[1]
Sent un grat ensopiment, certa descompressió, cansament del bo, quan m’assec ara a escriure aquestes línies després de la ruta d’avui. Ja havia trepitjat anteriorment [2] la sendera que enllaça l’ermitori de Les Santes amb el cim del Bartolo [3], però mai no havia fet aquest trajecte per la pista [4] que, voltant tota la muntanya, ens regala unes panoràmiques magnífiques de la mar de Benicàssim i d’Orpesa, de les Agulles i del Prat de Cabanes. Mai no havia vist les Agulles per darrere. No era un dia massa clar, però també hi hem pogut albirar les Columbretes [5] i, durant la pujada, enllà lluny, la negra ferida que als nostres ulls obria una altra pista, aquesta molt menys útil, la del futur i incert aeroport [6]. A estones m’han entrat ganes de plorar, no per aquella ferida, sinó per la bellesa de la vida que hem tingut la sort de contemplar i que, per si sola, encara s’obri pas i prospera. I cada dia estic més convençut que és només aquest cansament i aquest plor, i no aquell altre, el que realment val la pena.