Enviar «Resignacions» a un contacte

Enviar còpia de l’apunt titulat «Resignacions» a un contacte

* Required Field






Separate multiple entries with a comma. Maximum 2 entries.



Separate multiple entries with a comma. Maximum 2 entries.


E-Mail Image Verification

Loading ... Loading ...

6 comentaris a “Resignacions

  • 11/10/2010 at 10:11 pm
    Permalink

    Accepto la renyolima sense protestar, Josep -però no pas amb resignació! M’adono que, a la fi de l’apunt, no vaig saber transmetre la idea que volia expressar. Volia dir que la llibreria que fa al cas és tan excepcional -és un edèn de bibliòfil- que, si cal, val la pena fer una excepció i dir quatre mots en espanyol a manera de peatge. Però vaja, ja veig que el símil no és afortunat.

    Joan Calsapeu

  • 11/10/2010 at 10:44 pm
    Permalink

    Gràcies per la cita. Un apunt molt reeixit, com no podia ser d’una altra manera. Sobretot pels llocs que m’has fet visitar i la reflexió que se’n desprén: amb la consciència guanyem un resquill d’esperança? Si, ja ho sé, sóc una optimista. Però és que si no és amb alguna dosi d’optimisme a veure qui és la guapa que es lleva cada matí.

  • 11/11/2010 at 5:15 pm
    Permalink

    M’has deixat, Joan, amb la mel als llavis, perquè molt ha de valer eixa llibreria per pagar un peatge tan alt. Salutacions.

    Clidice, ens cal l’optimisme conscient, l’enteresa.

  • 11/12/2010 at 12:09 pm
    Permalink

    Probablement, intentar esbrinar les motivacions per les quals empres unes paraules o d’altres en un discurs, és una realitat força complicada. En la nota 7 del meu apunt intente clarificar -te allò que sent i, com diu Joan, de resignació cap ni mica; la realitat és difícil, però no hem de perdre mai el nord. Ja saps que de retòrica la mínima i si n’hi ha és sols la justa i necessària al discurs per tal de remoure la consciència i provocar l’acció concreta per canviar les cojuntures.
    Quina cosa creus, amic, que fem ací tots els qui escrivim?

    Per una altra banda, fa massa temps que vaig llegir i no sé de qui n’és la cita una frase que s’acostava a aquesta idea…
    Com anem una revolució estructural i social si l’interior de l’individu és un forat negre ple de podridura i corrupció?
    Què conste que aquesta idea no vol afegir una excusa per no fer res, sinó més aviat al contrari, és a dir, exigeix una revolució ètica personal i social alhora.

    Potser no m’haja expressat bé o no has pillat l’interior ple de vida de les meues paraules no gens conformistes.

    Una abraçada i bon dia Josep.

  • 11/12/2010 at 7:20 pm
    Permalink

    Els teus comentaris al teu blog i al Salms deixen ben clar que el Príncep de les Milotxes no es resigna, que no és gens conformista, que de vida en va ple i que el que volia dir és el que ha dit. Manifestat això, que no he discutit en cap moment, em centre només en la paradoxa que prenc d’exemple per al meu apunt. Tampoc no em resigne jo a privar-te d’un nou intent d’esclariment: en ocasions emprem, i m’hi incloc, fórmules discursives i girs retòrics que poden suscitar resignació quan, en realitat, tenim l’objectiu contrari: esperança, revolta o subversió. És el cas de la pregunta retòrica que uses al blog: «però, qui escoltarà tan alternativa i sàvia conferència?». Xoca amb la que acabes d’escriure: «Quina cosa creus, amic, que fem ací tots els qui escrivim?». I xoca perquè, quina cosa creus, amic, que feia el conferenciant Arcadi Oliveres? El seu vídeo, per cert, ha rebut més de 8.000 visionats. Formen un “qui” considerable. Per dir-ho més gràficament: què és preferible, atacar els veritables adversaris o passar-nos el dia lamentant una presumpta falta de munició de la nostra tropa?

  • 11/12/2010 at 8:08 pm
    Permalink

    T’he comprés perfectament Josep; hem d’alçar la bandera del cor i aquella de les mans amb secs i talls si convé. Les revolucions de despatx no m’han agradat mai, sí, en canvi, les que posen tota la carn a la graella.
    Sense considerar-me exemple en res, el que volia dir humilment és que, si s’escau, compartirem els guanys amb els qui ho passen fotudament per la uniteralitat de la crisi (sempre la paguen els mateixos) i criticarem els qui fan el contrari. No cal parar-nos ací, hem d’anar més lluny, cal canviar estructures injustes fetes per homes immorals, sense escrúpols.

    El meu pare em deia que no li agradava la Caritat, sí la Vertadera Justícia, la que fan els autèntics homes i dones en silenci: la Veritat no és cap abstracció i es troba en actuar no per tal d’aconseguir una cosa o resultat final com, posem per cas, millorar. Ningú no ha de millorar la seua vida; hem de Viure-la, que és molt diferent.
    Amic, la veritat d’aquest viure s’equipara amb la Justícia social, una vida amb dignitat.
    Emprem la paraula per remarcar aquesta darrera Veritat.
    Una abraçada.

Commentaris tancats.