No country for young people

La vellúria de Méndez i Toxo, la corporal i l’espiritual, no acaba d’explicar l’origen de les marxes sindicals d’ahir contra l’endarreriment –presumpte– de les jubilacions. Llur ceguesa, però, visiblement premeditada, i sobretot la seua grogor, sí que ens pinten, farsaire i amarga, la història de la decepció dels assalariats amb la mestria evocativa de Brueghel el Vell. Les manifestacions sindicals més massives, més mediàtiques i més preventives des de l’inici de la crisi (!) són contra una cosa que el Govern s’ha tret del barret fa només unes setmanes, una cosa que cap partit no ha recolzat i que sembla no tenir cap possibilitat de prosperar. Contra una cosa que no ha passat. En canvi, contra allò que sí ha passat, que està passant i que passarà, és a dir, contra el frau i l’espoli financer i empresarial i, com a resultat, els quatre milions d’aturats, no se n’ha organitzat cap ni una amb l’empenta exhibida ahir pels sindicats a favor de l’apacible senilitat dels qui encara conserven un treball. Cap ni una. No és menys lamentable aquesta estafa que la de Díaz Ferran. No hem d’oblidar que el Govern i els sindicats són tan negociants com qualsevol empresari —per això se’n diu mercat laboral— i sembla que ja ho tinguen gairebé tot negociat, mentre els patrons, com sempre, es limiten a parar la mà. Aquest és el negoci: 1) Fer moltes manifes-simulacre per a demostrar que els sindicats tenen alguna força; 2) Fer pot. 3) No retardar les jubilacions com a moneda de canvi per a abaratir l’acomiadament en la reforma laboral. 4) Evitar finalment aquest retard i vendre-ho com a victòria sindical. 5) Abaratir l’acomiadament. Aquest és el negoci o, com diuen els polítics moderns, el «full de ruta», que tan bé rima amb allò que van dir Espe i Fabra. Voldria anar errat, que un sindicalista m’ho explicara d’una altra manera, però crec que si Yeats visitara la pell de brau potser faria una nova versió del seu poema (*).

Avui és un dia perfecte per a recordar aquell quart vídeo de campanya del PSOE i també el significat de l’expressió «demagògia barata»:

Càndid no, groc

Entrevista de la Cadena Ser a Cándido Méndez, Secretari general de la UGT:

SER: Zapatero habló ayer de ampliar el uso del contrato de 33 días de indemnización por año trabajado, ¿no es un abaratamiento encubierto?

C. M.: No. El documento habla de reorientar un contrato que ya existe y que pactamos los sindicatos y la patronal en el 97. Con él, los que tienen contrato temporal pasan de cero patatero a una indemnización digna.

Deplorablement, Méndez omet que tots aquells que, abans de la crisi i de caure a l’atur, que en són molts i qualificats, tenien un contracte indefinit amb dret a 45 dies, també passaran ara a 33 dies d’indemnització, segons el document. El govern i els sindicats grocs en direu ampliar o reorientar, però això és abaratir l’acomiadament i agafar la motoserra contra els drets dels treballadors.

Un bon article de Lucía Bellán publicat al diari El País, titulat «La agenda oculta de la negociación», ens regala un poc de llum: «El enfado de los sindicatos [i ja no cal incloure el d’UGT] vendrá por la que constituye la principal novedad de este proceso: la ampliación del contrato indefinido con despido más barato. Constatado el “escaso uso” de esta modalidad -33 días por año trabajado de indemnización frente a los 45 ordinarios-, el Ejecutivo se inclina por ampliarlo. El planteamiento resulta espinoso, pues ese contrato ya cubre a jóvenes, mujeres, parados de larga duración, con cargas familiares, trabajadores mayores de 45 años y discapacitados. En realidad, casi el único colectivo excluido son los hombres de 31 a 44 años, por lo que extenderlo supondría generalizar ese contrato indefinido».

Per tant, en realitat, les indemnitzacions de 45 dies seran esborrades del mapa laboral. Amb la inestimable col·laboració de la UGT. No en el meu nom. Demà em done de baixa com a afiliat.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«El sindicato», de La Polla Records

Els aprofitats

Ara toca. No abans. Ara toca jugar a sindicalista calent, emprenyat, ara sí, ara per fi, ara que ja s’han acomiadat, ai!, gairebé dos milions de persones. Per què UGT i CCOO no saltaren al carrer quan se n’estaven acomiadant 100.000 o mig milió, quan les sirenes sonaven, quan els patrons mamprenien, sense control, concursos de creditors i EREs a tort i a dret amb el vist i plau de totes les administracions? Els sindicats vénen ara amb ortopèdies biòniques per reemplaçar els braços mutilats. «Que no se aprovechen de la crisis», diu l’eslògan… Perquè això és un eslògan, un reclam publicitari, màrqueting d’un proletariat esgrogueït, i no una proclama obrera, un veritable crit de denúncia, per més que ara ho vulguen camuflar. Que no se aprovechen: abús covard del pronom impersonal. Que no s’aprofite qui? Els empresaris? Però si ja se n’han aprofitat! I amb la propera reforma laboral seguiran aprofitant-se’n. On han viscut Méndez i Toxo els darrers anys? Al Sàhara? Que no se n’aprofite el Govern? El Govern se n’ha aprofitat i tornarà ara a aprofitar-se’n, embolicant la troca de la santa reforma per desviar l’atenció dels conflictes que el tenen paralitzat. Ací se n’aprofiten tots, i també els sindicats subvencionats, que després de la destrossa, després de la mutilació i la sagnia, trauen pit i clamen a les barricades. Que s’ho facen mirar. Són com les tropes que hom envia tard, bramant a l’estil Braveheart, a un poble on tots ja són morts i els expoliadors fa temps que han fugit. La imatge és lamentable, però, segons com, els fa riure. Potser per això han fitxat el Wyoming.

PS. En 24 hores he llegit i escoltat 7 vegades la mateixa consigna de la dreta, sempre en castellano i emfatitzant «en este pais»: «Es que los empresarios son los que crean puestos de trabajo en este pais». Sovint obliden que, a les empreses, els llocs de treball s’hi generen gràcies al treball dels treballadors, més que no pas a la suor dels empresaris… Que arrisquen taaaant! Pobrets… La consigna, oliosa com poques, no aconsegueix ocultar l’amenaça dels patrons: si no feu les reformes i les lleis que ara em convenen no contractarem ningú.

Actualització dissabte 12-D
El Pais publica avui una entrevista a Méndez i Toxo, parella de fet. El producte periodístic és rutinari i previsible, però els comentaris (més avall) tiren foc. Curiosament, en general, els presumptament afins lectors socioliberals del diari posen a parir els sindicats pel seu comportament durant la crisi, per la seua inoperància en defensa dels llocs de treball, pel seu silenci a canvi de subvencions i favors polítics, manca d’independència i, per tant, total connivència amb el Govern de torn. La crisi també passarà comptes als sindicats. Després diuen que Espanya, en relació a Europa, registra un baix índex d’afiliacions. No m’estranya gens. I conste que ho diu un afiliat. Carpe diem.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«En blanco y negro», de Barricada

Argumentum ad Verecundiam

«¿Si la CEOE, el Banco de España, la Comisión Europea, el BCE o el FMI coinciden en la necesidad de un marco laboral más moderno es que estamos todos equivocados?». Fal·làcia adjacent: ¿Si milions d’alemanys van recolzar Hitler, és que estaven tots equivocats? La dejecció és del patró dels patrons, Gerardo Díaz Ferrán (CEOE). L’ha amollada avui contra Cándido Méndez (UGT), en un acte públic. Segons aquesta lògica de l’amo de l’inestable grup Marsans, totes les institucions esmentades no poden estar equivocades de cap manera si ens aconsellen tornar a l’esclavisme. Argumentum ad Verecundiam, se’n diu això, o també, Fal·làcia d’Apel·lació a l’Autoritat. Aquest error lògic es comet quan una persona interessadament s’encomana a una institució, a un expert, a un déu o un sant, donant per fet que l’opinió d’aquesta autoritat és infal·lible. Méndez podria haver contraatacat amb la clàssica Fal·làcia Argumentum ad Populum: tampoc no poden estar equivocats milions de treballadors que no volen la reforma laboral. Tot això, és clar, no ens porta enlloc, però definitivament ens revela que no hi ha cap mena de casualitat en el persistent degoteig de propaganda i compareixences de les entitats i institucions esmentades. Ara patim, doncs, un nou déjà vu. De la primavera ençà, tots conxorxats, la CEOE (Díaz Ferran), el Banc d’Espanya (Fernández Ordoñez, Mafo), el Banc Central Europeu (Jean-Claude Trichet), la Comisión Europea (Joaquín Almunia) i el Fons Monetari Internacional (Rodrigo Rato) han estat sincronitzats per a dur endavant, com siga, la (seua) reforma laboral. Cada setmana, llançaven un nou míssil contra les trinxeres antireforma. Ho analitzàrem a Salms. Com qui resa tenaçment per demanar que ploga, durant les últimes dues setmanes aquesta estratègia dels amos del capital s’ha consolidat. Fixeu-vos: 1) Fa dues setmanes, bala al cor del Govern: Mafo clamava que el defícit de l’Estat no s’hi corregiria sense una reforma laboral; 2) La setmana passada, Jean-Claude Trichet (BCE), insistia en la reforma laboral per a reduir l’atur; 3) Fa quatre dies, Almunia, comissari d’economia europeu, «aconsellava a Zapatero» la reforma laboral; 4) Fa dos dies, l’exdirector del FMI, Rodrigo Rato, instava el Govern a debatre la santa reforma. Això se’n diu persecució implacable. Si els fills de puta volessin no veuriem mai el sol

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«A Suïssa han ingressat,
mils de milions a cabassos,
després diuen que és l’obrer,
el culpable dels fracassos i la manca de control.»

«Si volessin», de Quico Pi de la Serra

Santa Reforma (sisè round)

El que faltava, el summe pontifex de l’Euro, corpus christy. Jean-Claude Trichet, president del Banc Central Europeu (BCE), encapçalà ahir, sota pal·li, la processó per la Santa Reforma Laboral. Ho ha fet, com no, passades les eleccions europees, mosques colloneres que, per al capital, han escurçat l’arribada d’un estiu poc propici per a rehabilitar els braços suats dels treballadors. Des del púlpit de la basílica Foro Nueva Economia, el sant pare del capitalisme europeu raucà que Spain s’ha vist «afectada per un canvi en el sentiment econòmic» i reclamà ecumènicament una reforma laboral, acompanyant així en el sentiment el governador del Banc d’Espanya, M.A. Rodríguez Ordóñez (portador de la creu en la darrera processó) i a tota la congregació de prelats. El panorama actual és per a plorar, però el sentiment de Trichet ni commou ni consola. Trichet hi esmentava l’Índex de Sentiment Econòmic (ESI), un indicador de la UE que pretén mesurar les expectatives dels consumidors i dels empresaris en relació a l’evolució que tindrà l’economia a curt termini. Per tant, per als inventors de l’ESI, els treballadors existeixen només en qualitat de consumidors. No existeixen, de fet. És un indicador econòmic evocador, complaent, però massa romàntic, perquè calcula matemàticament els sentiments d’alegria i de tristesa amb què els treballadors compren, però no el sentiments de fúria amb què li trencarien la cara al patró o les ganes de cremar contenidors cas d’imposar-se una reforma laboral per «moderar els salaris» i «abaratir els acomiadaments», com ha clamat Trichet.

Diumenge passat, El País, periòdic ventríloc de Prisa (grup, per cert, del que fou assessor l’actual governador del Banc d’Espanya), dedicà un editorial i un reportatge a la Santa. Titular imprecís de l’editorial: «La reforma imprecisa». Per al ventríloc de Prisa resulta imprecisa, simplement, per a poder seguir carregant al PP la negativa a presentar, blanc sobre negre, uns gojos a la Santa. Però voluntàriament oblida que també és imprecisa perquè el PSOE tampoc no gosa definir-la. La reforma, en canvi, mediàticament si més no, corre amb la precisió d’un rellotge suís: moderació salarial i abaratiment de l’acomiadament. Mentrestant, la consigna socioliberal del Govern és: «parla’n imprecisament, però parla’n». És el diàleg social imprecís, de lluços, per a una reforma laboral milimètrica, taxada i inclement. Passen els dies, els mesos, i va esfumant-se aquell càntic celestial, demagògic, de «la crisi financera no la pagaran els treballadors». «De cap de les maneres», Corbatxo dixit. En canvi, Trichet trinxà el cadàver sense tremolar i s’encomanà al suc de la corretja: «El sistema de protección de los trabajadores es oneroso para los empresarios», titulà RTVE. Doncs desprotegim-lo… no?

Un breu repàs. És curiós comprovar que la reforma laboral de 1984, amb el govern de González, impulsà la contractació temporal per a rebaixar un 21% d’atur; deu anys després, amb el govern d’Aznar, una nova reforma impulsà les Empreses de Treball Temporal (ETT) amb l’excusa de rebaixar un 24% d’atur, el més alt després de la dictadura; ara, més d’una dècada després, l’excusa de la patronal és suprimir «la dualitat entre contractes indefinits i temporals» (alimentada pels patrons) i crear un nou contracte «indefinit no fix», amb una indemnització d’acomiadament 20 dies per any treballat i negociació salarial no sotmesa a conveni sinó a privats acords (?) entre empresaris i treballadors. Això és la temporalitat total i el lliure acomiadament, per més que ho vulguen disfressar. No cal ser molt espavilat per veure que un calador d’aturats amb quatre milions de possibles víctimes, indefinides no fixes, absolutament temporeres, són un bon pastís per als taurons.

L’atac dels depredadors no té límits. La CEOE ha demanat, a més, reduir els subsidis de l’atur. Per demanar que no siga. Mentrestant, els guardians de la pau social continuen fora de joc, del mediàtic almenys, mentre es queixen d’estar patint un «setge asfixiant». Quants consumidors treballadors coneixen el seu manifest laboral? La declaració sindical (PDF) contra la santa reforma, signada per 700 experts, en paraules de Méndez i Toxo, «tracta de reforçar la negociació col·lectiva centralitzada, per no deixar desprotegides les empreses més petites i, després, deixar jugar al màxim les clàusules de desvinculació salarial, perquè cada empresa pugui negociar amb els seus treballadors les condicions de salari, de jornada i de tot tipus que s’adaptin més bé a les seves circumstàncies». A les circumstàncies de qui? Flexinseguretat. «Seves» és ací un possessiu gramaticalment molt indeterminat: desprotegit. Després de tants anys clamant el contrari, els sidicats hissen ara la bandera de la flexibilitat interna per contrarestar l’embranzida de la patronal. No veig bones les cartes ni la jugada, sincerament. En qualsevol cas, crec que la tardor laboral patirà canvi climàtic. Us deixe amb un reportatge extraordinari sobre les habilitats dels reformadors. Carpe diem.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Muchos dicen que el patrón es bueno en el fondo…
Es bueno en el fondo, pero de la tierra
».
«Obreros y patrones», de José de Molina