Contenció

Tu no ho saps.
Ni tampoc necessites saber-ho.
Que t‘estime.

Ni tan sols hauries de saber que et desitge.
Que et vull
i et reclame.
Tots els dies.
Totes les nits.
No ho saps. No ho saps tant
com em dol ara.
Ja.
No ho saps
ni ho sabràs mai.

Abans moriria que dir-te el meu nom,
la carícia.

Sense saber-se dura
així
el meu amor.

I tu
sense saber-ho.

I jo
sense tu.

Aigües

Aigües amb la conciència amb què escrius.
Que la teua violència no sap ja existir
perquè tota causa l‘hem proclamada la més pura i justa si no
sublim.
Aigües amb tu, enemic,
que de l‘amor i de l‘odi
m‘has exhibit romanticismes de flor o florida
pena.
Aigües amb mi,
amb mi, l‘estimat
adversari
que una altra nit ha volgut saber morir-se
sense aconseguir-ho i, encara més,
sense saber-ho.
Aigües amb la tristesa
i més aigües encara
amb l‘alegria
aigües, aigües
que són fa molts anys
un joc d‘infants
a un pati vell
que tampoc es deixa ja inventar.

La nostra pau

La nostra pau no és una sola
Pau.

Perquè la nostra pau
no seria Pau
sense totes les paus
de tots els pobles que no són el nostre poble,
de tots els pobles farts de ser pacificats per l‘esquena,
de tots els pobles ja cadàvers de ser pacificats amb míssils,
de tots els pobles que han estat pacificats fins a la mort,
i de tots els pobles tan democràtics i pacífics com el nostre,
que avui tornen a patir la policial obligació de dissoldre‘s pàcificament.

La nostra pau no és una sola
Pau.

La nostra pau
són totes les paus de tots els pobles del món
que caminen junts i lliures per carrers, muntanyes, places i avingudes,
són totes les paus que ploren, emigren, sagnen i criden
immenses i blanques, innocents i esperançades
amb un «NO» infinit, amb un «NO» implacable
contra els vampirs de l‘imperi
que fins al vòmit s‘embafen de sang i petroli.

La nostra pau no és única, unívoca, unilateral, uniformada.
No és una sola Pau.

La nostra pau
són totes les paus de tots el pobles indefensos i màrtirs,
assassinats a mans de sanguinàries titelles instal.lades per l‘imperi:
Somoza en Nicaragua, Carisa en Hondures, Hernández Martínez en El Salvador, Ubico en Guatemala, Batista en Cuba, Trujillo en la República Dominicana, Pinoched en Xile, Duvalier en Haiti, Noriega en Panamà, Marcos Pérez en Venessuela, Uribe Vélez en Colòmbia, Banzer en Bolívia, Videla en Argentina, Marcos en Filipinas, Suharto en Indonèssia, Hassan II en el Marroc, Fahd en Aràbia Saudita, Kabila en Zaire, Sabah en Kuwait, Sadam en Iraq.

Blair en Gran Bretanya.
Aznar en Espanya.
Bush en Estats Units.

La nostra pau no és una sola Pau.
La nostra pau són totes les paus de tots els pobles.

Per a sempre

Diu que
si ara fa açò
i després allò
ja ho tindrà fet per a sempre.
Sempre!
Com si l‘eternitat propietat fos
de la seua innocent persistència.
Com si un immens descans en l‘infinit
puguès concloure
en admissible salvació i festa,
com si absolutament
tot
tot durara.

Se sent feliç.

Perquè si ara fa açò
i continua després amb allò
ja ho tindrà fet per a sempre.
Ja ho tindrà fet per a sempre.
Per a sempre.

Malauradament,
massa cert és
que no va errat.

Tocar

El poeta Walt Whitman va escriure: “company, camarada, quan toques aquest llibre estaràs tocant a un ser humà”. En aquest sentit, una cosa semblant em passa quan visite blogs. Em deixa indiferent la lectura d‘aquells en els que no puc “tocar” ni un pèl de l‘autor@.

Hermeneuta i avorrit

Il·lús, tenia jo la sensació de què un article d‘opinió sobre blogs o bitàcoles redactat per Quim Monzó, sempre enginyós i irònic, no seria tan avorrit com aquest, però la realitat supera la (meua) fam de ficció, car em trobe que, amb la gran quantitat de blogs recomanables, l‘il·lustre escriptor en tria un que està escrit en anglès: The dullest blog in the world, és a dir, “El blog més avorrit del món”. “Es un ejemplo –escriu– de elegancia e ironia. Hace unos días, el autor escribió: “Estaba en casa y he decidido salir un rato. He cogido las llaves, he abierto la puerta de delante y he salido fuera. Me he girado y he cerrado la puerta tras de mi“. Si bé estic d‘acord en algunes de les coses que explica (com que l‘avorriment amenaça els blogs), caldria precisar que el blog es distancia cada vegada més d‘allò que Monzó anomena diari personal, ja que, si bé és cert que existeix molt d‘exhibicionisme (i quin és el problema?), tinc la sensació de què predominen aquells que parlen de coses totalment alienes a la pròpia intimitat de l‘escriptor de blogs, qui s‘esdevé en la majoria dels casos un comentarista d‘actualitat política, cultural i tecnològica com una alternativa o un complement a la lectura de premsa escrita. Si una persona que no ha escrit ni ha llegit mai un blog –o bloc–, es troba amb aquest article de Quim Monzó, podria pensar, si més no, que els blogs tenen això que en diuen mala premsa. Almenys, tenen alguna cosa.

Vida contemplativa

Més que el teu discurs
tan fràgil,
més que els teus somnis,
més que els amors perduts,
diu aquest sol
que esbara silenci
en els murs del pati
i res no l‘atura.
Quin desig contra el món
fas verb,
quin dolor a favor teu
gramàtica d‘anys no viscuts?
Mira el sol què bell puja
en el mur del pati, pedra
viva i fugaç.
Inútil.
Contempla feliçment com
l‘ombra d‘un ocell el desfà
i el justifica.

Gira

In memoriam. Dedicat a Miquel Martí i Pol

No és l‘unic que passa, ni el més fort que entra, ni el més llest que calla, ni aparenta ser qui més treballa. Conec de vista a l‘home que creua la porta de la fàbrica com si amb la meua ungla foradara aquesta pàgina. Una eternitat quasi absent sap des de quin mar de solitud el contemple. Tots els dies es presenta al seu cap amb una vella roda que entre les seues mans gira i gira. El seu superior no ho entén, perquè per a què una roda inservible si és un objecte que ni fila ni cus. Aquest home no té automòbil, ni tampoc aplega amb autobús; he vist amb els meus propis ulls que a l‘alba cau com el sol o com la pluja fresca, amb un vers sagnant al paladar, tot just quan el rellotge menteix i sua a conciència el somni mort del temps per a entrar puntual i de blau en un món que podria semblar-se a aquest món exactament a les vuit en punt. Fitxa, treballa, esmorza, fitxa, treballa, dina, fitxa, treballa, treballa; i fitxa. A l‘home que surt de la fàbrica amb un vers sagnant en el paladar el coneixia de vista. Ocupava el temps en viure fins que la seua vida fou ocupada pel temps. Les seues paraules les cisella encara el vent sobre el mur invisible de l‘horitzó, l‘únic animal que ni a la paraula ni al silenci escapa. Ara mateix torna a sortir de la fàbrica, i és extraordinari: entre les seues mans encara gira la roda. La roda que gira i regira, però a repèl del temps.

Imparables

És una llàstima, perquè veig que en els papers públics, d’imparable només hi ha una cosa, i no és la poesia. Són els poetes. m‘he comprat el llibre d‘un imparable. No m‘entusiasma, però pense que és un bon poeta. En tot cas, la seua poesia, crec, no necessitava una marca corporativa.

O sí?