Per a sempre

Diu que
si ara fa açò
i després allò
ja ho tindrà fet per a sempre.
Sempre!
Com si l‘eternitat propietat fos
de la seua innocent persistència.
Com si un immens descans en l‘infinit
puguès concloure
en admissible salvació i festa,
com si absolutament
tot
tot durara.

Se sent feliç.

Perquè si ara fa açò
i continua després amb allò
ja ho tindrà fet per a sempre.
Ja ho tindrà fet per a sempre.
Per a sempre.

Malauradament,
massa cert és
que no va errat.

Tocar

El poeta Walt Whitman va escriure: “company, camarada, quan toques aquest llibre estaràs tocant a un ser humà”. En aquest sentit, una cosa semblant em passa quan visite blogs. Em deixa indiferent la lectura d‘aquells en els que no puc “tocar” ni un pèl de l‘autor@.

Hermeneuta i avorrit

Il·lús, tenia jo la sensació de què un article d‘opinió sobre blogs o bitàcoles redactat per Quim Monzó, sempre enginyós i irònic, no seria tan avorrit com aquest, però la realitat supera la (meua) fam de ficció, car em trobe que, amb la gran quantitat de blogs recomanables, l‘il·lustre escriptor en tria un que està escrit en anglès: The dullest blog in the world, és a dir, “El blog més avorrit del món”. “Es un ejemplo –escriu– de elegancia e ironia. Hace unos días, el autor escribió: “Estaba en casa y he decidido salir un rato. He cogido las llaves, he abierto la puerta de delante y he salido fuera. Me he girado y he cerrado la puerta tras de mi“. Si bé estic d‘acord en algunes de les coses que explica (com que l‘avorriment amenaça els blogs), caldria precisar que el blog es distancia cada vegada més d‘allò que Monzó anomena diari personal, ja que, si bé és cert que existeix molt d‘exhibicionisme (i quin és el problema?), tinc la sensació de què predominen aquells que parlen de coses totalment alienes a la pròpia intimitat de l‘escriptor de blogs, qui s‘esdevé en la majoria dels casos un comentarista d‘actualitat política, cultural i tecnològica com una alternativa o un complement a la lectura de premsa escrita. Si una persona que no ha escrit ni ha llegit mai un blog –o bloc–, es troba amb aquest article de Quim Monzó, podria pensar, si més no, que els blogs tenen això que en diuen mala premsa. Almenys, tenen alguna cosa.

Vida contemplativa

Més que el teu discurs
tan fràgil,
més que els teus somnis,
més que els amors perduts,
diu aquest sol
que esbara silenci
en els murs del pati
i res no l‘atura.
Quin desig contra el món
fas verb,
quin dolor a favor teu
gramàtica d‘anys no viscuts?
Mira el sol què bell puja
en el mur del pati, pedra
viva i fugaç.
Inútil.
Contempla feliçment com
l‘ombra d‘un ocell el desfà
i el justifica.

Gira

In memoriam. Dedicat a Miquel Martí i Pol

No és l‘unic que passa, ni el més fort que entra, ni el més llest que calla, ni aparenta ser qui més treballa. Conec de vista a l‘home que creua la porta de la fàbrica com si amb la meua ungla foradara aquesta pàgina. Una eternitat quasi absent sap des de quin mar de solitud el contemple. Tots els dies es presenta al seu cap amb una vella roda que entre les seues mans gira i gira. El seu superior no ho entén, perquè per a què una roda inservible si és un objecte que ni fila ni cus. Aquest home no té automòbil, ni tampoc aplega amb autobús; he vist amb els meus propis ulls que a l‘alba cau com el sol o com la pluja fresca, amb un vers sagnant al paladar, tot just quan el rellotge menteix i sua a conciència el somni mort del temps per a entrar puntual i de blau en un món que podria semblar-se a aquest món exactament a les vuit en punt. Fitxa, treballa, esmorza, fitxa, treballa, dina, fitxa, treballa, treballa; i fitxa. A l‘home que surt de la fàbrica amb un vers sagnant en el paladar el coneixia de vista. Ocupava el temps en viure fins que la seua vida fou ocupada pel temps. Les seues paraules les cisella encara el vent sobre el mur invisible de l‘horitzó, l‘únic animal que ni a la paraula ni al silenci escapa. Ara mateix torna a sortir de la fàbrica, i és extraordinari: entre les seues mans encara gira la roda. La roda que gira i regira, però a repèl del temps.

Imparables

És una llàstima, perquè veig que en els papers públics, d’imparable només hi ha una cosa, i no és la poesia. Són els poetes. m‘he comprat el llibre d‘un imparable. No m‘entusiasma, però pense que és un bon poeta. En tot cas, la seua poesia, crec, no necessitava una marca corporativa.

O sí?