Paternalisme inassumible

Tots els qui, des de l’esquerra si més no, hem dit o tenim alguna cosa a dir sobre l’actual cataclisme del capitalisme, hauríem de llegir primer la «Minima moralia» de T.W. Adorno. Potser així, quan Zapatero, sempre optimista, clama sobre el canvi de model, sobre la refundició del capitalisme i sobre la inassumibilitat d’allò que, pocs mesos després, podria assumir gràcies a un nou i filantròpic maquillatge del diàleg social, aleshores entendríem millor quines són les constants i les variables polítiques del pactisme redemptor del Govern i dels sindicats esgrogueïts. Quan el saqueig i la desvergonya dels patrons ja compta, de bon principi, amb una resistència total dels actors possibilistes —i viceversa—, el conflicte no és altre que el d’un aparent teatre de titelles que mediàticament, i amb ganes, emmascara el conflicte real, el constatable amb fets: la tràgica i impune destrucció de llocs de treball. El més sorprenent és que, per a la presumpta esquerra en el poder i per als sindicats connivents, allò veritablement inassumible no és el milió de persones expulsades dels seus llocs de treball en el darrer any, sinó marcar, com siga, els temps de l’agenda política i escenificar la caduca farsa de valedors del proletariat. És indiscutible que, en el darrer any, Zapatero i els sindicats han assumit aquesta mutilació de braços del mercat laboral a colp de concurs de creditors i a colp d’ERO, moltes vegades fraudulents, per part de moltes empreses, sense dir aquesta boca és meua, sense cap mobilització, sense cap intervenció preventiva i, per tant, sense afegir al sistema econòmic, ni que siga per pur sentit comú, ni una sola mesura de control laboral contra els abusos empresarials ocorreguts en molts acomiadaments. I és contra aquests acomiadaments llibertins que no hem escoltat ni un sol clam de Zapatero ni, a penes, dels sindicats. Per això, ara, el clam de Zapatero sobre la inassumibilitat de l’acomiadament lliure és, en realitat, com el del llop que, des del turó, després de la fartada, udola que vol convertir-se en el nostre gos d’atura. Estem perduts.

Adorno
Sota el títol «Desviació», Adorno m’ajuda: «Sobre la decadència del moviment obrer és il·lustratiu l’optimisme dels seus militants. Sembla que augmenta amb la consolidació del món capitalista. Els iniciadors mai no consideraren garantit el seu èxit, i per això van tenir cura de no dir inconveniències a les organitzacions obreres. Actualment, com la posició de l’adversari i el seu poder sobre la conciència de masses s’ha enfortit infinitament, s’hi considera reaccionària tota temptativa de modificar precipitadament aquesta conciència mitjançant la denúnica de la complicitat. Tot aquell que combina la crítica al capitalisme amb la crítica al proletariat —que cada vegada hi exhibeix més les tendències evolutives del capitalisme—, resulta sospitós. L’element negatiu del pensament està mal vist perquè traspassa les fronteres de classe (…) Quan ja no s’hi manté, entre els militants de la plataforma d’esquerra, cap concepció crítica de l’economia política; quan els seus periòdics proclamen diàriament, sense la més mínima idea, tesis que ultrapassen qualsevol revisionisme, totalment mancades, però, de significat i, per indicació expressa, poden intercanviar-se, el dia següent, per les seues contràries, les oïdes dels seus adeptes demostren les seues aptituds musicals tan aviat com sona la més mínima nota de desconsideració cap a les consignes alienades de la teoria.»

Notícies fresques

La informació influent està escrita mesos abans de publicar-se, a voltes anys. També alguns assassinats. Com els discursos nadalencs del Borbó. Així tot és més fàcil. Per això, els periòdics ara canvien directors, acomiaden periodistes més alegrement i renoven les seues càmares frigorífiques, gairebé industrials, com les funeràries. Notícies fresques, com el lluç sudafricà. Cal, per exemple, tindre a mà cadàvers modèlics i congelats com el de Miguel Ángel Blanco, i ben documentada la cerimoniosa vetlla de l’occit. La mani de Patxi és canònicament més rellevant que, posem per cas, la mani d’Azuvi. Un policia assassinat per ETA és d’una trascendència hipnòtica intangiblement superior a la de 200 famílies d’Azuvi arruïnades a colp d’ERO. I dic Azuvi com dic vagues del metall a Pontevedra o l’ERO monumental dels 12.000 flexibilitzats a l’Arcelor Mittal. Però això, és clar, no porta l’etiqueta de «terrorisme». Per als amos de l’agenda política i de les senils rotatives, un atemptat d’ETA és, temporalment si més no, el subterfugi ideal per a l’escenificació de la més fingida hiperestèsia, una sensiblera vaselina mediàtica que, ni que siga per uns dies, ens ha de fer oblidar tants braços diàriament allunyats del seu propi cos. Disposats a donar per imparables i normals les mutilacions dels patrons, ja podem encomanar-nos tota la setmana als sacrosants eslògans contra ETA: «ETA está más débil que nunca, aunque…». Aunque. Espereu un moment, abans de seguir condemnaré contundentment l’atemptat, que després els més profilàctics s’afanyaran a acusar-me de qualsevol cosa. Se’m dirà, molt raonablement, que són fets incomparables les accions de violència terrorista i els procediments legalment establerts per a empobriment de la classe obrera. I tant! Però una cosa són els fets, purs com el no-res, i una altra ben diferent la neuròtica propagació dels fets, volgudament distorsionada i perfectament comparable. No hi ha ni un sol bri d’innocència en els santificats valors notícia. I no cal alçar-se de la butaca per confirmar-ho: si has vist, deu vegades, com Obama mata una mosca en un plató, també ho ha vist la resta del planeta; però si has vist, una sola vegada, com mil mosques maten un xiquet famolenc, segurament no estàs assegut en una butaca.

«Indefinit no fix» (reforma laboral: primer round)

Els voltors de la CEOE han reclamat als partits la implantació d’un contracte «indefinit no fix» amb una durada de dos anys i una indemnització per acomiadament de vuit dies. L’objectiu dels explotadors és que, via esmena, la incloguen en el projecte de Ley de Medidas Urgentes para el Fomento y la Protección del Empleo. La traducció online de Google al meu català és aquesta: Llei de per al Foment i la Protecció dels Explotadors. Corbacho ja ha respost que això no passarà «de cap de les maneres». Corbacho el ministre, vull dir, no l’humorista, tot i que em fie més del segon. Estigues alerta si un polític diu «mai», «sempre» o «de cap de les maneres». Difícil era que Rosa Aguilar puguera arrenglerar-se amb el PSOE, i ja ho veieu… A certa edat cal pensar en una bona jubilació, no? El problema avui no és la «crisi de confiança», com sol dir-se. El conflicte avui, i sempre, és la impunitat. Si els lladres pagaren —els danys, si més no—, aleshores no ens faltaria confiança. L’estat espanyol és ja tot un expert en defugir la impunitat: executiu, legislatiu o judicial. Tema de tesi política i econòmica. La impunitat és la mare de totes les desconfiances i de totes les crisis. Els amos, els capitalistes, han trencat la baralla. I són els mateixos que ara tenen la nul·la vergonya de reclamar-nos confiança als treballadors per a tornar a barallar-la. I barallar-la ells, com no. Ara que pedrega, la CEOE vol una baralla nova. Divendres vinent se celebra el Primer de Maig, Dia Mundial dels Treballadors. Què hem de celebrar, enguany, els treballadors? Celebrarem reivindicacions d’almoina, que no ens enculen amb l’indefinit no fix?

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Els lladres», de Narcís Perich i la caravana de la bona sort