Skip to main content

Li vaig dir: deixem ací la pinta
i les sabates, sortim despentinats
i descalços d’aquest mirall, junts,
tanquem-ne suaument la porta.
Al primer clec de clivell seràn cecs
el llindars reflectits, tots els oasis
semblaran miratges, posarem marcs
a l’enyor perquè no se’ns trenque
i el mirall morirà en finestra.
No en vam sortir.

Li vaig dir: deixem-la oberta
com una rosa, sortim-ne volant
com ocells, que aquesta finestra
es tanque sola després del vol.
Al primer cop de vent els vidres
sagnaran pètals, feririen les ales.
No vam volar.

Em vaig dir: torna-hi.
Però a l’hora de la veritat
també el rellotge va fer tard.
Despentinat, descalç, tot just
abans de fer-se mur, vaig saltar
sol a l’altra banda del mirall.
Vaig llepar-me la sang i els vidres
com llàgrimes esmolades, versos
que vaig fer brillar com diamants.

Contemple de lluny, ben lluny
—ocells de pedra, regust de cucs—
el mirall trencat: prou he pagat
els anys de resseguir amb els dits
el seu laberint infinit de clivells.
Prou he pagat tres instants de veritat.

Del clavell al clivell, J. P., fotocomposició, 2018