De tant en tant ens trobem capficats en l’embolic d’haver de discernir qui són els millors poetes catalans (o en català, ja ens entenem) actuals. Malgrat les reticències, o la renuència, moltes coses (la desorientació enmig de l’abundància de noms, la dinàmica dels premis, els honors anuals, la fal·lera dels articles resum) es confabulen i ens empenyen cap al rànquing. I això no obstant, la literatura en una llengua és un catàleg, més que no pas cap llista numerada: s’obre com un ventall, no s’enfila com una escala. En aquest ventall obert, en el catàleg estès de la poesia catalana d’ara, l’obra i el nom de Josep Porcar per a mi hi han de figurar (hi figuren), sense ombra de dubte.
El poeta castellonenc va obtenir amb Anys llum un premi, i d’aquí n’ha sortit un llibre bellament imprès. Això no és cap novetat en el seu cas, ni una cosa ni l’altra: ni el reconeixement ni el bon gust també estètic, formal. I sent així, podem parlar encara d’un nom relativament perifèric. Ara bé, en poesia, què o qui no és perifèria? En tot cas, Porcar, que ja ha passat la frontera dels quaranta i de la mitja dotzena de títols, no és poeta d’escola, ni de grup. Sí, però, cada vegada més, de corrent. Tot i que en el seu cas parlem d’un corrent antic, transnacional i eclèctic que ve la Xina antiga, passa per Baudelaire, Emily Dickinson o Theodore Roethke, s’abeura en el cinema i en cançons contemporànies i va a parar al darrer poema que l’hagi atrapat (i a una flaca intermitent i sempre present per Robinson Jeffers), amb magnífics exemples de tots els poemes que formen l’antologia en curs de les seves videocomposicions, on posa en dansa alhora so, imatge, música i versions, en la millor exemplificació digital de la suma de recursos que per a molts posa i ha posat sempre en joc la poesia.
Tornem al llibre que ens ocupa. Com se sap, un any llum és la distància que la llum recorre en un any: l’expressió es fa servir per parlar de distàncies astronòmiques, de quelcom que no podem veure i que ens costa imaginar. Però en aquestes pàgines la llum, el temps i la imaginació s’aturen també en el detall, en allò que és personal, en la pell dels esdeveniments i de l’ésser. Ho apunten els títols dels tres apartats del volum: «Sisme i diàspora», «Pràctiques de salvament» i «Nou ecografies»; ho apunta l’ús repetit de la segona persona del singular; ho subratlla el camí cap a una reflexivitat concretada en fets i objectes («aquest dol d’ales mortes», «no el sutura cap de les agulles», «nus de tot com una fulla, / som el vent a l’infinit»), camí que diria que ja s’apuntava a Nectari (Edicions del Buc, 2016). Ho enterboleix (en el sentit de posar-hi una certa distancia) una retòrica acumulativa i dubitativa, o iterativa, que permet abaixar la temperatura de l’anècdota. Anys enrere, en una presentació de Llambreig (Tria Llibres, 2013) vaig adduir un assaig d’Yves Bonnefoy, poeta traductor com Porcar, on s’argumenta que la funció de la poesia és inquietar el llenguatge, esberlar en les paraules les xarxes de relacions mentals ja establertes. També les xarxes amb la pròpia tradició poètica, amb l’obra anterior d’un mateix, amb les modes literàries del moment. En aquest sentit, un té la impressió que Porcar va per ell, i l’hi agraeixes. A Anys llum «repersonalitza» (si se’n pot dir així) la seva poesia, però ho fa descartant el camí de la poesia confessional: s’estima més optar per un camí que manté una clara distància respecte d’allò que és contat i una atracció evident per la llengua i per com es diu allò que és dit, i una interessant fascinació (o és fe?) en el poder de les imatges, i dels conceptes. Com quan diu que l’esperança fa la fotosíntesi, o com en l’esplèndida citació de Màrius Torres escollida per encapçalar «Barra espaiadora», el poema amb què es clou el llibre: «Torno a sentir els teus passos allà lluny, en la llum».
Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2018
Anys llum va rebre el XXI Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal 2018. El jurat estava format per Antoni Ferrer, Manel Rodríguez-Castelló i Manuel Bellver. N’actuà com a president Josep Manuel Tarazona, regidor de Normalització Lingüística, i com a secretari Òscar Pérez Silvestre.
A light that doesn’t need to live
and doesn’t need to die.
Fitxa tècnica
Primera edició: març de 2019
© Josep Porcar i Museros
© D’aquesta edició: Onada Edicions
© Imatge de coberta: Versió personal de Josep Porcar sobre l’obra «Man standing and sun» (1963) d’Alberto Giacometti, a partir de dues pintures prehistòriques corresponents, per una banda, a una de les figures humanes representades a la Cova dels Cavalls del barranc de la Valltorta (Tírig, el Maestrat) i, per l’altra, a l’icona rupestre de l’astre solar de la Cova del Sol (Tarifa, Cadis).
Edita: Onada Edicions
Disseny: Onada Edicions
Maquetació: Òscar París i Garcia
Correcció lingüística: Rosa M.ª Camps
Paper interior: Ivori 1.5 de 90 g
Paper coberta: Estucat mat de 260 g
Núm de pàgines: 88
ISBN: 978-84-17638-22-1
D. L. CS-174-2019