esquerra dreta esquerra dreta

Si un esquerrà pensa
que un esquerrà
només pel fet de ser esquerrà
és més bo que un dretà
és tan prepotent
que resulta ser un dretà
Si un dretà pensa
que un dretà
només pel fet de ser dretà
és més bo que un esquerrà
és tan prepotent
que resulta ser d‘extrema dreta

I com que jo estic
contra els dretans
i els d‘extrema dreta
estic contra els esquerrans
que pensen
que són més bons
que els dretans
I com que estic contra ells
pense de vegades
que tinc dret a pensar
que sóc més bo
que ells

Erich Fried
«Exercicis preparatoris per a un miracle»
(Edicions El Magnànim, 1991, Trad. G. Muñoz i M. Granell)

Dylan Thomas en català i on-line

El poeta valencià Isidre Martínez i Marzo ha inaugurat una pàgina web on ha penjat totes les seues versions en català dels poemes de Dylan Thomas, uns versos que setmanalment havia anat enviant als amics i amigues via correu electrònic. Diu l‘isidre que és una manera de buscar i trobar allò que s‘havia perdut pel camí, algun poema concret o potser tots, o simplement fer-hi una ulladeta. Gràcies al seu poeta amic Walter Chinoski ha pogut dur endavant el projecte. Una mostra de les versions és aquesta:

Per què el vent de l‘est refreda

Per què el vent de l‘est refreda i el de migjorn refresca
no ho sabrem fins que no s‘assequi el doll de l‘oreig
i el vent de ponent no torni mai més a morir negat
dintre els aires que porten les fruites i l‘escorça
de centenars de caigudes;
per què és llisa la seda i la pedra fereix,
s‘ho demana l‘infant cada dia,
per què la pluja nocturna i la sang al pit:
tant el sadollen que tindrà fosca resposta.

Quan vindrà l‘home del Sac? pregunta el nen.
Agafarà un cometa en els seus punys?
No fins que daltabaix de la pols
sembri en els ulls del xiquet un somni llarg i postrer
i es pobli de fantasmes la tenebra,
no ressonarà clara contesta als teulats del porxo.

Totes les coses són sabudes: l‘avís de les estrelles
crida a algú de satisfet perquè viatgi entre els vents,
encara que allò que els estels demanen mentre roden,
temps sobre temps la torre d‘aquells cels,
s‘hagi tingut en compte, però poc, fins que desapareguin.
Escolto l‘alegria, i l‘estigues content
dringa com una campaneta al corredor,
no sàpigues respostes, però jo ja no sé
cap resposta pel clam d‘una criatura
que no sigui la de l‘eco i l‘home del sac
i cometes, irreals sobre punys que s‘aixequen.

A la recherche…

Des de que vaig descobrir la fórmula gugueliana per a la recerca d‘escrits d‘una persona allotjats en una web determinada, puc passar-me hores practicant aquest vici. Per exemple, si voleu trobar els articles d‘enric Sòria al diari Avui heu d‘emprar l‘entrada següent: [“la sopa d‘all” site:avui.es]. Trobar aquest resultat significa passar una bona estona llegint els pensaments d‘un dels nostre millors poetes.

Constatació

Se‘n penedeix ara.
No li ha dit paraules.
Se les ha escrites.

Amb alarmant puntualitat
arriba ara a l‘inevitable instant de dolor
a la fàcil cançó de tristesa
a l‘eterna desesperança
que el menteix.
Que li recorda
que per a besar-la
no calia escriure-les.

Tot s‘acaba.

Diagnòstic

t‘han de nàixer dents
a les ungles.

No patisques. Res de l‘altre món.

Després ve, de l‘arrap al mos, la carícia
absent.

Un salm

dies per a quedar-se sord
dies per a quedar-se
per a no escoltar res
per a no escoltar a ningú
dies d‘evitar assassinar a algú
de posar-te els sex pistols
per a no patir els odis martells del crani
per a abandonar-los exactament entre l‘escorça òssia
i el cuir cabellut, surant
com taurons en un mar d‘oli;
dies nervi, dies
de rebentar-te el cor en mil silencis,
de trencar el got a l‘hora de dinar,
de tancar-se en una habitació fosca
i esperar a veure qui encendrà el llumí
que ho farà saltar tot per l‘aire;
dies, en canvi, d‘un sol magnífic,
on la gent somriu i diu bon dia,
dies pur odi com aquest
en què no tens ni ganes
de ser pardal

Yihad I

Velocitat que maleïm, que fem,
violència que som,
de la sang revolucions que ni un grat cadàver
a penes justifica tan dolç i en pau
sota el pes fulgent d‘un segle
que ja ni enlluerna.

Com sagnen les paraules, com de la llum
estàtues juguen a morir i més cruelment
daurar els estimats fills on no sabrem mai
si som.

Hem après ja a necessitar els assassins.

Nirvana

Necessite drogar-me
a fons,
ara,
i ho dic
sense
alegria reivindicativa. Sense
ressignació autoinculpatòria. Com sinó
demanar només un poc
de no se qué o de no sé quant al meu humil amor buidant-se
per finestres i esquelets o estàtues
encara que per destinatari
de sí mateixa
víctima a mort el meu humil amor s‘adobe?
Decididament:
necessite drogar-me.
Ara mateix.
Encapsular-me llargament i gola
avall.
No sé què.
I sé per què.
Necessite allò
que de mi jo no sé i que en mi està tant viu
com l‘exigència d‘ací i ara pujant
a molta més vida.
Paraula tristament sagrada és
la fe
que les pures fraternitats ja no en secret s‘aconsellen,
més bella quant més
gustosament a conciència d‘u
mateix és traïda.

La por és panorama.

Jo
em necessite.