Aquella dona treia sovint
a passejar els seus fantasmes.
Quan tornava, ell despenjava
llençols estesos als seus ulls,
cadenes del seu coll, ombres
furtives de cossos intangibles
i algun pèl d’ultratomba.
Pèls després, també l’amor
d’ell va tornar-se espectral
i va aprendre a desaparèixer,
com una antiga arracada
perduda al fons del calaix
d’una oblidada tauleta de nit.
Espectral com aquella dona.
Desaparicions, ectoplasmes,
visions? Els murs travessats
van ser sempre els dels altres.
