En un brot expira un no-res que hi deixa un buit

El lleó alena./ Es fon en fang./ Els ullals cauen./ Les urpes cauen./ Una pupil·la cau… Aquests sis versos de «Rel», el quart poema de Nectari, me’ls va alenar Emily Dickinson, a qui també dec la citació que encapçala el llibre: «To comprehend a nectar/ requires sorest need». En devot agraïment, he ideat un videopoema amb uns versos de la gran poeta d’Amherst per celebrar l’última presentació del meu llibre a l’Espai Mariola Nos de Vinaròs, on l’escriptor Josep Igual ens regalarà la seua visió de Nectari. Serà aquest divendres 2 de maig a les 19h. L’he titulat Dandelion’s Drama i correspon al poema núm. 1490 en la codificació de referència de l’antòleg R. W. Franklin (1998) i al núm. 1501 en la de Thomas H. Johnson (1960). Quanta vida/ despentina un pèl…/ Lleó esdentegat,/ crinera al vent, alè/ als ulls l’última voliaina.
 

 

Its little Ether Hood
Doth sit upon its Head —
The millinery supple
Of the sagacious God —

Till when it slip away
A nothing at a time —
And Dandelion’s Drama
Expires in a stem.

Emily Dickinson

 

El Caputxó d’Èter
Reposa al seu Cap —
Flonja barreteria
del Déu sagaç —

Fins que hi espargeix
alhora un no-res—
I el Drama del Lletsó
Expira en un brot.

Trad. J. Porcar

NOTES
He defugit la traducció en la forma “Dent de lleó” perquè, en català, aquesta nomenclatura identifica específicament la Taraxacum officinale, també anomenada xicoia o lletsó d’ase, per bé que, de manera inexacta, popularment s’ha acabat emprant per designar varietats vegetals afins. No podem discernir exactament sobre quin gènere –i encara menys sobre quina tribu– de Dandelion versifica la poeta, ja que existeix una important diversitat –més de 400 espècimens– de Leontodon (fulles dentades: del grec jònic leon = “lleó”, i odons = “dent”) amb grans afinitats visuals. De fet, al seu cèlebre herbarium, Dickinson etiqueta la planta amb el nom genèric de Leontodon. Als nostres horts, per exemple, impera la Leotondon del gènere Sonchus, que també ha evolucionat en diferents subgèneres. Ambdues són de la família Asteraceae, de subfamilia Cichorioideae i d’una mateixa tribu, la Cichorieae. Només difereix la subtribu: la Taraxacum officinale (Lletsó d’ase) és Crepidinae i la Sonchus oleraceus (Lletsó d’hort) és Hyoseridinae.
Siga com siga, en anglès s’identifica com a “Dandelion” tots dos gèneres de Leontodon. També en català anomenem indistintament “Lletsó” (però no “Dent de lleó”) a les dues (o bé amb variants dialectals com llecsó, llicsó, llepsó, lletissó, llacsó, totes derivades del llatí lacte). Per tant, en català, el Lletsó abasta una mateixa i nombrosa tribu de plantes amb la peculiaritat que el poema descriu: desenvolupen papus o vil·lans –més esfèrics en la Taraxacum– amb aquenis i esquames, el curiós i sensible conjunt pilós que fàcilment s’envola per acció del vent amb finalitats sementícies i reproductores. L’espargiment deixa buit el cap de la tija o brot i, de fet, és precisament això el que l’etimologia poua del nom científic Sonchus (i reforça l’ús de la forma ‘Lletsó’): deriva del grec sónkhos i aquest de sómphos, que significa buit, moll, flonjo, esponjós (al poema diu supple, és a dir flexible, dúctil).
Feta la traducció, vaig enviar aquestes notes a l’escriptor i biòleg Martí Domínguez i, molt amable, em va suggerir que, probablement, Dickinson es referia a la Taraxacum officinale, sobretot si atenem a dues raons: en primer lloc, perquè és més habitual i, segon lloc, perquè el seu medi natural són els prats, mentre que el Sonchus és més arvense, més mala herba. Ara bé, si d’acord amb aquests indicis considereu més adient la forma Dent de lleó, tingueu en compte que en desfareu el metre i la prosòdia.
L’etimologia i el coneixement de la planta permet, doncs, aprofundir-ne en la metapoesia latent i en la grandiosa al·legoria de la vida –el Drama– que Emily Dickinson, amb versos com voliaines, condensa magistralment en una peça única, petita, delicada i volàtil: en un brot expira un no-res que alhora hi deixa un buit. I tot això molt abans de «L’ésser i el no-res» de Sartre i tota la colla d’existencialistes. Senzillament superb.
Per últim, si els mestres voleu treballar-ho a l’aula, podeu acompanyar el poema amb aquesta bella i didàctica animació, que també expira en brot, però alhora inspira altres dandelion.

Sea Iris

I

Mala herba, malesa,
al sorral enrinxada arrel,
coltell marí, flor brèvola,
un pètal com una petxina
és clivell,
i una ombra hi empremtes
com una branqueta fina.

Afortunada tu,
flairant i punyent,
ert brot de mirra,
càmfora florida,
dolça i sal –ets el vent
als nostres narius.

II

Dels pescaires de múrex
t’amares quan passen?
Enlaires d’arrel el color
de la sorra?
A sota t’han escolat or—
reblons d’or?

Estol de lliris
per sobre les onades,
tu ets l’emblavida,
tendre pigment d’una proa
pigada entre les algues.
 

HILDA H.D. DOOLITLLE
Trad. J. P.

 

SEA IRIS

I

Weed, moss-weed,
root tangled in sand,
sea-iris, brittle flower,
one petal like a shell
is broken,
and you print a shadow
like a thin twig.

Fortunate one,
scented and stinging,
rigid myrrh-bud,
camphor-flower,
sweet and salt—you are wind
in our nostrils.

II

Do the murex-fishers
drench you as they pass?
Do your roots drag up colour
from the sand?
Have they slipped gold under you—
rivets of gold?

Band of iris-flowers
above the waves,
you are painted blue,
painted like a fresh prow
stained among the salt weeds.

Hilda H.D. Doolittle

 

NOTES
El «sea iris» no equival, com podria pensar-se, al nostre blanc lliri de mar (o assutzena marina), sinó a alguna de les varietats de lliri blau (o girablau, coltell marí, garitjol blau…), bulb que també creix en sòls sorrencs a prop de la mar. No és fàcil determinar-ho, perquè hi ha una gran varietat de lliris (i especialment de la familia d’iridaceae blaves: Iris Germanica, Latifolia, Spuria, Lutencens), per bé que el poema ens permet deduir que es tracta, si no del girablau, sí d’una subespècie molt similar: rivets of gold, painted blue, among de salt weeds. Per un altre costat, està documentat que, entre 1916 i 1918, Hilda H.D. Doolittle va estiuejar a St. Ives, una localitat costanera del comtat de Cornualla, a Anglaterra. Sembla que en algun moment s’allotjà al castell de Bosigran, sobre un penya-segat amb vistes a l’Atlàntic. El poema que he volgut traduir, adscrit al moviment poètic de l’imagisme (imagism), pertany al seu primer llibre, Sea garden, publicat l’any 1916 a Londres (Constable and Company, Ltd). Pescada a la xarxa, la fotografia amb lliris blaus que acompanya el poema va ser presa, curiosament, a St. Ives. Per últim, dir que el poema em va seduir immediatament perquè, a més, vaig escriure fa poc un poema inspirat per aquesta flor.

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Iris», de Mike Posner

Un vaixell de marbre

Pal de vaixell sense velaGeorge Gray

He examinat moltes vegades
el marbre que van cisellar per a mi:
un vaixell amb veles calades, descansant a port.
Realment, això no retrata el meu destí
sinó la meva vida.
Car se’m donava l’amor i jo em resguardava dels desenganys;
la tristesa trucava a la meva porta, però jo restava espantat;
l’ambició m’esperonava, però m’aterrien els riscos.
Així i tot, tenia la fam de donar sentit a la meva vida.
I ara reconec que hem d’hissar la vela
i aprofitar els vents del destí
onsevulga que menin el vaixell.
Donar un sentit a la vida pot portar a la follia,
però una vida sense sentit és la tortura
del desassossec i del desig errant:
un vaixell delint-se pel mar, sempre espantat.

Edgar Lee Masters
(trad. J. P.)

 

George Gray

I have studied many times
The marble which was chiseled for me—
A boat with a furled sail at rest in a harbor.
In truth it pictures not my destination
But my life.
For love was offered me and I shrank from its disillusionment;
Sorrow knocked at my door, but I was afraid;
Ambition called to me, but I dreaded the chances.
Yet all the while I hungered for meaning in my life.
And now I know that we must lift the sail
And catch the winds of destiny
Wherever they drive the boat.
To put meaning in one’s life may end in madness,
But life without meaning is the torture
Of restlessness and vague desire—
It is a boat longing for the sea and yet afraid.

Edgar Lee Masters

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«A sailboat in the moonlights», per Duke llington

Símils

Fotografia de Betsy

Fotografia de Betsy

Indiferent com una estàtua
a la inscripció
gargotejada al seu pedestal.

La manera amb què un tren de llarga distància
ignora els passatgers d’una estació de rodalies.

Com un quadern oblidat al seient d’un autobús,
ple de noms, adreces i números de telèfon:
important, sens dubte, per al seu propietari—
i sense cap interès
per ningú més.

Paraules com gotes d’aigua en una estufa—
un xiuxiueig i adéu.

Charles Reznikoff
(trad. J. P.)

 

SIMILES

Indifferent as a statue
to the slogan
scribbled on its pedestal.

The way an express train
snubs the passengers at a local station.

Like a notebook forgotten on the seat in the bus,
full of names, addresses and telephone numbers:
important no doubt, to the owner—
and of no interest whatever
to anyone else

Words like drops of water on a stove—
a hiss and gone.

Charles Reznikoff

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Light years», de Pearl Jam

Portem sal

Mans, cargols i salEn la meva mà la mà de la meva filla.
Així busquem cabres
i trobem closques de cargols abandonades.
En veus cap?
Encara no.
N’hi ha, per aquí?
A vegades.
N’escoltem la dringadissa al ribàs: aquí o allà.
Ens agraden les cabres.
Col·leccionem closques de cargols.
En altres temps vam ser cabres.
Som curiosos i espantadissos.
La mà de la meva filla en la meva mà.
Així ens sentim segurs.
Portem sal.

 

Günter Grass (DEP)
«Del diari d’un cargol», 1972 / Trad. Josep Porcar*

 

In meiner Hand die Hand meiner Tochter.
So suchen wir Ziegen
und finden verlassene Schneckengehäuse.
Siehst du schon welche?
Noch nicht.
Gibt es hier welche?
Manchmal.
Wir hören sie auf dem Hang scheppern: dort und dort.
Wir mögen Ziegen.
Schneckengehäuser sammeln wir nur.
Wir waren mal Ziegen.
Neugierig sind wir und schreckhaft.
Die Hand meiner Tochter in meiner Hand.
So sind wir uns sicher.
Wir haben Salz bei uns.

Günter Grass
«Aus dem Tagebuch einer Schnecke» (1972)

* Poema original sense títol. Versió catalana traginada des de traduccions pont: anglès, castellà i francès.

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Time on my hands», de Vincent Youmans, interpretada per Chet Baker i Bill Evans

Abril i el silenci

La primavera jeu deserta.
Vellut obac, el fossat
serpeja vora meu
sense cap llambreig.

L’únic que brilla
són flors grogues.

La meva ombra em porta
com un violí
en la seva caixa negra.

L’únic que vull dir
resplendeix fora d’abast
com l’argenteria
a la casa de l’usurer.

 

Tomas Tranströmer
«La gòndola trista», 1996 / Trad. Josep Porcar*

 
 

APRIL OCH TYSTNAD

Våren ligger öde.
Det sammetsmörka diket
krälar vid min sida
utan spegelbilder.

Det enda som lyser
är gula blommor.

Jag bärs i min skugga
som en fiol
i sin svarta låda.

Det enda jag vill säga
glimmar utom räckhåll
som silvret
hos pantlånaren.

 
Tomas Tranströmer
«Sorgegondolen», 1996

* Versió catalana transportada des de traduccions pont: alemany, anglès, castellà, francès, italià i portuguès.

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Peça de concert per a violí i orquestra Op. 7: II Cadenza- A tempo», de Tor Aulin