En un brot expira un no-res que hi deixa un buit

El lleó alena./ Es fon en fang./ Els ullals cauen./ Les urpes cauen./ Una pupil·la cau… Aquests sis versos de «Rel», el quart poema de Nectari, me’ls va alenar Emily Dickinson, a qui també dec la citació que encapçala el llibre: «To comprehend a nectar/ requires sorest need». En devot agraïment, he ideat un videopoema amb uns versos de la gran poeta d’Amherst per celebrar l’última presentació del meu llibre a l’Espai Mariola Nos de Vinaròs, on l’escriptor Josep Igual ens regalarà la seua visió de Nectari. Serà aquest divendres 2 de maig a les 19h. L’he titulat Dandelion’s Drama i correspon al poema núm. 1490 en la codificació de referència de l’antòleg R. W. Franklin (1998) i al núm. 1501 en la de Thomas H. Johnson (1960). Quanta vida/ despentina un pèl…/ Lleó esdentegat,/ crinera al vent, alè/ als ulls l’última voliaina.
 

 

Its little Ether Hood
Doth sit upon its Head —
The millinery supple
Of the sagacious God —

Till when it slip away
A nothing at a time —
And Dandelion’s Drama
Expires in a stem.

Emily Dickinson

 

El Caputxó d’Èter
Reposa al seu Cap —
Flonja barreteria
del Déu sagaç —

Fins que hi espargeix
alhora un no-res—
I el Drama del Lletsó
Expira en un brot.

Trad. J. Porcar

NOTES
He defugit la traducció en la forma “Dent de lleó” perquè, en català, aquesta nomenclatura identifica específicament la Taraxacum officinale, també anomenada xicoia o lletsó d’ase, per bé que, de manera inexacta, popularment s’ha acabat emprant per designar varietats vegetals afins. No podem discernir exactament sobre quin gènere –i encara menys sobre quina tribu– de Dandelion versifica la poeta, ja que existeix una important diversitat –més de 400 espècimens– de Leontodon (fulles dentades: del grec jònic leon = “lleó”, i odons = “dent”) amb grans afinitats visuals. De fet, al seu cèlebre herbarium, Dickinson etiqueta la planta amb el nom genèric de Leontodon. Als nostres horts, per exemple, impera la Leotondon del gènere Sonchus, que també ha evolucionat en diferents subgèneres. Ambdues són de la família Asteraceae, de subfamilia Cichorioideae i d’una mateixa tribu, la Cichorieae. Només difereix la subtribu: la Taraxacum officinale (Lletsó d’ase) és Crepidinae i la Sonchus oleraceus (Lletsó d’hort) és Hyoseridinae.
Siga com siga, en anglès s’identifica com a “Dandelion” tots dos gèneres de Leontodon. També en català anomenem indistintament “Lletsó” (però no “Dent de lleó”) a les dues (o bé amb variants dialectals com llecsó, llicsó, llepsó, lletissó, llacsó, totes derivades del llatí lacte). Per tant, en català, el Lletsó abasta una mateixa i nombrosa tribu de plantes amb la peculiaritat que el poema descriu: desenvolupen papus o vil·lans –més esfèrics en la Taraxacum– amb aquenis i esquames, el curiós i sensible conjunt pilós que fàcilment s’envola per acció del vent amb finalitats sementícies i reproductores. L’espargiment deixa buit el cap de la tija o brot i, de fet, és precisament això el que l’etimologia poua del nom científic Sonchus (i reforça l’ús de la forma ‘Lletsó’): deriva del grec sónkhos i aquest de sómphos, que significa buit, moll, flonjo, esponjós (al poema diu supple, és a dir flexible, dúctil).
Feta la traducció, vaig enviar aquestes notes a l’escriptor i biòleg Martí Domínguez i, molt amable, em va suggerir que, probablement, Dickinson es referia a la Taraxacum officinale, sobretot si atenem a dues raons: en primer lloc, perquè és més habitual i, segon lloc, perquè el seu medi natural són els prats, mentre que el Sonchus és més arvense, més mala herba. Ara bé, si d’acord amb aquests indicis considereu més adient la forma Dent de lleó, tingueu en compte que en desfareu el metre i la prosòdia.
L’etimologia i el coneixement de la planta permet, doncs, aprofundir-ne en la metapoesia latent i en la grandiosa al·legoria de la vida –el Drama– que Emily Dickinson, amb versos com voliaines, condensa magistralment en una peça única, petita, delicada i volàtil: en un brot expira un no-res que alhora hi deixa un buit. I tot això molt abans de «L’ésser i el no-res» de Sartre i tota la colla d’existencialistes. Senzillament superb.
Per últim, si els mestres voleu treballar-ho a l’aula, podeu acompanyar el poema amb aquesta bella i didàctica animació, que també expira en brot, però alhora inspira altres dandelion.

Primera magnitud

 

diagrama

En companyia de Marc Granell, aquest dimarts presente Nectari a la llibreria Fan Set de València (19h), i he ideat per a l’ocasió un videopoema amb «Primera magnitud», versos inicials del llibre editat per Buc. He tingut la gran sort de poder comptar, a més, amb l’amable i sensible col·laboració de les traductores Imma Coret i Heike Van Lawick per a l’alemany, i Isabel Prieto per a l’anglès, a més d’una versió meua en castellà, que poden ser visionades en tres peces bessones. Des d’ací, la meua gratitud. Aquest dimarts, a València, començaré la lectura amb aquest poema apamat en la desmesura, preguntes esbalaïdes per una bellesa que prescindeix d’interrogants, cesures i respostes. O com diu Bauçà: ponderables fora mida.

Deutsche Version  |  Versió castellana  |  English version

Slant of light

 

Manuscrit del poema (font)

Manuscrit del poema (font)

There’s a certain Slant of light

There’s a certain Slant of light,
Winter Afternoons —
That oppresses, like the Heft
Of Cathedral Tunes —

Heavenly Hurt, it gives us —
We can find no scar,
But internal difference —
Where the Meanings, are —

None may teach it — Any —
’Tis the seal Despair —
An imperial affliction
Sent us of the Air —

When it comes, the Landscape listens —
Shadows — hold their breath —
When it goes, ’tis like the Distance
On the look of Death —

Emily Dickinson

 

Hi ha un cert Biaix de llum,
Les Tardes Hivernals —
Que oprimeix, com el Pes
Dels Càntics de Catedral —

Nafra celestial, se’ns consagra —
De cicatriu no en deixa cap,
Només una fonda diferència —
On rauen els Significats —

Ningú la pot explicar — Ningú —
És l’empremta del Desesper —
Com un dany sobirà
Que l’Aire ens volgués fer —

Quan s’atansa, el Paisatge escolta —
Les Ombres — guarden la respiració —
Quan marxa, és com la Distància
Al semblant de la Mort —

Emily Dickinson

(versió de J. Porcar)

Preguntes finals

L’interrogant, vi Priorat, Celler Clos 93Revolts finals de l’interrogant per arribar al punt que el clou. Seran les últimes presentacions de «Preguntes» aquesta primavera. El poeta i amic Alexandre Navarro m’acompanyarà aquest dijous 21 a la llibreria 3i4 de València (19.30h) i el proper dimarts 26, a l’Espai Vilaweb de Barcelona (19.30h), la poeta Dolors Miquel i servidor preguntarem a dues veus en un acte presentat per la també poeta Empar Sáez, que ens donarà la seua visió del llibre. Comptarem amb l’acompanyament musical del pianista Daniel Lampérez i, en acabar, tastarem literalment les preguntes amb el brindis d’un vi Priorat, «L’interrogant». Un afinitat enopoètica entre el llibre i el celler Clos 93 que compartirem els assistents a la presentació. Per a fer possible tot això, en aquesta ocasió he comptat amb el mecenatge de Llar Digital, experts en impressió digital que treballen l’edició de llibres fins a l’últim detall.

Però abans València, aquest dijous, per a la qual he reservat l’estrena d’aquesta peça videogràfica. La «Tercera pregunta» és potser on més ressona el poeta que, eucarísticament, Navarro i jo més hem admirat. Res no m’agrada tant com…

https://vimeo.com/128081735

 

Invitacions: València  ::  Barcelona

» i m p r e s i o n l i b r o s o n l i n e . c o m

Despentinar-se

Jornada Filcat 2015Aquest dijous diré, entre d’altres, alguns poemes de «Preguntes» en el recital de la IV Jornada FilCat UAB que organitza l’Assemblea d’Estudiants de Filologia Catalana i que se celebra a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona, des de les 17.30 h. Ho faré en companyia del poeta Isidor Marí (les Balears) i dels prosistes Joan-Lluís Lluís (Catalunya Nord) i Jaïr Domínguez (el Principat). També podeu gaudir, pel matí, d’una conferència de Joan Veny i d’un interessant col·loqui sobre l’estat de l’edició; per la vesprada, abans del nostre, un recital de poesies de Montserrat Abelló, en homenatge a la poeta, a l’Auditori.

I aquest dissabte 9 de maig viatjaré a Vinaròs amb el poeta Antoni Albalat, a qui agraïsc que haja acceptat presentar el meu nou llibre. Ens acollirà l’Espai Mariola Nos, que de bon principi es va interessar per «Preguntes» i va fer tot el possible perquè el públic lector del nord i del sud del Sénia pogués conèixer l’obra de primera mà. I així serà. Amb aquest motiu, estrene avui en xarxa la «Tretzena pregunta» del llibre, el tercer dels videopoemes creats per a oferir una lectura més visual entre d’altres possibles, després de la seua projecció durant la diada de Sant Jordi a la Casa de la Cultura de Castelló. Com sempre, podeu anar a Vimeo per veure’l amb més alta definició.