València fou un tro per la democràcia i la llibertat d’expressió. Però, com en la cançó dels Beatles, tinc la sensació que som un poble d’enlloc. Perquè comprove, una vegada més, que la premsa ibèrica ens silencia sense despentinar-se. Mut i la gàbia. En general, els diaris de províncies ho releguen a un segon pla o, senzillament, callen. És clar, tots ells tenen eixa llibertat d’expressió d’ignorar el crit unànime de vora 100.000 valencians. Però se’n pot dir llibertat d’expressió, en realitat, a aquest silenciament constant de tantíssimes persones? Cinc abertzales tenen més portades. Potser pensen que hi ha silencis que es poden tibar infinitament.
Guarde l’esperança mínima dels silencis que esclaten.
El 6 d’abril, 3.500 persones ens manifestàrem a la ciutat de Xàtiva en contra del macroabocador que volen instal·lar a la veïna població de Llanera. Un despropòsit salpebrat d’irregularitats que ningú no veu (o no vol veure). No aparegué ni una sola ratlla sobre la protesta als mitjans de comunicació escrits. Els “periodistes” consultats ens van dir que no podien traure-ho perquè des de la Diputació els havien pressionat dient-los que els negarien la publicitat institucional si en deien res. Un silenci a sou. I sí, el silenci també és manipulació.
Després diuen que la professió de “periodista” no és el que era. No m’estranya. En tot cas, el periodista pinta poc, per no dir no gens, en aquesta història. És un soldat. Podem demanar-li una altra cosa, a un soldat? És l’amo qui diu què surt i que no surt, i als ingredients d’aquest edulcorat menú de l’actualitat en diuen premsa “lliure”. És a dir, l’hòstia en vers…, amb perdó de la taula.
La poesia sempre ajuda a passar la realitat. El silenci esclatarà, si, amb esperance, busquem els buits per omplir-los.
Llibertat de premsa? Un miratge. Tenim llibertat d’expressió, però no de publicació. El que més em costa de païr és quan els escoltes fent-se els campions de la paraula. Aquesta pseudodemocràcia ha convertit el país en un monument a la subvenció i al clientalisme. Serà que, en realitat, res va canviar amb la mort del dictador, només vam maquillar quatre cosetes perquè ens acceptessin en aquesta Europa “civilitzadíssima” i finlandesa.
Molts d’ànims.
El dissabte vaig anar a la mani. Ahir diumenge, pel matí, em vaig mirar a l’espill i no m’hi vaig poder veure. Tampoc hui. Jo també n’estic convençut: som una mena de zombies.
Les facultats de ciències polítiques hauran d’estudiar prompte, si no ho fan ja, aquest nou tipus de govern: una dictadura amb eleccions, una democràcia sense veritable llibertat, que ha aprés a fer servir les eines de la democràcia per a fins antidemocràtics. Parlem de censura. Democràtica, segons diuen, i amb eleccions cada quatre anys que ja ho “justifiquen” tot.