Això era així

La premsa ens regalà la setmana passada un altre espectacular exemple d’obvietat insòlita. La presumpta primícia –o pretesa revelació– del diari El Mundo sobre la confabulació informativa de la cúpula de Ferrocarrils al voltant de la tragèdia del metro era, al capdavall, la validació mediàtica, la constatació de l’existència de manifassers, injustícia i desmemòria. I no per poc sorprenent, el titular era menys escandalós: «Metro Valencia contrató expertos para vestir de tragedia de accidente». Es verificava, per tant, que Ferrocarrils pagà una consultora per a alliçonar/adoctrinar els tècnics que havien de comparèixer en la comissió de (no) investigació de les Corts (tots ells acomboiats, per cert, amb càrrecs, augments salarials i àpats deliciosos). Quina sorpresa! Arran de l’estrident propagació dels Wikileaks, vaig escriure que l’obvietat insòlita és una veta de mercat comunicatiu mitjançant el qual el consumidor de premsa rep com a sorprenent la confirmació de les causes d’un fet que amb antelació existien ja en el seu repertori de conviccions. Apuntava, aleshores, que aquestes informacions són, alhora, una via de redempció i de reconciliació dels mitjans, un pretext per «tornar a la societat» i dir: «sí, això era així». Hi ha la necessitat/ansietat diària i creixent del mitjà de comunicació d’erigir-se públicament en el gran revelador d’una cosa que sovint ha insinuat o callat en directe i ara difon en diferit: les mentides dels governs. Els dies posteriors a la matança vaig crear una secció al blog per a fer un seguiment dels fets i possibles causes que la premsa aconseguia alliberar, obvietats gens insòlites que ja aleshores contrastaven amb la tancada versió oficial dels escura-rotatives de Camps. Cinc anys després, la directora gerent de Ferrocarrils, Marisa Gracia, continua en el seu càrrec. Cinc anys després, cap dimissió, cap atenció, cap explicació. Cinc anys després, però, els morts que esperen respostes encara en són 43.

L’associació de víctimes ha fet públic un MANIFEST.

El ventilador

D’una altra corda, un altre amic m’escriu i m’amolla —perquè és amic— que servidor «s’aprofita» de les càrregues policials contra els xiquets («que succeeix –diu–, per desgràcia, a voltes en països democràtics»), per a engegar el ventilador i parlar «del que no m’agrada». I li explique, a grans trets, que a mi, és clar, no m’agrada un govern que envia uniformats amb pistola a acaçar adolescents, que no m’agrada tot el que està passant al País Valencià ni, en general, per no allargar-me més, la deterioració —per dir-ho d’alguna manera— del sistema democràtic imperant. I parle d’aquest, el capitalista, i no de cap altre; parle de la depressió i l’opressió d’aquest sistema imperfecte (com tots, val) que fins ara mantenia, almenys sobre el paper i/o amb l’escenografia burgesa habitual, una certa justícia i uns certs serveis públics. Endevine que al meu amic no li agrada que deixe escrites, publicades, expressions com «violència explícita del govern valencià», i em recorda —ben vist— que també hem pogut veure «violència explícita del govern català» contra alguns manifestants, executada per mossos d’esquadra en principi poc sospitosos de no haver superat la Transición. Equiparacions a banda, hi ha dues maneres de llegir: malament o interessadament. En cap moment vaig acusar els agents de policia, que acataven ordres, de no haver superat allò; vaig criticar els seus superiors, persones amb càrrecs públics, amb noms i cognoms, autoritats que donaren les instruccions de carregar contra els estudiants, una de les quals, per cert, va treballar a les ordres de torturadors de la dictadura de Franco (PDF). Cap dimissió, després, com n’és costum… Siga com siga, considere d’enorme el valor les paraules de l’amic, perquè de nou m’alerta de l’interés creixent, en el debat públic(-able), a parlar obsessivament dels ventiladors per a, mentrestant, deixar de parlar del que no ens agrada. Necessitem molta ventilació. Així que continuaré «aprofitant-me’n»: el meu suport a la filla de Morera.

Hi afegisc aquests versos d’un poeta descobert al blog excel·lent de Xavier Farré:

SIGNES
Només que alguna cosa no t’agradi, digues-m’ho sense dubtar: assenyala-m’ho
baixant el front i arrufant les celles, no facis que em rebolqui
en intuïcions i dubtes.
Que quan giris ràpid el cap i un lleu tremolor dels llavis siguin una clara
al·lusió: el planeta hermafrodita està en perill, el Petit Príncep busca infructuosament
el seu horitzó esfèric, per aferrar-s’hi, mantenir-s’hi
per no volar de nou a les òrbites negres.
Que els punys serrats i el cap amagat sota la manta diguin, ensordit destinatari meu,
llibre meu de semiòtica, obre els ulls per un moment,
treu la llengua com a mínim.

Amics i enemics

Alarmat, flipat, indignat, m’escriu des del Brasil un amic que em pregunta si la Generalitat Valenciana ha decidit, ara, destinar els pocs recursos que queden a apallissar xiquets i xiquetes: «No m’ho puc creure encara –diu–, estos del PP que llancen la poli a donar palos als xiquets d’institut no tenen puta idea d’on s’han clavat». Per raons que no vénen ara al cas, fa un parell de dies vaig haver d’anar a fer una denúncia a la comissaria de la Policia Nacional de Castelló i en van fer esperar algunes hores abans d’atendre’m. Vaig pensar que potser no tenien efectius perquè els havien enviat tots a acaçar adolescents per ordre de la delegada del gobierno, Paula Sánchez de León, i del jefe superior de Policía de la Comunidad Valenciana, Antonio Moreno, qui –potser ja ho sabeu– diu que és enemic nostre, dels que li paguem. I nosaltres que pensàvem que havíem fet les paus! Toma Transición! Encara que el meu amic té accés a Internet i pot informar-se, entenc que, des del Brasil, vulga saber de primera mà si això va de veres, si realment hi ha un ambient de veritable canvi i si aquesta brutalitat, aquesta violència explícita del govern valencià pot convertir-se en la foto finish de la dreta corrupta i apoltronada. Malauradament, no és la primera foto i dubte que siga l’última. El meu amic acaba així:

Ara que no m’agradaria ser policia. Amb quina cara hauran tornat a casa? Què li hauran dit a la dona? Carinyo, avuí m’han enviat a estomacar xavals que podien ser els meus fills, que protestaven perquè no tenen calefacció a l’escola i qualsevol dia els llevaran l’electricitat…

Us deixe a continuació el vídeo que em recomana el meu amic. Són molts els que ahir vam eixir de nou a lluitar contra la por, contra la decepció i, sobretot, contra el desistiment. Per la dignitat.

http://vimeo.com/13620704

#primaveravalenciana

Les apocalipsis imminents

A video used to be embedded here but the service that it was hosted on has shut down.

 

Anit vaig tornar a veure «La vida de Brian», però aquesta vegada em vaig quedar amb l’escena que us deixe penjada més amunt. Ens dos flaixos, em van venir a la memòria, primer, l’apocalipsi d’aquella grip A i les despeses dels governs, i després l’apocalipsi d’aquesta crisi i les retallades dels governs: l’apocalipsi experimental i l’apocalipsi experimentada. Sospite que aquella grip i aquesta crisi tenen en comú moltes més coses de les que no ens pensem, sobretot la principal: el reforçament actiu del conflicte i el negoci que en fan uns pocs. Cap dels dos fenòmens és casual o circumstancial. Hi ha un patró, un model, una programació, unes propensions previstes. Apocalypse now…. Alguns saberuts ho han batejat com a doctrina del shock. Les clavegueres del capitalisme estan plenes de laboratoris.

Color de cor de síndria

Senyor Narcís Comadira, moltes felicitats!

S’ha entaulat el ponent,
el vent desficiós
que, impacient, sacseja
els pins i els tamarells,
que s’endú l’alegria.
El vent calent que eixuga
les conques salineres,
el vent constant que esquinça
la pell del mar: els gossos,
inquiets, lladruquegen,
les criatures frisen,
d’aquí d’allà, insubmises;
els grills foradaran
tota la nit amb queixes.
M’assalten vells records:
foc de remordiments
pels dies no viscuts,
pels pecats no comesos.
¿T’he de dir adéu per sempre,
gregal, vent dels déus joves?
Sota aquest cel ardent,
color de cor de síndria
-després sang i caliu-,
entre sentits opostos
em ballen les paraules.
Per retrobar la calma,
vaig vora mar, passejo,
i penso en el meu Déu
i en el fill que no he fet.

Del llibre de poemes «Usdefruit», Ed. Empúries, Barcelona, 1995