«Ahora se habla mucho de la enseñanza interdisciplinaria: se trata de hacerla realidad. Estoy en contra de la especialización, concebida como la otra cara de la vulgarización.»
«Cuando en poesía surge algo de verdad eso no surge de tu conciencia, no surge de uno, sino a pesar de uno. Lo que de un poema valga algo, eso no lo he hecho yo. La parte mala, la parte obediente, eso sí es mío.»
«Algo de verdad»
Entrades relacionades
Billy Collins i el dia de la balena
Billy Collins i el dia de la balena
Josep PorcarDijous, 7 setembre, 2023
Poeta i mussol, piulades al vol (XXVII)
Poeta i mussol, piulades al vol (XXVII)
Josep PorcarDilluns, 7 novembre, 2022
Pel que fa la segona frase, és discutible. Pot ser una forma d’acabar bé amb el personal.
Una forma de parlar de la musa?
L’inconscient col·lectiu de Carl Jüng passeja per la palestra?
No ho sé, podríem parlar en veu alta; la llum poètica no sempre lluita contra el poeta ( considere frase feta ” a pesar de uno”). El/la poeta pot afaiçonar també la realitat. Pot triar, decantar-se, convocar els esperits de l’aigua, la pressió elàsticament assassina de Marie Claire o fer una reflexió meta poètica de la pròpia creació literària.
Una abraçada.
Ben vist, príncep. No crec que García Calvo ho afirmara categòricament. Tots som contradictoris, però la contundència de l’afirmació no s’avé massa amb el tarannà de l’autor d’«Al burro muerto”. Ja saps com són, a voltes, les paraules caçades al vol, entre cometes: víctimes d’un tir a l’ànec que ens escudellen a taula, ben cuinat. Hi ha la voluntat del poeta, cert, «la parte obediente», però això no ho és “tot”; hi ha l’aigua que el poeta beu i la pell que el poeta sua perquè vol moure’s, però també l’aigua que inevitablement s’esvara pels dits. Per a G. Calvo, l’esvarada diu i diu molt. No sempre…
(“En la lengua no manda nadie” és el titular escollit, lamentablement. No em digues que no és més bonic aquest altre titular: «La poesía no surge de uno, sino a pesar de uno». Provoca més, en el millor sentit de la provocació.)
Parcerisas publicà fa uns anys unes valuosíssimes traduccions d’articles de Seamus Heaney on el poeta irlandés parlava d’aquest “vate” que conviu amb el creador, amb l’esteta.