Ataràxia

Vertiginosa necessitat: ataràxia. Ataràxia contra el vertigen. El vertigen és l‘existència, hui, de la necessitat d‘una Associació de Víctimes de les Associacions de Víctimes. Ataràxia contra la moda de l‘ús i abús de la víctima com a martell polític o tornavís emocional dels processos de pau, de justícia, d‘investigacions. Ataràxia contra la plusvàlua permanent del cadàver, contra la política d‘ultratomba, contra els polítics fúnebres. Ataràxia a favor de procediments democràtics reals. Ataràxia contra el terror que genera la violència, però també contra la utilitat del terror, conscient o no, que propalen les víctimes. Ataràxia per a saber. Per a poder viure.

Sublimant

Amb punts, comes i signes d‘admiració, tenia pensat tot el que li anava a contestar en el moment en què el seu en enemic quotidià es decidira a recriminar-li la més mínima falta. De fet, durant anys havia estat esperant que el seu enemic quotidià li oferira aquest magnífic instant de satisfacció, aquest mar en calma capaç d‘acollir el seu cabalós riu de ràbia, encara que la dura espera anara a càrrec d‘una llarga llista d‘actes autodestructius, nits d‘insomni, absurdes lamentacions i autocommiseració, com si tota aquesta parafernàlia del dolor que s‘havia muntat ell mateix amb una paciència de cirurgià, un angoixa ja en runes, puguera funcionar algun dia a manera de munició boomerang del seu odi. Mentrestant, s‘havia mantingut fidel als seus límits formals, a les seues opcions mínimes, glops de bilis i bona cara, celebrant festes i funerals amb els seus propis fantasmes, alleugerint els dubtes sobre la reconfortant immoralitat de l‘agressió o, fins i tot, l‘assassinat del seu enemic quotidià. Repassava diàriament, una per una, totes les paraules, tractant de trobar les més exactes, fins i tot arribà al punt de deixar escrites totes les respostes que preparava per al moment en què el seu enemic quotidià es decidira a recriminar-li la més mínima falta. I havia arribat aquest instant de glòria. Per fi, arribà el dia en què el seu enemic quotidià li va recriminar un oblit. Però ell, contra tot pronòstic, es va quedar callat. No va saber què dir. Es va preguntar quants diners li donarien per un rifle de segona mà.

Salms

Car l‘exemple és allò que val
i has de ser exemplar en tot,
exemplar en tots els moments,
t‘has d‘anar oblidant de tu,
has de ser cadascun dels teus
i fer teua la seua pena
i fer teua la seua fúria,
i així seràs íntegrament,
als ulls de Déu i als ulls dels hòmens,
i seràs poble per a sempre.
Pena unànime, fúria unànime,
així varen nàixer els salms.
El temps que ve és un temps de salms,
solament perduren els salms
creuant els segles i els països.

Únicament el salm perdura,
i tocaràs mare en el salm.
Contra el dol, contra la injustícia,
contra la brutedat i la tristesa,
i contra la incivilitat,
agafa el salm i entona el salm,
car aquest és temps de salm.
No hi ha millor arma que el salm:
enderroca els murs i els enlaira,
desfà les ciutats i les fa,
i l‘esperança està en el salm.

Vicent Andrés Estellés

(Del Llibre de Meravelles.«Manuscrits de Burjassot-1.», Tres i Quatre, poesia 7.- Eliseu Climent, editor. València)

Oració

La meva vida és un mur. l‘aixeco entre tu i jo per a no veure‘t mai, per a no oirte mai, per a no tocar-te, no olorar-te, no voler-te, per a odiar-te tot sol, per a tancar la teua memòria, per tal que no em dones pena, perquè el teu dolor, la teua tristesa i la teua mort siguin solament teues, encara que te les regale jo, i perquè la teua sang no es barrege mai amb la meua quan arrasse els teus camps i ocupe les teues terres. t‘avise. Vés amb compte. Tinc en les meves mans el virus d‘una epidèmia molt pitjor que la fam en el món: aixecar murs. Sóc especialista, professional: la meua fe és un mur. La meua lluita és contra la paraula i el meu objectiu és edificar, rajola a rajola, el silenci més alt. La meua vida és un mur, la vida dels meus fills, dels meus germans, de la meua dona, la vida del meu poble és un mur. Si vols dir alguna cosa, emplena aquest formulari que es diu mass media. I no tinc por, perquè també la meua por és un mur. Déu és el meu protector i em fa lliure: tindré per això una casella preparada per a totes les preguntes que em vulgues fer. El meu nom és Herzl.

Dubte i poder

Sovint, hom considera mínimament intel·ligent una persona quan aquesta, malgrat que pensa, creu i està absolutament convençuda de què és una “bona persona” en relació al seu proïsme, està en canvi capacitada per a sospitar, intuir i detectar que en realitat podria no estar comportant-se com a “bona persona” i, d‘acord amb aquesta sospita, aconsegueix posseir la innata facultat de demostrar, i fins i tot sentir, tot el contrari, és a dir, que no és una “bona persona”. I aquesta intel·ligència es confirma quan, malgrat que el seu proïsme insisteix a convencer-lo de què sí que ho és, de “bona persona”, ell ja ha superat la fase que l‘emmenà a la meditada conclusió de què no era una “bona persona”. Aleshores es prepara per a dubtar. I, de fet, dubta. Em referesc a la majoria dels éssers humans, i també a alguna que altra espècie animal. L‘empresa capitalista actual, les empreses on treballem, tracten d‘anihilar com siga tota possibilitat de dubte. L‘empresa és, sempre i en tot, una presa de decisions òptimes. I si el dubte apareix, ha de durar el temps mínim possible i, per descomptat, amb un efecte productiu excel·lent. Aquest camí cap al món sagrat de la decisió, que mena a l‘Absolut del cost d‘oportunitat i, per tant, a l‘anihilició i posterior extinció del dubte, de qualsevol dubte, ens transforma a les persones, no ja en màquines, sinó en els botons de les màquines. És el dubte, com el riure, allò que des de sempre ens ha fet i ens fa humans. Els ordinadors no dubten; s‘executen, o bé es paralitzen fins al moment de l‘execució de les ordres aplicades, o bé, finalment, es queden penjats. Però no dubten. Per tal de no convertir-nos en computadores hauríem de recuperar el poder de dubtar, el nostre poder de dubtar. Per tal de prevenir, almenys, que dubten per nosaltres.

l‘any d‘adorno

Enguany s’està celebrant el centenari del naixement de l’extraordinari filòsof alemany Theodor W. Adorno, autor d’obres tan imprescindibles com Justificació de la filosofia, Dialèctica de la il·lustració o Minima moralia. El fet és que aquest centenari no ha gaudit per ací de massa ressò. En general, no n’ha tingut molt més enllà dels cercles acadèmics i algun que altre racó de lletres dels mitjans de comunicació. I és una vertadera llàstima. Cert és que al seu país, i també a Francfort, la sea ciutat natal, sí que l’han honorat tant com cal, i li han fet estàtues, li han reeditat tota mena de papers i s’han reimprès i exportat traduccions per tot el planeta.
La grandesa i la fragilitat d’Adorno es troba en la seua malaltissa debilitat per a detectar amenaces on encara no s’albira el conflicte i en una extraordinària capacitat per a mostrar amb tota mena de detalls les estructures de domini moral i social. De fet, la seua obra beu bàsicament de Hegel i Marx; no és estrany, per tant, que insistica en l’anàlisi profund de les maniobres del poder econòmic i polític, un treball que en moltes ocasions va dur a terme en col·laboració amb els seus companys de viatge amb la finalitat d’edificar la comuna teoria crítica.
El projecte filosòfic principal d’Adorno, i per extensió, de l’esmentada escola, era comprendre per què no s’havia produït la revolució social esperada, i per què justament en el moment en el qual l’ésser humà disposava de tots els instruments per a l’emancipació individual es produïa tot just el contrari, és a dir, la seua anihilació. Música i filosofia marcaren la seua vida. La idea d’una societat lliure, sense dominació, sense violència ni ressentiments, conformaren l’eix central dels seus estudis. Com a homenatge i agraïment, recomane des d’ací la lectura de la seua Teoria estètica, una obra formidable.