La pols sostenible

Sostenen que ha de ser sostenible. Però només podem sostenir allò que ha guanyat l’altura suficient com per a ser sostingut sense el perill de perdre el braç. «Esta Ley tiene por objeto introducir en el ordenamiento jurídico las reformas estructurales necesarias para crear condiciones que favorezcan un desarrollo económico sostenible». És a dir: crear un marco adecuado para llevar a cabo una reforma que posibilite crear un marco adecuado. No reclama cap sosteniment allò que està per terra. O en un pou. O sostingut per les mateixes mans de sempre. I tot allò que estava en suspensió s’ha esvanit. I el capital primer. La pols de l’esfondrament encega els pallassos, que ja no ens fan riure. Facècies sostenibles? Per a sostenir la pols només cal un ventilador, no una llei.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Dust in the wind», de Kansas

Proactivitat i reactivitat

Proactivitat. És la paraula de moda. Potser perquè es practica massa l’antònim: la reactivitat. Felipe González, entrevistat per Gabilondo, parlava de la moratòria nuclear a Garoña i de l’absència de polítiques «proactives». Zapatero li va respondre de manera reactiva, gairebé radiactiva: «Nunca se ven las cosas igual desde fuera». A dins, en el Govern, deu ser com en el mite de la caverna: només s’hi veuen ombres. González sovint se’n passa, de tan persuasiu com creu ser, però encara guarda la punteria del vell estadista: hi ha manca d’iniciativa, indefinició executiva, ensopiment, una implacable imprecisió. Dos exemples socioliberals recents de reactivitat per paràlisi: 1) la subhasta del bacallà fiscal, nadant, sense flotador, d’IU a CiU per a no ofegar-se pressupostos en mà; 2) la tos redundant de ZP a causa de les afeccions obsessivo-compulsives dels banquers ultraviristes Mafo i Trichet, encomanats a la Santa Reforma Laboral: «una cosa es opinar como experto y otra es gobernar para la ciudadanía». La mateixa consigna inhibitòria. Per adobar-ho, la reactivitat total: «Reitero: no está ni en el programa de gobierno, ni el plan del Gobierno, ni el programa de investidura, abaratar el despido». I quin govern posaria això en el seu programa? Pensa ZP que ens hem idiotitzat tant com ho creu Pajín? «Les sugiero que estén atentos al próximo acontecimiento histórico que se producirá en nuestro planeta…». Històricament, als governants reactius se’ls ha batejat com a reaccionaris. Són els governants que parlen molt, no fan res i es deixen dur pel vent, gens innocent, de la indeterminació política. Populisme o demagògia, en diuen també. Aquesta crisi podria ser la situació més propícia per a canviar, si més no, el model econòmic al qual encara s’aferra la dreta com una paparra; ho demostra la seua delinqüència reincident en disparar una reforma laboral a mida. Una vegada més, però, el PSOE està demostrant que ningú no es pot fer cap il·lusió… La il·lusió que la política encara pot il·lusionar algú; com a molt, podem torejar la decepció. Amic lector, no sigues proactiu. No paga la pena. Guarda l’entusiasme només per a tu, si pot ser en una caixa forta. En temps de crisi, els lladres ho furten i ho venen tot.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«El baile de las ilusiones», Fito & Ariel Rot