Els nous avars ja no practiquen l’ascetisme
com un vici, sinó com una previsió. Estan assegurats.
Theodor W. ADORNO [1]
[2]
El mercat de dir quant valen els països és un oligopoli de Standards and Poor’s, Moody’s i Fitch. Només aquestes tres agències acaparen [3] el 90% de les qualificacions de risc de tot el planeta. El mercat de dir és el mercat de tenir. De tenir la raó, per exemple, que sempre ha sigut propietat privada. O és que no heu vist la jugada [4], el joc de mans, les cartes marcades que s’han passat i passen sota la taula? No ensumeu encara que estan aprofitant la crisi per a metastasiar la malaltia? La seua quimioteràpia és el càncer. Al ritme [5] de les agències, els governants celebren un ballo in maschera, i amb l’inestimable servilisme de la premsa hipostasien [6] a consciència el dogma dels mercats. Com els reis absolutistes, ja no amaguen el Déu a qui s’encomanen, raó primera i última. Ballen amb mascaretes d’oxigen si cal, no per falta d’aire sinó pel desguàs d’aigües fecals que diuen depurar: austeritat [7]! És una vella cançó, però per primera vegada en la història tenim davant dels nassos la més òbvia i contundent carta de presentació [8] en societat del totalitarisme global. També al seu ritme balle jo, i tu, mon semblable, mon frère! Què en podem fer? La meua àvia sempre m’ho ha preguntat: Pepet, què farem, foc o fugirem? Darrerament li responc amb un condicional: si férem una bona foguera no caldria fugir. Saramago ho deixà dit: aquesta democràcia és una bombolla com la immobiliària. I ha explotat. No en queda ni el fum. Així que ballem, ballem també nosaltres el nou rèquiem! Escolteu com Trakl [9] afina els violins, com ho fa el vent entre les branques seques d’un taronger malalt [10] i arrencat: Wie scheint doch alles Werdende so krank!
La moral dels esclaus és, efectivament, mala;
és encara la moral dels senyors.
Theodor W. Adorno [1]
Escoltar [11]
«Dies irae» [12], del Rèquiem [13] de W.A. Mozart [14]