Salms

Car l‘exemple és allò que val
i has de ser exemplar en tot,
exemplar en tots els moments,
t‘has d‘anar oblidant de tu,
has de ser cadascun dels teus
i fer teua la seua pena
i fer teua la seua fúria,
i així seràs íntegrament,
als ulls de Déu i als ulls dels hòmens,
i seràs poble per a sempre.
Pena unànime, fúria unànime,
així varen nàixer els salms.
El temps que ve és un temps de salms,
solament perduren els salms
creuant els segles i els països.

Únicament el salm perdura,
i tocaràs mare en el salm.
Contra el dol, contra la injustícia,
contra la brutedat i la tristesa,
i contra la incivilitat,
agafa el salm i entona el salm,
car aquest és temps de salm.
No hi ha millor arma que el salm:
enderroca els murs i els enlaira,
desfà les ciutats i les fa,
i l‘esperança està en el salm.

Vicent Andrés Estellés

(Del Llibre de Meravelles.«Manuscrits de Burjassot-1.», Tres i Quatre, poesia 7.- Eliseu Climent, editor. València)

l‘últim tren s‘ha parat

l‘últim tren s‘ha parat en l‘última andana, i ningú
salva a les roses. Cap coloma posa en una dona de paraules.
El temps s‘ha acabat. El poema no pot més que l‘escuma.
No faces cas als nostres trens, amor, no esperes a ningú entre la gentada.
l‘últim tren s‘ha parat en l‘última andana, i ningú
pot retornar als narcissos ressaguers en els espills de la penombra.
¿On deixaré la meua última descripció del cos que en mi habita?
Tot s‘ha acabat. ¿On està el que s‘ha acabat? ¿On buidaré el país que en mi habita?
No faces cas als nostres trens, amor, les últimes colomes han volat, han volat,
i l‘últim tren s‘ha parat en l‘última andana… i no hi ha ningú.

Mahmud Darwish

Dona amb cartrons

Úter
ja fossa,
la mire, em mira
i passa,
llunyana com una eternitat camina,
ni una sola lluna vola
ni tampoc sembla que l‘ajuda
a buidar tot el carrer
a buidar tota la nit
en contra de la felicitat
dels gats en contra
de la nit en contra
de qualsevol indulgència
independentment dels greus secrets
de la plusvalia o de qualsevol altra insistència
Al marge silencis
jauen
silencis que pugen
els únics
silencis que no són
si res no diuen
silencis
de tots els colors,
de totes les ràbies,
de tots somnis,
s‘abandonen a recordar-li
cartrò en mà
que té fam
propietat única
esperança
que una altra nit l‘obliga.

Oració

La meva vida és un mur. l‘aixeco entre tu i jo per a no veure‘t mai, per a no oirte mai, per a no tocar-te, no olorar-te, no voler-te, per a odiar-te tot sol, per a tancar la teua memòria, per tal que no em dones pena, perquè el teu dolor, la teua tristesa i la teua mort siguin solament teues, encara que te les regale jo, i perquè la teua sang no es barrege mai amb la meua quan arrasse els teus camps i ocupe les teues terres. t‘avise. Vés amb compte. Tinc en les meves mans el virus d‘una epidèmia molt pitjor que la fam en el món: aixecar murs. Sóc especialista, professional: la meua fe és un mur. La meua lluita és contra la paraula i el meu objectiu és edificar, rajola a rajola, el silenci més alt. La meua vida és un mur, la vida dels meus fills, dels meus germans, de la meua dona, la vida del meu poble és un mur. Si vols dir alguna cosa, emplena aquest formulari que es diu mass media. I no tinc por, perquè també la meua por és un mur. Déu és el meu protector i em fa lliure: tindré per això una casella preparada per a totes les preguntes que em vulgues fer. El meu nom és Herzl.

Contenció

Tu no ho saps.
Ni tampoc necessites saber-ho.
Que t‘estime.

Ni tan sols hauries de saber que et desitge.
Que et vull
i et reclame.
Tots els dies.
Totes les nits.
No ho saps. No ho saps tant
com em dol ara.
Ja.
No ho saps
ni ho sabràs mai.

Abans moriria que dir-te el meu nom,
la carícia.

Sense saber-se dura
així
el meu amor.

I tu
sense saber-ho.

I jo
sense tu.

Aigües

Aigües amb la conciència amb què escrius.
Que la teua violència no sap ja existir
perquè tota causa l‘hem proclamada la més pura i justa si no
sublim.
Aigües amb tu, enemic,
que de l‘amor i de l‘odi
m‘has exhibit romanticismes de flor o florida
pena.
Aigües amb mi,
amb mi, l‘estimat
adversari
que una altra nit ha volgut saber morir-se
sense aconseguir-ho i, encara més,
sense saber-ho.
Aigües amb la tristesa
i més aigües encara
amb l‘alegria
aigües, aigües
que són fa molts anys
un joc d‘infants
a un pati vell
que tampoc es deixa ja inventar.

La nostra pau

La nostra pau no és una sola
Pau.

Perquè la nostra pau
no seria Pau
sense totes les paus
de tots els pobles que no són el nostre poble,
de tots els pobles farts de ser pacificats per l‘esquena,
de tots els pobles ja cadàvers de ser pacificats amb míssils,
de tots els pobles que han estat pacificats fins a la mort,
i de tots els pobles tan democràtics i pacífics com el nostre,
que avui tornen a patir la policial obligació de dissoldre‘s pàcificament.

La nostra pau no és una sola
Pau.

La nostra pau
són totes les paus de tots els pobles del món
que caminen junts i lliures per carrers, muntanyes, places i avingudes,
són totes les paus que ploren, emigren, sagnen i criden
immenses i blanques, innocents i esperançades
amb un «NO» infinit, amb un «NO» implacable
contra els vampirs de l‘imperi
que fins al vòmit s‘embafen de sang i petroli.

La nostra pau no és única, unívoca, unilateral, uniformada.
No és una sola Pau.

La nostra pau
són totes les paus de tots el pobles indefensos i màrtirs,
assassinats a mans de sanguinàries titelles instal.lades per l‘imperi:
Somoza en Nicaragua, Carisa en Hondures, Hernández Martínez en El Salvador, Ubico en Guatemala, Batista en Cuba, Trujillo en la República Dominicana, Pinoched en Xile, Duvalier en Haiti, Noriega en Panamà, Marcos Pérez en Venessuela, Uribe Vélez en Colòmbia, Banzer en Bolívia, Videla en Argentina, Marcos en Filipinas, Suharto en Indonèssia, Hassan II en el Marroc, Fahd en Aràbia Saudita, Kabila en Zaire, Sabah en Kuwait, Sadam en Iraq.

Blair en Gran Bretanya.
Aznar en Espanya.
Bush en Estats Units.

La nostra pau no és una sola Pau.
La nostra pau són totes les paus de tots els pobles.

Per a sempre

Diu que
si ara fa açò
i després allò
ja ho tindrà fet per a sempre.
Sempre!
Com si l‘eternitat propietat fos
de la seua innocent persistència.
Com si un immens descans en l‘infinit
puguès concloure
en admissible salvació i festa,
com si absolutament
tot
tot durara.

Se sent feliç.

Perquè si ara fa açò
i continua després amb allò
ja ho tindrà fet per a sempre.
Ja ho tindrà fet per a sempre.
Per a sempre.

Malauradament,
massa cert és
que no va errat.

Tocar

El poeta Walt Whitman va escriure: “company, camarada, quan toques aquest llibre estaràs tocant a un ser humà”. En aquest sentit, una cosa semblant em passa quan visite blogs. Em deixa indiferent la lectura d‘aquells en els que no puc “tocar” ni un pèl de l‘autor@.