘ha parat en l‘última andana, i ningú
pot retornar als narcissos ressaguers en els espills de la penombra.
¿On deixaré la meua última descripció del cos que en mi habita?
Tot s‘ha acabat. ¿On està el que s‘ha acabat? ¿On buidaré el país que en mi habita?
No faces cas als nostres trens, amor, les últimes colomes han volat, han volat,
i l‘últim tren s‘ha parat en l‘última andana… i no hi ha ningú.

Mahmud Darwish