Castelló és, en crèdits financers, la quarta zona d‘espanya més endeutada, per darrere només de Madrid, Barcelona i Araba, segons el Banc d‘espanya. Lògicament, per davant de València i Alacant, també és la més estalviadora; tot i això, no deixa de ser preocupant que els castellonencs deguen als bancs un 45% més del que tenen estalviat.
El negoci de la rajola —de construcció més que de producció—, ha sigut excepcionalment rendible durant els últims anys en les comarques de la Plana, i els seus ciutadans, com a inversors, especuladors o necessitats de vivenda, potser no han mesurat les contrapartides que, a llarg termini, tenen aquestes operacions. Com explicar, si no, que les comarques de Castelló, amb mig milió d‘habitants, estiguen més endeutades que zones molt més poblades, com ara Bilbao, Sevilla, Saragossa o València?
Estats Units aumentava recentment els interessos al 4,75. I es preveu que l‘euribor fregue el 4% a final d‘any. Això significa que, a l‘especulació, a l‘enriquiment fàcil i veloç, a la destrossa del territori, a l‘explotació de la mà d‘obra, sobretot immigrant, i a la inexistència de transparència en les requalificacions de sòl o a la llòbrega adjudicació d‘obres públiques, haurem d‘afegir, en poc temps, l‘esclavatge i la misèria de ciutadans castellonencs, hipotecats i agafats pels collons d’ un tipus d‘interés que, de seguir pujant, convertiria les nostres comarques en un “corralito” espantòs.
Mentrestant, indiferent a totes aquestes preocupacions, el portaveu del PP en l‘ajuntament, M.A. Mulet, proclamava la setmana passada, en sessió plenària, que és “normal” l‘intercanvi d‘informació privilegiada entre tècnics i promotores. Normal… A la Plana tot és tan normal…