Moral i estil.—L’escriptor sovint experimenta que quant més precisa, acurada i adequada és la seua expressió, més difícil d’entendre és el resultat literari, mentre que, quan s’expressa de manera laxa i irresponsable, s’hi veu recompensat amb una segura intel·ligibilitat. De res no li aprofita defugir ascèticament tots els elements del llenguatge especialitzat i totes les al·lusions a esferes culturals no establertes. El rigor i la puresa de la trama discursiva, àdhuc en l’extrema senzillesa, més bé engendren un buit. L’abandó, nedar amb la corrent familiar del discurs, és un signe de vinculació i contacte: se sap el que hom vol perquè se sap el que l’altre vol. Centrar l’expressió en la cosa en lloc de la comunicació és sospitós: allò específic, allò que cerca l’esquematisme, sembla una desconsideració, un senyal d’esquerperia, gairebé un desequilibri. La lògica del nostre temps, envanida amb la seua claredat, ingènuament ha rebut aquesta perversió dins de la categoria del llenguatge quotidià. L’expressió imprecisa permet al qui escolta fer-se una idea aproximada de què és el que li agrada i el que en definitiva opina. La rigorosa contrau una obligació amb la univocitat de la concepció, amb l’esforç del concepte, qualitats a les quals conscientment hom desacostuma els homes demanant-los la suspensió dels judicis ordinaris en relació a tot contingut i, amb això, una automarginació a la qual enèrgicament s’hi resisteixen. Només el que no necessiten entendre els resulta intel·ligible; només allò veritablement alienat, paraula instituïda pel comerç, esdevé efectiu, familiar com és. Poques coses hi ha que contribuisquen tant a la desmoralització dels intel·lectuals. Qui la vulga evitar haurà de veure en qualsevol consell d’atendre sobretot a la comunicació una traïció a allò comunicat.
Theodor W. Adorno. De «Minima moralia».
