Convivència

Amb mi mateix és
impossible viure. Més de trenta
anys d‘amor intentant-me
provant-me
fent-me la carícia i l‘odi
i en canvi la impossibilitat
de viure amb mi mateix és ja
un gran dogma de fe
i necessari
conflicte
sang
reg
de roses
per cada matí prescrit.
Que invente circs cal
cada lluna quan
s‘adormen les cansades vísceres que no sóc
oh treball treball i res més que
treball alienat fill dels fills dels fills!
Impossible és
viure amb mi mateix si comptem tota la bugada
que em faig fer
per a benedicció del dolor esdevingut ja
absolutament imprescindible

l‘optimista

El mirall que mentida em volia
finalment sap
dir la veritat,
la seua:
no ets,
has vingut a parir un somni bell i impossible
que ni tan sols encara és.
Que ni tan sols es deixa ser.
El mirall diu la veritat
i se la creu;
no t‘han de nàixer demà els ulls,
només fred
d‘ocells a la matinada, la boca
plena de pedres cansades,
una veu que puja per les escales
a l‘últim replà del amor,
silenci qui sap de qui o de què,
un silenci així com el que ara ens fem
a poc que tu
m‘escrigues dos carícies.

Com un nounat
he après a dir
que estime la vida.

Encara.

Raça Any 2102 d.C.

Tant de temps
ens han somiat tal com
ja quasi som
que ara
ara que per fi es feliciten
de què ens ho han pensat tot
han decidit unànims
el nostre extermini.

Nova ordre
necessitada de condecoracions:
oblidar
qualsevol missatge pretèrit.

Els obrers nivells 1 i 2
serem ara els assassins,
ens declararem culpables.
I serem condemnats a mort.

Contra tot negaré
que m’han pensat escriure
aquestes paraules.

Als qui no he abraçat

Als qui no he abraçat
de tan estimats
tants anys sense saber-ho
aquest poema escric
més per dolor que per pura caritat
tant de temps fet fem des de les roses
tantes roses com hem fet
a posta temps per a un record que és oblit ja

Als qui no he abraçat
de tan estimats
de tants instants com fugiràs
raig a la finestra
del món que aboques
mires
als qui no he abraçat per falta
de candor per massa
candidesa o per tot allò no dit que sagna
i tanmateix perdura
si és que ja no ens ressucita
si és que ja no

Balcó

Centre de mi que de mi busca
el centre
mai no entendrà que a la finestra
se m‘aboque lleugeríssim el cos
que tan acuradament he disposat
perquè la nit siga
amb felicitat
presenciada.
He d‘eixir al balcó
per obligació del vi
com si la lluna volgués de bell nou ser contemplada
com si algun poema encara fos possible
com si el meu amor fos el primer sempre
Comprove l‘escaient dessolació de llum
que anuncia el.legantment
una nit més
una nit més
una nit més
en què tota la ciutat ha decidit adormir-se.

Aprenentatge

És pitjor per a nosaltres.
Els assassins han après a matar millor;
prou tenen amb matar un poc, amb memoritzar
dues idees solemnes, sumptuoses,
banyades d‘una estricta moralitat
prescindible per a disparar sense dubtar-ho;
el seu salari continua pujant,
cotitzen en borsa,
gaudeixen de molts mesos de vacances,
passen més hores amb la família.

És pitjor per a nosaltres.
Els assassins han après
a rendibilitzar les bales;
també són fills
del capitalisme.

Saben quan posar les bombes,
quan iniciar les guerres,
com administrar la por;
també són fills
de les religions.

Antigament,
una bala s‘allotjava en la seua víctima,
substituïa el cor,
la seua ombra era ombra
retinguda contra l‘últim batec.

Hui, la bala
s‘allotja en la seva víctima,
substitueix el cor,
però la seua ombra la forada, vola
tornaveu
per damunt dels nostres batecs,
creua valls, mars, païssos, gratacels,
roda mil voltes el món
en direcció contrària a la nostra pau
exactament un segon abans que tu udoles
“democràcia”.

És infinitament pitjor per a tots nosaltres.
Els assassins han après a matar millor.
No de franc.

Salms

Car l‘exemple és allò que val
i has de ser exemplar en tot,
exemplar en tots els moments,
t‘has d‘anar oblidant de tu,
has de ser cadascun dels teus
i fer teua la seua pena
i fer teua la seua fúria,
i així seràs íntegrament,
als ulls de Déu i als ulls dels hòmens,
i seràs poble per a sempre.
Pena unànime, fúria unànime,
així varen nàixer els salms.
El temps que ve és un temps de salms,
solament perduren els salms
creuant els segles i els països.

Únicament el salm perdura,
i tocaràs mare en el salm.
Contra el dol, contra la injustícia,
contra la brutedat i la tristesa,
i contra la incivilitat,
agafa el salm i entona el salm,
car aquest és temps de salm.
No hi ha millor arma que el salm:
enderroca els murs i els enlaira,
desfà les ciutats i les fa,
i l‘esperança està en el salm.

Vicent Andrés Estellés

(Del Llibre de Meravelles.«Manuscrits de Burjassot-1.», Tres i Quatre, poesia 7.- Eliseu Climent, editor. València)

l‘últim tren s‘ha parat

l‘últim tren s‘ha parat en l‘última andana, i ningú
salva a les roses. Cap coloma posa en una dona de paraules.
El temps s‘ha acabat. El poema no pot més que l‘escuma.
No faces cas als nostres trens, amor, no esperes a ningú entre la gentada.
l‘últim tren s‘ha parat en l‘última andana, i ningú
pot retornar als narcissos ressaguers en els espills de la penombra.
¿On deixaré la meua última descripció del cos que en mi habita?
Tot s‘ha acabat. ¿On està el que s‘ha acabat? ¿On buidaré el país que en mi habita?
No faces cas als nostres trens, amor, les últimes colomes han volat, han volat,
i l‘últim tren s‘ha parat en l‘última andana… i no hi ha ningú.

Mahmud Darwish

Dona amb cartrons

Úter
ja fossa,
la mire, em mira
i passa,
llunyana com una eternitat camina,
ni una sola lluna vola
ni tampoc sembla que l‘ajuda
a buidar tot el carrer
a buidar tota la nit
en contra de la felicitat
dels gats en contra
de la nit en contra
de qualsevol indulgència
independentment dels greus secrets
de la plusvalia o de qualsevol altra insistència
Al marge silencis
jauen
silencis que pugen
els únics
silencis que no són
si res no diuen
silencis
de tots els colors,
de totes les ràbies,
de tots somnis,
s‘abandonen a recordar-li
cartrò en mà
que té fam
propietat única
esperança
que una altra nit l‘obliga.