Fricativa labiodental sonora

MagritteInfinie

R. Magritte, La Reconnaissance Infinie, 1961

Els llavis que jo besava.
Els llavis que tu besaves.
Els llavis que es besaven
van travessar-me la veu
com un pont en silenci.
Estol i seguici en la nit,
sota l’arc que et tesava,
els ratpenats t’escoltaven
com ombres d’estels,
com un dol de la llum
al pou de l’orgasme.
Sota el pont sec, calle.
Llur remor fosca d’ales
és tot l’alè que, de tu,
ara em vessa als llavis.
Els llavis que jo besava.
Els llavis que tu besaves.
Els llavis que ens besaven.

Molsa

Until the moss had reached our lips,
And covered up our names.
Emily DICKINSON
Molsa amb formiga

Fotografia: Peter Pauly

Costerut, el camí menava a verds
senders, i no en vam triar cap ni un.
No triar-ne cap fou la fosca i la cega
drecera al riu que mai vam travessar,
un mot viu, de peixos cafit, baixant
al mar que, només tu, vas escandir.

Tu! Jo no n’he conegut port ni dic
i, ara, gitat boca avall a la roca
del camí, ran de molsa calle i calle
per poder escoltar, d’un bufit, rastres
que interroguen el verd eco emmudit
amb la sorda mordassa del silenci.

Besa l’aire un seguici de maragdes.
Ran de molsa, llum de dol esfullada
al fons de l’ambre, l’estiu mor i put
i passa, de llarg, l’última formiga.
Collida al fang, com una calavera,
per ell rodola, badant-se, una figa.
 

«Emeralds», de Julie Byrne

Circ sense pa? Canalles!

Circ sense pa? Més de mig milió de parats al País Valencià. Camps, fotografiant-se amb Alonso. Zapatero, llegint la Bíblia amb Obama: «No explotes al jornalero, su vida depende de su jornal». Ora pro nobis. Rajoy, de festa. I els sindicats, muntant mobles de l’Ikea. Conflicte social? Què coi és això? Més de mig milió de silencis. Muts i a la gàbia. Narcosi.


«Pan y Circo», de Los Muertos de Cristo

Camps, fot el camp!

En eixir del jutjat, més content que un gínjol, el curita ganaslocas ha regurgitat, davant de la premsa, que «ja ha contat la veritat» al jutge. Al jutge i només al jutge. Torne: fa setmanes que la veritat i la mentida són remulla. L’únic axioma és el silenci indefinit del Poc Honorable i la única veritat, empíricament constatable, que ha volgut contar la (seua) veritat al jutge i no als ciutadans. És més, són uns altres els que ja han començat a contar-se-la, a manufacturar-se-la, com ara el seu particular conillet d’Índies als tribunals o les rotatives ventríloques. L’afonia de l’encara president és crònica. La descarada procacitat de contemporitzar amb el cronòmetre de la veritat em recorda els darrers dies d’aquella espanyassa del Bigotes de Georgetown, quan l’Ángel del Descarte insistia en la demostració de la insistència en «las dos líneas de la investigación». La conclusió és equivalent: el neci no percep que, de vegades, l’important ja no és contar la veritat, sinó plantejar-se per què tantes persones pensen que està mentint. Arran de la imputació, el Poc Honorable tenia dues eixides tan dignes com dues turmes de bou: o dimitir o explicar-se públicament, però el canalla no ha fet ni una cosa ni l’altra. És més, després del primer judici, l’entaifat continua imputat. Diàriament comprove al Google com creix la popularitat d’aquest eslògan: Camps, fot el camp!


«La verdad», de Fangoria

L’afonia del “ganas-locas”

No defensen la innocència de Camps, sinó la presumpció d’innocència de Camps, que no és el mateix. D’acord amb aquesta lògica, podrien defensar fins i tot la presumpció d’innocència d’un violador presumpte. O no? En canvi, no defensarien directament la innocència perquè, de fet, amb fets, no podrien defensar-la. És el cas. Però els líders del PP s’han agafat a la presumpció com si s’encomanaren a la Geperudeta i han obert una trinxera amb la presumpció d’innocència com a fonament exclusiu, inflexible, reiteratiu i extensible a una innocència fàcilment verificable. Hem d’entendre aleshores que la presumpció és defensable, però la innocència no? O no tant? Teòricament, és clar que els perseverants sermons del PP en defensa de la mera presumpció com a exclusiva al·legació no invaliden, per si mateixos, una futurible innocència, però tampoc no converteixen Camps en cap ninot indultat.

Ara bé, el permanent reclam d’actes de fe a la societat valenciana («estigueu tranquils, que és bon xic») sense aportar la més mínima explicació eximent o atenuant, així com l’abnegada insistència en la presumpció, i no pas en la innocència mateixa, ço és, en l’honorable rebatiment de les acusacions per part del president, té com a conseqüència el llançament d’un gavinet molt més esmolat, imprevisible i letal per a la democràcia, que no unes presumptes sospites inculpatòries o la venda partidista de titulars, dels quals tant s’han queixat, pobrets, els mateixos representants polítics que ho han alimentat, ajornant-ne les explicacions i engreixant el silenci. El silenci que Camps practica —destapat ibèricament pels reporters del CQC i tan denigrantment exhibit per l’honorable durant crisis precedents, com ara la matança del metro de València—, no és un silenci qualsevol. No és un silenci eventual ni nou. És un silenci fermentat, calculat, especulatiu i descarat. Una afonia treballada a consciència durant molt de temps: una afonia vexatòria. El silenci de Camps està guiat per la venjança i el ressentiment contra la societat que, senzillament, li demana l’esclariment dels motius pels quals ha estat imputat en un cas de corrupció.

Comprovem ara com torna a practicar l’afonia dels deshonrats. Va dir que tenia «unas ganas locas» d’explicar-ho tot als tribunals; hem d’entendre, doncs, que —advocats i propaganda pel mig— el dimarts tindrà per fi el valor de no quedar-se mut davant del jutge. Si se’n sortirà, no ho sabem. Però sabem que no és aquest el problema. El problema és que, a l’endemà, tornarà a tenir la desvergonya de quedar-se mut davant dels valencians. Silenci. Impunitat. Oblit. I a guanyar les eleccions.


«The sound of silence», de Simon & Garfunkel

And no one dared disturb the sound
of silence.
“Fools,” said I, “you do not know
silence, like a cancer grows”.