- Salms - https://www.porcar.net -

Paternalisme inassumible

Tots els qui, des de l’esquerra si més no, hem dit o tenim alguna cosa a dir sobre l’actual cataclisme del capitalisme, hauríem de llegir primer la «Minima moralia [1]» de T.W. Adorno [2]. Potser així, quan Zapatero, sempre optimista, clama sobre el canvi de model, sobre la refundició del capitalisme i sobre la inassumibilitat [3] d’allò que, pocs mesos després, podria assumir gràcies a un nou i filantròpic maquillatge del diàleg social, aleshores entendríem millor quines són les constants i les variables polítiques del pactisme redemptor del Govern i dels sindicats esgrogueïts. Quan el saqueig i la desvergonya [4] dels patrons ja compta [5], de bon principi, amb una resistència total dels actors possibilistes —i viceversa—, el conflicte no és altre que el d’un aparent teatre de titelles que mediàticament, i amb ganes, emmascara el conflicte real, el constatable amb fets: la tràgica i impune destrucció de llocs de treball. El més sorprenent és que, per a la presumpta esquerra en el poder i per als sindicats connivents, allò veritablement inassumible [6] no és el milió de persones expulsades dels seus llocs de treball en el darrer any, sinó marcar, com siga, els temps de l’agenda política i escenificar la caduca farsa [7] de valedors del proletariat. És indiscutible que, en el darrer any, Zapatero i els sindicats han assumit aquesta mutilació [8] de braços [9] del mercat laboral a colp de concurs de creditors [10] i a colp d’ERO [11], moltes vegades fraudulents, per part de moltes empreses, sense dir aquesta boca és meua, sense cap mobilització, sense cap intervenció preventiva i, per tant, sense afegir al sistema econòmic, ni que siga per pur sentit comú, ni una sola mesura de control laboral contra els abusos empresarials ocorreguts en molts acomiadaments. I és contra aquests acomiadaments llibertins que no hem escoltat ni un sol clam de Zapatero ni, a penes, dels sindicats. Per això, ara, el clam de Zapatero sobre la inassumibilitat de l’acomiadament lliure és, en realitat, com el del llop que, des del turó, després de la fartada, udola que vol convertir-se en el nostre gos d’atura. Estem perduts.

Adorno
Sota el títol «Desviació», Adorno m’ajuda: «Sobre la decadència del moviment obrer és il·lustratiu l’optimisme dels seus militants. Sembla que augmenta amb la consolidació del món capitalista. Els iniciadors mai no consideraren garantit el seu èxit, i per això van tenir cura de no dir inconveniències a les organitzacions obreres. Actualment, com la posició de l’adversari i el seu poder sobre la conciència de masses s’ha enfortit infinitament, s’hi considera reaccionària tota temptativa de modificar precipitadament aquesta conciència mitjançant la denúnica de la complicitat. Tot aquell que combina la crítica [12] al capitalisme amb la crítica al proletariat —que cada vegada hi exhibeix més les tendències evolutives del capitalisme—, resulta sospitós. L’element negatiu del pensament està mal vist perquè traspassa les fronteres de classe (…) Quan ja no s’hi manté, entre els militants de la plataforma d’esquerra, cap concepció crítica de l’economia política; quan els seus periòdics [13] proclamen diàriament, sense la més mínima idea, tesis que ultrapassen qualsevol revisionisme, totalment mancades, però, de significat i, per indicació expressa, poden intercanviar-se, el dia següent, per les seues contràries, les oïdes dels seus adeptes demostren les seues aptituds musicals tan aviat com sona la més mínima nota de desconsideració cap a les consignes alienades de la teoria.»