Conta el llibre El Caciquismo en España (de J. M. Cuenca, «Cuadernos de historia 16», núm. 188. Madrid), que al poble gallec de Carballo, el president del col·legi electoral va avançar una hora el rellotge per a poder així anunciar, a les onze, que quedava tancada la votació. Va aconseguir així que no votara la gran massa d’electors. Obtingut el resultat desitjat, sota el pretext de mantenir l’ordre, va cridar a la Guàrdia Civil per a què buidara la sala, amenaçant amb la presó els que insistiren a votar. Aquest era només un dels molts ardits de l’aparent bipartidisme centralista espanyol durant La Restauració Borbònica per assegurar-se el poder a les diferents circumscripcions. Aleshores com ara, també en deien democràcia. Un segle després, lamentablement, no podem considerar això una cosa del passat. En aquella època començaren a manar els Fabra, de la mà de Victorino, «l’agüelo Pantorrilles». El diari Levante explica que a Carlos Fabra, president de la Diputació de Castelló, se li notificà fa un any que no pot prohibir, en el ple, les preguntes que se li puguen formular sobre les seues causes judicials. Tot i això, en la sessió del mes de juliol, va retirar la paraula al portaveu socialista, Francesc Colomer (sí, l’insultat), i fins i tot va el amenaçar amb l’expulsió de la sala. Fabra venia advertint Colomer que havia encarregat als serveis jurídics un informe que donara cobertura legal a la seua decisió de retirar-li la paraula cada vegada que insistira a parlar de les seues causes judicials. Les similituds amb el caciquisme d’aquell poble de Carballo són evidents. Hi podeu afegir, ja ho sabeu, empadronaments fantasmes, inflament dels censos municipals, una llarga llista d’assessors, clientelisme, la més que sospitosa demora de les seues causes judicials i, si voleu, com a decorat, la loteria que tots els anys li toca i més coses. No és per ser pesat, que també, però a Sicília la màfia extorsiona els empresaris, i d’amagat; ací, en canvi, s’extorsiona tot el poble, i des de les institucions.
(Escric aquestes coses, però al final, igual que Xavi Castillo, sempre acabe pensant: Xa, pa què!)
