La nostra pau

La nostra pau no és una sola
Pau.

Perquè la nostra pau
no seria Pau
sense totes les paus
de tots els pobles que no són el nostre poble,
de tots els pobles farts de ser pacificats per l‘esquena,
de tots els pobles ja cadàvers de ser pacificats amb míssils,
de tots els pobles que han estat pacificats fins a la mort,
i de tots els pobles tan democràtics i pacífics com el nostre,
que avui tornen a patir la policial obligació de dissoldre‘s pàcificament.

La nostra pau no és una sola
Pau.

La nostra pau
són totes les paus de tots els pobles del món
que caminen junts i lliures per carrers, muntanyes, places i avingudes,
són totes les paus que ploren, emigren, sagnen i criden
immenses i blanques, innocents i esperançades
amb un «NO» infinit, amb un «NO» implacable
contra els vampirs de l‘imperi
que fins al vòmit s‘embafen de sang i petroli.

La nostra pau no és única, unívoca, unilateral, uniformada.
No és una sola Pau.

La nostra pau
són totes les paus de tots el pobles indefensos i màrtirs,
assassinats a mans de sanguinàries titelles instal.lades per l‘imperi:
Somoza en Nicaragua, Carisa en Hondures, Hernández Martínez en El Salvador, Ubico en Guatemala, Batista en Cuba, Trujillo en la República Dominicana, Pinoched en Xile, Duvalier en Haiti, Noriega en Panamà, Marcos Pérez en Venessuela, Uribe Vélez en Colòmbia, Banzer en Bolívia, Videla en Argentina, Marcos en Filipinas, Suharto en Indonèssia, Hassan II en el Marroc, Fahd en Aràbia Saudita, Kabila en Zaire, Sabah en Kuwait, Sadam en Iraq.

Blair en Gran Bretanya.
Aznar en Espanya.
Bush en Estats Units.

La nostra pau no és una sola Pau.
La nostra pau són totes les paus de tots els pobles.

Per a sempre

Diu que
si ara fa açò
i després allò
ja ho tindrà fet per a sempre.
Sempre!
Com si l‘eternitat propietat fos
de la seua innocent persistència.
Com si un immens descans en l‘infinit
puguès concloure
en admissible salvació i festa,
com si absolutament
tot
tot durara.

Se sent feliç.

Perquè si ara fa açò
i continua després amb allò
ja ho tindrà fet per a sempre.
Ja ho tindrà fet per a sempre.
Per a sempre.

Malauradament,
massa cert és
que no va errat.

Vida contemplativa

Més que el teu discurs
tan fràgil,
més que els teus somnis,
més que els amors perduts,
diu aquest sol
que esbara silenci
en els murs del pati
i res no l‘atura.
Quin desig contra el món
fas verb,
quin dolor a favor teu
gramàtica d‘anys no viscuts?
Mira el sol què bell puja
en el mur del pati, pedra
viva i fugaç.
Inútil.
Contempla feliçment com
l‘ombra d‘un ocell el desfà
i el justifica.

Gira

In memoriam. Dedicat a Miquel Martí i Pol

No és l‘unic que passa, ni el més fort que entra, ni el més llest que calla, ni aparenta ser qui més treballa. Conec de vista a l‘home que creua la porta de la fàbrica com si amb la meua ungla foradara aquesta pàgina. Una eternitat quasi absent sap des de quin mar de solitud el contemple. Tots els dies es presenta al seu cap amb una vella roda que entre les seues mans gira i gira. El seu superior no ho entén, perquè per a què una roda inservible si és un objecte que ni fila ni cus. Aquest home no té automòbil, ni tampoc aplega amb autobús; he vist amb els meus propis ulls que a l‘alba cau com el sol o com la pluja fresca, amb un vers sagnant al paladar, tot just quan el rellotge menteix i sua a conciència el somni mort del temps per a entrar puntual i de blau en un món que podria semblar-se a aquest món exactament a les vuit en punt. Fitxa, treballa, esmorza, fitxa, treballa, dina, fitxa, treballa, treballa; i fitxa. A l‘home que surt de la fàbrica amb un vers sagnant en el paladar el coneixia de vista. Ocupava el temps en viure fins que la seua vida fou ocupada pel temps. Les seues paraules les cisella encara el vent sobre el mur invisible de l‘horitzó, l‘únic animal que ni a la paraula ni al silenci escapa. Ara mateix torna a sortir de la fàbrica, i és extraordinari: entre les seues mans encara gira la roda. La roda que gira i regira, però a repèl del temps.

Notes sobre una veu irrenunciable

Pròleg de Manel Garcia Grau al llibre Vint-i-dues mans de pintura, de Josep Porcar
VII Premi Miguel Hernández de Poesia, IVAJ-Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana

Edicions de la Guerra, Berenguer Editor, València, 1993

 

I

Manel Garcia Grau

Quan el 1992 la Universitat Jaume I i l’Agrupació Borrianenca de Cultura ens proposaren als professors Josep M. San Abdon, Lluís Meseguer i a mi mateix la confecció d’una antologia de poetes joves i actuals en català de les nostres comarques mai no hauríem sospitat que aquella mostra, la més fresca, exhaustiva i rigorosa que vam poder –i saber– fer en aquell moment, ens donaria un bon grapat de sorpreses ben conhortadores. Aquella proposta culminà amb la publicació del llibre Poetes del Nord. Poesia actual a les comarques del Nord del País Valencià. 1985-1992. En ella proposàvem, entre moltes altres coses, una sèrie de paràmetres sòcioculturals i literaris que formaven la contextualització dels autors esmentats dins d’una conjuntura –el marc sociolingüístic, la situació micro i macrocultural del País Valencià democràtic, la normalitat literària, l’eclecticisme com a “moda” estètica, etc.– ben definida i tangencialment diversa i heterogènia, alhora que apostàvem, sobretot, per aquells autors (set en total) que ja havien assolit un bon –i guanyat– prestigi al si del panorama global de la poesia catalana actual. Així, doncs, dividírem els poetes en dos grups: a) els publicats, és a dir, set autors que, d’altra banda, ja s’han obert un camí ben merescut i reconegut dins del joc d’espills literari; camí que els desitjo, ben llarg i fructífer; i b) els inèdits, on apostàrem fermament per una munió de poetes –¡dèsset!, en una terra que continua sovint amb els tòpics, de dialèctica contraposada, de terra erma o desert literari– que consideràvem dignes –més bé, digníssims– representants de la poesia en català que estava fent-se a les nostres comarques. I hem de dir que, pel que respecta a alguns d’aquests darrers casos, hem guanyat –modestament– l’aposta. Un guany que representa, i representarà, si el temps i els esdeveniments polítics ho permeten, la ferma possibilitat de l’existència futura d’un jove i projectat engranantge de continuïtat per a les nostres lletres a les nostres contrades, per concreció, i, efectivament, dins de tot el domini lingüístic compartit amb els habitants més enllà del riu Sènia, per extensió. Dins d’aquest esplet generacional, quatre d’aquells autors han començat ja a obrir-se sender enmig del bosc transitable i divers –ara sí, cal dir, un pèl menys anguniós que anys enrere– de la poesia, tots ells pertanyents a les ciutats castellonenques (i encara que això no siga mostra de res sí que reflecteix, en aquest cas, el fruit paulatí i constant de l’incessant mecanisme engegat per associacions culturals, revistes, activitats quotidianes, etc.) més dinàmiques i efervescents culturalment i literàriament d’aquest territori situat, precisament, a l’eix nord-sud-est de la literatura catalana –i europea– actual. Són els casos de Joan F. Gregori (Benicarló, 1965), guanyador l’any 1993, del premi Senyoriu d’Ausiàs March, de Beniarjó, la qual cosa ha possibilitat l’edició del seu poemari a la prestigiosa Editorial Tres i Quatre; Antoni Vizcarro (Tarragona, 1970 i resident a Castelló de la Plana des de fa quinze anys), autor de Breu Simfonia per a ella, premi Miguel Hernandez (1989); Vicent Coll (Benicarló, 1964), guanyador del premi Vicent Andrés Estellés (1993); i el poeta, motiu encoratjador d’aquestes línies, Josep Porcar Museros, estudiant de Periodisme, guanyador del premi Solstici (1992) amb l’obra Matèries Encara, convocat per l’Ajuntament de Manises, i del poemari que tot just presentem, premiat pel jurat del ja prestigiós certamen literari Miguel Hernández, auspiciat magníficament per la Generalitat Valenciana. Dos llibres i tan sols amb vint anys. Arribats a aquest punt hem de dir que Josep Porcar –familiar del conegut pintor castellonenc Joan Baptista Porcar i fill del també pintor Josep Manuel Porcar– és un dels pocs poetes actuals en català –al costat de l’embolcall generacional que suposen els seus companys de viatge tan anteriors com, entre d’altres, Eva Llorens, Abel Forner, Eva Sales, Daniel Andrés, Glòria Mulet, Sandra Zapata i Júlia Lavèrnia, nascuts tots a principi dels anys setanta– que, nascut a la capital de la Plana, escriu i resideix a Castelló, després de les figures poètiques emblemàtiques i trascendentals per a la nostra lírica que suposaren, excepcionalment, Bernat Artola i, més singularment, Enric Soler i Godes o Miguel Peris i Segarra. La capital de la Plana s’havia quedat òrfena de poetes amb la mort d’aquelles tres figures cabdals –i alhora necessàries– inserides, però, dins d’un context prou diferent del que ara s’ha pogut trobar el nostre jove, però dotat d’un gran talent per a la seua edat, Josep Porcar. Castelló de la Plana, doncs, ha tornat ara a tindre –tots dos es tenen l’un a l’altre– un fill-poeta, brostat a l’entranya mateixa de la matèria pictòrica i crepuscular de la seua terra i de la saba antiga i digníssima de la seua llengua, compartida amb els pobles, 1 els poetes, més enllà dels Ports de Morella i de la mar Mediterrània.

 

II

22-mans-pinturaVint-i-dues mans de pintura és un llibre datat entre l’hivern i l’estiu de 1992, escrit entre les terres centrals i del nord del País Valencià i nascut a partir de la visió metafòrica de l’experiència amorosa, d’aquesta dialèctica entre la recerca/l’encontre, el desig/la realitat, el món oníric/la vida quotidiana. Els seus versos ens mostren, mitjançant vint-i-dos poemes que volen denotar-nos una pinzellada de pintura damunt del mur del desig quimèric, damunt de la tela del no acompliment del fruit amorós i la transgressió, també metafòrica, que això genera en l’interior del poeta i es fa reflexió pública del seu devenir pensarós i existencial. Fou Kafka qui va dir que un bon llibre havia de ser com una destral capaç d’esberlar el mar de glaç que tots portem endins. Però ha estat Joseph Brodsky qui ha definit la bellesa com el lloc on l’ull descansa, on l’art es fa vivència profunda de la recerca insaciable del fragment de paradís que li pertoca a cada ser humà. Per això, aquest llibre, aquest acte de revelació d’un món interior que es vol desglaçar, d’un univers vital que es vol llançar a la recerca del seu fragment de bellesa no és altra cosa sinó la recerca particular del paradís, és a dir, el lloc on descansa i habita el fragment de bellesa que, com a ser humà, li pertoca per poder combatre l’hostilitat o la mediocritat d’un món superficial i consumista i poder seguir gaudint –i expressant i aprofundint– de la riquesa i de la plenitud de l’existència. Ja el primer poema, titulat “Reminiscències”, ens ho explicita: “Amb aquesta insondable remor d’estima / tan sinuada que ara, Aiora, vull escriure’t / i aleshores no poguí constatar-te; / la buidor d’un espai, també, / on tu, desdibuixada, sojórnes. ¿D’un paradís?”. No estaria gens fora de lloc, doncs, recordar tant Ausiàs March com Dant Alighieri, que bastiren els seus models de paradís –o d’infern, ja que un no existeix sinó amb la dialèctica amb l’altre– al voltant de les imatges –alhora metafòriques i quotidianes– de les seues estimades Teresa i Beatriu enmig dels murs meravellosament pintats de la seua Gandia o Florència natals. Per tot açò, com una pinzellada de pintura feta projecte de bellesa poètica –o de resposta, transgressió o crit desesperat– el nostre jove poeta, amb molt a dir dins d’aquest joc d’espills que és la literatura, ha bastit aquests vint-i-dos poemes a la manera de sengles cartes a l’amor perdut i ara recordat per mig del canemàs de la memòria; cartes, si es vol, alhora inútils, ja que parlen d’un amor –anomenat pel poeta com “Aiora”– definitivament perdut, i també necessàries, ja que permeten curar i suturar les ferides produïdes pel cúmul d’absències, desconhorts i gaudiments amb què ens ha sorprés la vida, com ens ho diu en el poema titulat “El cant de la libèl·lula”: “Trobaràs també un paratge/ on la pell et voldrà desertar, per a sempre, la carn.” Com en tot joc estilístic, però, no tot el que ens apareix als poemes és totalment autobiogràfic, encara que sí que ens són mostrats molts –i heterogenis– fragments de la seua realitat interior i exterior d’una manera oberta, sensible i sincera, defugint sovint el mer recarregament emfàtic, recurrent o ampul·lós per oferir-nos la cara d’un home dolgut i consirós que intenta tornar a trobar el seu bocí de paradís vital per mig de la poesia. 

A poc a poc, Josep Porcar ha anat fent el seu univers poètic i imaginari a partir de lectures d’autors, alguns d’ells apareguts intertextualment dins del llibre, tan heterogenis i trascendentals com Estellés, Artola, Martí i Pol, Salvat-Papasseit, Espriu i Gimferrer, per la qual cosa, a part de la seua pròpia concepció estilística, se’ns apareix com un poeta constructor d’un univers poemàtic ben original i personal, un poeta que ens apareix alhora fresc i domihador de l’ofici estilístic (construït, en aquest llibre, amb versos llargs pròxims al dístic elegíac clàssic) i alhora prou obsedit pels grans temes de la poesia de tots els temps: el pas inexorable del temps, la fugacitat dels cossos, l’absència o l’encontre de l’amor, el buit i l’esperança, la quimera quotidiana, la reflexió del món; però també per allò que ens protegeix i ens salva: l’art del poema: el refugi últim que ens fa recer i ens aixopluga, que ens ajuda a sentir-nos vius i humans davant una realitat que sovint va massa de pressa per poder conéixer-se i gaudir en profunditat. 

Per tot el que he dit, doncs, aquest llibre ens ensenya un quadre al·legòric, desfigurat i ple d’una diversitat, virtual i possible, de significacions, i on –com, posem per cas, en Picasso, Dalí, Miró, López o Tàpies–, la pintura hi és tant pel que es veu directament com pel significa per la interpretació personal i original que l’artista fa de la (seua) realitat. Al capdavall no són sinó vint-i-dues mans de pintura, és a dir, vint-i-dos poemes escrits per treure’s –o anar amagant successivament– una agulla que el poeta-amant tenia clavada al cor i per proclamar el desig –vital i metafòric– que li permet continuar escrivint i existint sense defugir el record però acarant-se definitivament amb la vida, ja que ell sap que el poeta és un ser que sempre va a algun lloc, però que sempre torna d’enlloc: “No vulgues, aleshores, defugir les cadenes lliures / que proclama tàcitament cada fonema. No ho oblides: / el paradís encara l’habiten amants d’enlloc que hi moren.” Aquest llibre, doncs, com una brasa lenta que ens mostra, a la vegada, tant el sofriment existencial i el desig amorós del poeta com el gaudi i la continuació del procés de recerca del paradís i de la bellesa. La seua poesia fon –que no apaga– amb l’aigua del seu mar interior el metall poètic forJat en la batalla amb la vida. Llegim, doncs, els versos del forjador. Tornem a apostar, amb justícia, pels mots profunds, i tant de bo fructífers, del poeta .

Manuel Garcia Grau
Castelló de la Plana, octubre, 1993