Poeta i mussol, piulades al vol (XVII)

Primavera de mussol

Only a hoot owl
hollows, a grassblade blown in cupped hands

Dylan THOMAS

 

~·~

 

Tot sacrifici, a l’ara, i no de l’ara.
Fi de latència i cap record d’empara.

Pedra, roca, ara, altar

#fil

 

~.~

 

Em fas, com rius, la boca aigua.

Fotografia

#fil

 

~.~

 

vers a negra o verme i ona,
d’alcanna no me’n falta,
car del cor a la boca
l’ena mora i hi ressona:
mannà de la moral més alta!

Mores

 

~.~

 

Errar sense resposta
testimonia un encert:
com el vent engendra
un pòsit de silenci
que ressona com un tret.

Tret a l'aigua

#fil

 

~.~

 

Totes, totes, totes
les flors són xopes,
no només les roses,
quan plou com ara.
Quins, quants amors
paren, encara, les copes?

 

~.~

 

Rosa profunda,
laberint infinit,
d’un tir al blanc
m’has fet formiga.

Fotografia

#Borgiana

 

~.~

 

Crac! Dues vegades
trauré punta al silenci
trencat pels teus ulls.

Crac

 

~.~

 

I vinc de puntetes
del fons de les mines
per dur-te silencis
al fons de les nines.

Fotografia

 

~.~

 

La mà lluny com una branca extremitat
del cor com una arrel quan dius:
batec.

 

~.~

 

No era poma aquell codony
amb bells llavis de magrana.
La mà al foc de la tardor
vaig posar perquè brillara.

Fotografia

#MagranaNord

 

~.~

 

Pel rastre de silenci
flaires la sorda
emboscada dels morts.
Pel rastre de pètals la mel
negra de la negra flor.

#fil

 

~.~

 

A l’arbre despentinat
pel temps torna la fulla, usurpada
al vent.

ocell fulla

#fil

 

~.~

 

Flors de Coleridge
al balcó de casa.
Abelles, brunzits,
cap somni ajaça!

Amargarida

#fil

 

~.~

 

On vas perdre un guant
ha crescut una flor.
Absent, així ha de ser dit
cada pètal.

Guant blau

#fil

 

~.~

 

El buit
d’un guant
és una flor.

Girablau

#fil

 

~.~

 

Ja sóc qui no sóc.
Un cuc que es descús
en fils folls de llum,
un verm veremant ver
al fons del teu vi
la lluna arraïmada
fins que siga plena
de nit.

Fotografia

#fil

 

~.~

 

En nua la més nua l’hivern al cel.
Embranca’t, primavera, i busca’n l’arrel.

embrancat

#fil

 

~.~

 

Hivern desprès, primer groc
del sol, tubercle a la pell
de la tardor, la fosa neu
de la mort, la gran rosa de foc.

Roses flames en la neu

#fil

 

~.~

 

ni orba branca
ni ombra ja ni reflex
ni res de res

bany de brancombres

#fil

 

~.~

 

To be leaf,
not a belief.

leaf & belief

#fil

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Owl eyes», de Herb Geller

Versigrafies per a una exposició d’Antoni Albalat

Antoni Albalat (Castelló, 1961) deixa de banda, en aquesta exposició, els seus motius habituals: la fotografia de natura, els insectes…, per a acostar-se a referents quotidians des d’una perspectiva poètica molt pròxima a l’abstracció. Sota el títol «Un coup de Leica jamais n’abolira l’hasard», la reelaboració de motius trivials passats per un tamís que ens allunya de la visió lectiva constitueix un joc intertextual, o si preferiu, intervisual, d’un fort poder evocatiu. Albalat em va proposar que treballara la part verbal de la seua exposició i vaig tindre el plaer d’escriure uns breus tercets asimètrics –sense cartabó– que, sense les imatges que acompanyen, perdrien encís i gràcia. Com diu Albalat, les versigrafies formen un tot amb les imatges i, més que davant d’una exposició, us trobeu davant d’un llibre de poètica visual i textual, penjat a la paret. L’exposició estarà oberta fins al 12 de juny a la sala Los 9 Novísimos, de Castelló de la Plana. Podeu contemplar més creacions d’Albalat al seu blog.

Poema per a un casament

Veda‘m
l‘orgull de les estàtues,
l‘eternitat de les promeses,
l‘enlluernament dels espills,
la puresa que ens allunya,
l‘hora d‘anar-me‘n,
el silenci perfecte,
sense esborranys.

Dona‘m
eixa abraçada on solament tu
m‘abraces, i torna‘m àgil,
elemental i insubornable
com l‘amor nu que inaugures
només amb la teua presència.

No hi ha terra
promesa, banderes,
no hi ha infern ni paradís,
no hi ha culpa perdurable,
i la ira és una fada
tan voluble, i tan dolça,
que correm el risc
d‘acatar-la.

Creixem, ens obliguen
a ser distància i llast,
pedra i puny;
però nosaltres ens estimem, som
paraula i cos, sang i bleix,
carícia engendrada,
i el teu llençol és
ja el meu llençol i és
un sol llençol i serà
sempre el mar.

(A Clara i Alexis, setembre de 2007)