Palmera

 

Cada palmera se disputa
la soledad suprema de los vientos.

MIGUEL HERNÁNDEZ

Platja del Gurugú, jp, agost, 2017

La palmera no para
de fer palmes al vent
que li canta i la balla.
Quan el porta de cap,
és tan poca la traça
que ni despentinant-se
el pentina amb cent pintes
per braç: com un polp llança
fuets amb tantes fintes
que el seu vent ja no sap
si, quan perd el compàs,
se l’espolsa o l’abraça.

jp, agost, 2017

Tot el vent

dalia blanca m

és l’hora d’açò
i és l’hora d’allò
i és l’hora d’entendre
i és l’hora del toll
i és l’hora del tubercle

el lleó alena
es fon en fang
els ullals cauen
les urpes cauen
una pupil·la cau
dins de dues llàgrimes

un agró
blanc pica gel
un roure alt
obri el sender
la crinera
torna al bres
com saba d’heura
a la rel

n’escolte la música
l’orquestra de dàlies
els seus dits finíssims

neixen

tot el vent
jeu ara als meus peus

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«May», en «Sketches», de Library Tapes

El mateix vent

Aquest matí de tardor ha arribat a Castelló el mateix vent que bufa un poema de Dylan Thomas. Especially when the October wind… «Sobretot quan l’oreig de l’octubre / amb dits glaçats em malmena els cabells, / après pel sol mesquí, vaig sobre foc / i projecto l’ombra d’un cranc per terra». Així el va traduir el poeta Isidre Martínez i Marzo. A la Plana, en tocar terra, l’espectable és bellíssim: el sol té l’ancestral costum de llostrejar marjal amunt fins a encendre, ambrats i fòssils, els peus bruts de la ciutat. Tot i la primera tebior, si hom puja pel camí de Taxida, que a l’alba acull la nostra ombra de cranc, és sorprenent l’augment de temperatura que tot d’una se sent en ascendir els només tres o quatre metres que hi ha entre els oprimits tarongerars i la primera línia d’asfalt que traça la ronda Est. La nit encara no refreda prou la ciutat i hom topa bruscament, en remuntar l’esglaó de la ronda, amb la recarregada eixutor de l’ambient urbà, quan no amb un cert baf a resclosit. Contràriament, si hom camina vora riu –tacat ja pels blancs estols d’agrons exaltats pel fruit dels darrers ruixats–, el descens tèrmic és molt més perceptible en baixar pel camí de la Donació, reialme resistent de la rosada. En arribar a Lledó, he detectat certa urgència en l’esfullament dels plataners. Més jaquetes matineres. Les primeres cares de fred. Per als intolerants, com jo, a la calor –encara anit dormia destapat–, és una delícia poder sentir en la pell com, per fi, la tardor s’hi imposa.