Paternalisme inassumible

Tots els qui, des de l’esquerra si més no, hem dit o tenim alguna cosa a dir sobre l’actual cataclisme del capitalisme, hauríem de llegir primer la «Minima moralia» de T.W. Adorno. Potser així, quan Zapatero, sempre optimista, clama sobre el canvi de model, sobre la refundició del capitalisme i sobre la inassumibilitat d’allò que, pocs mesos després, podria assumir gràcies a un nou i filantròpic maquillatge del diàleg social, aleshores entendríem millor quines són les constants i les variables polítiques del pactisme redemptor del Govern i dels sindicats esgrogueïts. Quan el saqueig i la desvergonya dels patrons ja compta, de bon principi, amb una resistència total dels actors possibilistes —i viceversa—, el conflicte no és altre que el d’un aparent teatre de titelles que mediàticament, i amb ganes, emmascara el conflicte real, el constatable amb fets: la tràgica i impune destrucció de llocs de treball. El més sorprenent és que, per a la presumpta esquerra en el poder i per als sindicats connivents, allò veritablement inassumible no és el milió de persones expulsades dels seus llocs de treball en el darrer any, sinó marcar, com siga, els temps de l’agenda política i escenificar la caduca farsa de valedors del proletariat. És indiscutible que, en el darrer any, Zapatero i els sindicats han assumit aquesta mutilació de braços del mercat laboral a colp de concurs de creditors i a colp d’ERO, moltes vegades fraudulents, per part de moltes empreses, sense dir aquesta boca és meua, sense cap mobilització, sense cap intervenció preventiva i, per tant, sense afegir al sistema econòmic, ni que siga per pur sentit comú, ni una sola mesura de control laboral contra els abusos empresarials ocorreguts en molts acomiadaments. I és contra aquests acomiadaments llibertins que no hem escoltat ni un sol clam de Zapatero ni, a penes, dels sindicats. Per això, ara, el clam de Zapatero sobre la inassumibilitat de l’acomiadament lliure és, en realitat, com el del llop que, des del turó, després de la fartada, udola que vol convertir-se en el nostre gos d’atura. Estem perduts.

Adorno
Sota el títol «Desviació», Adorno m’ajuda: «Sobre la decadència del moviment obrer és il·lustratiu l’optimisme dels seus militants. Sembla que augmenta amb la consolidació del món capitalista. Els iniciadors mai no consideraren garantit el seu èxit, i per això van tenir cura de no dir inconveniències a les organitzacions obreres. Actualment, com la posició de l’adversari i el seu poder sobre la conciència de masses s’ha enfortit infinitament, s’hi considera reaccionària tota temptativa de modificar precipitadament aquesta conciència mitjançant la denúnica de la complicitat. Tot aquell que combina la crítica al capitalisme amb la crítica al proletariat —que cada vegada hi exhibeix més les tendències evolutives del capitalisme—, resulta sospitós. L’element negatiu del pensament està mal vist perquè traspassa les fronteres de classe (…) Quan ja no s’hi manté, entre els militants de la plataforma d’esquerra, cap concepció crítica de l’economia política; quan els seus periòdics proclamen diàriament, sense la més mínima idea, tesis que ultrapassen qualsevol revisionisme, totalment mancades, però, de significat i, per indicació expressa, poden intercanviar-se, el dia següent, per les seues contràries, les oïdes dels seus adeptes demostren les seues aptituds musicals tan aviat com sona la més mínima nota de desconsideració cap a les consignes alienades de la teoria.»

Reforma i abaratiment, sinònims?

No és imprecisió sinó ocultació, camuflament i deliberada confusió. Són les principals característiques de l’aparent diàleg social. Ho hem anat comprovant les darreres setmanes en el (no) debat envers la santa reforma laboral. Ací mateix n’he fet un seguiment. La beateria reformista s’ha limitat a passejar la santa sense oferir cap mena de transparència argumentativa. Pocs han declarat obertament l’interès que els mena: abaratir els acomiadaments. Patronal, polítics, banquers, saberuts economistes…, és a dir, el que entenem per poders fàctics, han insistit devotament en la mateixa consigna, que reforma no equival a abaratiment, i han optat de manera descarada per l’eufemisme i el subterfugi: la necessària supressió de la dualitat indefinida/temporal en les contractacions. L’altre dia, en canvi, vaig topar per primera vegada amb l’article d’un economista, Samuel Bentolila (Cemfi), signatari del vexatori Manifest dels Cent, on hi reconeixia explícitament la tisorada a les indemnitzacions per acomiadament. Ho explicava així, servint-se de nivells: «Por ello la propuesta propugna que a la vez que se suprimen los contratos temporales se introduzca para las nuevas contrataciones un contrato único indefinido con indemnización creciente con la antigüedad, que empiece en un nivel algo superior al de los actuales contratos temporales y acabe en un nivel algo inferior al de los actuales indefinidos». Molt bé, ja s’ha confessat vostè. En canvi, més avant, Bentolila tenia encara la barra de repetir la consigna: «Nótese que reforma laboral y abaratamiento del despido no son sinónimos». Venta-li-la a Bentolila! Traducció simultània: «Volem abaratir els acomiadaments en els contractes indefinits i millorar-la en els temporals, però, ‘nótese’, reforma i abaratiment no són sinònims». És clar, tècnicament, no és una sinonímia estricta com la d’estiuenc i estival, però sí com la de copular i fotre. Com batejaria el nostre expert, si no, això d’acabar en un nivell «algo» inferior al dels actuals indefinits? Flexinseguretat? De fet, si la indemnització, segons la proposta, ha d’anar creixent amb l’antiguitat, quin és l’argument social —i no purament mercantilista— pel qual s’hauria de reduir el màxim dels 45 dies per any treballat als empleats més antics, cas d’acomiadament improcedent?

Aquests experts que esquarteren drets i protecció social dels treballadors sovint ho vesteixen tot de ciència econòmica —la mateixa ciència, per cert, que ens ha menat a aquesta crisi—, per justificar el supremacisme i els interessos de la burgesia, igual que, a principis de segle passat, alguns científics raonaven amb tota mena de particularitats fisiològiques que els negres eren una raça inferior. Primera fal·làcia: aquests economistes entenen, per exemple, que l’expressió «abaratiment de l’acomiadament» només podria usar-se en cas que la indemnització es reduira per a tots els tipus de contractes i no solament quan afecta els indefinits. Segona fal·làcia: també expliquen que, augmentant la base inicial d’indemnització en els temporals i reduïnt la màxima en els indefinits, s’aconseguiria un augment de la mitjana general de totes les indemnitzacions. És a dir, que si el meu veí té quatre cotxes i jo no en tinc cap, aquesta ciència explica que tenim dos cotxes cadascú. En fi, no ens hauria de sorprendre gens que això ho escriga un funcionari indefinit i burgès. El conflicte és que n’estan convençuts, que volen la reforma com siga i sembla que, si cal, per damunt del nostre cadàver. Carpe diem.

Proactivitat i reactivitat

Proactivitat. És la paraula de moda. Potser perquè es practica massa l’antònim: la reactivitat. Felipe González, entrevistat per Gabilondo, parlava de la moratòria nuclear a Garoña i de l’absència de polítiques «proactives». Zapatero li va respondre de manera reactiva, gairebé radiactiva: «Nunca se ven las cosas igual desde fuera». A dins, en el Govern, deu ser com en el mite de la caverna: només s’hi veuen ombres. González sovint se’n passa, de tan persuasiu com creu ser, però encara guarda la punteria del vell estadista: hi ha manca d’iniciativa, indefinició executiva, ensopiment, una implacable imprecisió. Dos exemples socioliberals recents de reactivitat per paràlisi: 1) la subhasta del bacallà fiscal, nadant, sense flotador, d’IU a CiU per a no ofegar-se pressupostos en mà; 2) la tos redundant de ZP a causa de les afeccions obsessivo-compulsives dels banquers ultraviristes Mafo i Trichet, encomanats a la Santa Reforma Laboral: «una cosa es opinar como experto y otra es gobernar para la ciudadanía». La mateixa consigna inhibitòria. Per adobar-ho, la reactivitat total: «Reitero: no está ni en el programa de gobierno, ni el plan del Gobierno, ni el programa de investidura, abaratar el despido». I quin govern posaria això en el seu programa? Pensa ZP que ens hem idiotitzat tant com ho creu Pajín? «Les sugiero que estén atentos al próximo acontecimiento histórico que se producirá en nuestro planeta…». Històricament, als governants reactius se’ls ha batejat com a reaccionaris. Són els governants que parlen molt, no fan res i es deixen dur pel vent, gens innocent, de la indeterminació política. Populisme o demagògia, en diuen també. Aquesta crisi podria ser la situació més propícia per a canviar, si més no, el model econòmic al qual encara s’aferra la dreta com una paparra; ho demostra la seua delinqüència reincident en disparar una reforma laboral a mida. Una vegada més, però, el PSOE està demostrant que ningú no es pot fer cap il·lusió… La il·lusió que la política encara pot il·lusionar algú; com a molt, podem torejar la decepció. Amic lector, no sigues proactiu. No paga la pena. Guarda l’entusiasme només per a tu, si pot ser en una caixa forta. En temps de crisi, els lladres ho furten i ho venen tot.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«El baile de las ilusiones», Fito & Ariel Rot

Santa Reforma (sisè round)

El que faltava, el summe pontifex de l’Euro, corpus christy. Jean-Claude Trichet, president del Banc Central Europeu (BCE), encapçalà ahir, sota pal·li, la processó per la Santa Reforma Laboral. Ho ha fet, com no, passades les eleccions europees, mosques colloneres que, per al capital, han escurçat l’arribada d’un estiu poc propici per a rehabilitar els braços suats dels treballadors. Des del púlpit de la basílica Foro Nueva Economia, el sant pare del capitalisme europeu raucà que Spain s’ha vist «afectada per un canvi en el sentiment econòmic» i reclamà ecumènicament una reforma laboral, acompanyant així en el sentiment el governador del Banc d’Espanya, M.A. Rodríguez Ordóñez (portador de la creu en la darrera processó) i a tota la congregació de prelats. El panorama actual és per a plorar, però el sentiment de Trichet ni commou ni consola. Trichet hi esmentava l’Índex de Sentiment Econòmic (ESI), un indicador de la UE que pretén mesurar les expectatives dels consumidors i dels empresaris en relació a l’evolució que tindrà l’economia a curt termini. Per tant, per als inventors de l’ESI, els treballadors existeixen només en qualitat de consumidors. No existeixen, de fet. És un indicador econòmic evocador, complaent, però massa romàntic, perquè calcula matemàticament els sentiments d’alegria i de tristesa amb què els treballadors compren, però no el sentiments de fúria amb què li trencarien la cara al patró o les ganes de cremar contenidors cas d’imposar-se una reforma laboral per «moderar els salaris» i «abaratir els acomiadaments», com ha clamat Trichet.

Diumenge passat, El País, periòdic ventríloc de Prisa (grup, per cert, del que fou assessor l’actual governador del Banc d’Espanya), dedicà un editorial i un reportatge a la Santa. Titular imprecís de l’editorial: «La reforma imprecisa». Per al ventríloc de Prisa resulta imprecisa, simplement, per a poder seguir carregant al PP la negativa a presentar, blanc sobre negre, uns gojos a la Santa. Però voluntàriament oblida que també és imprecisa perquè el PSOE tampoc no gosa definir-la. La reforma, en canvi, mediàticament si més no, corre amb la precisió d’un rellotge suís: moderació salarial i abaratiment de l’acomiadament. Mentrestant, la consigna socioliberal del Govern és: «parla’n imprecisament, però parla’n». És el diàleg social imprecís, de lluços, per a una reforma laboral milimètrica, taxada i inclement. Passen els dies, els mesos, i va esfumant-se aquell càntic celestial, demagògic, de «la crisi financera no la pagaran els treballadors». «De cap de les maneres», Corbatxo dixit. En canvi, Trichet trinxà el cadàver sense tremolar i s’encomanà al suc de la corretja: «El sistema de protección de los trabajadores es oneroso para los empresarios», titulà RTVE. Doncs desprotegim-lo… no?

Un breu repàs. És curiós comprovar que la reforma laboral de 1984, amb el govern de González, impulsà la contractació temporal per a rebaixar un 21% d’atur; deu anys després, amb el govern d’Aznar, una nova reforma impulsà les Empreses de Treball Temporal (ETT) amb l’excusa de rebaixar un 24% d’atur, el més alt després de la dictadura; ara, més d’una dècada després, l’excusa de la patronal és suprimir «la dualitat entre contractes indefinits i temporals» (alimentada pels patrons) i crear un nou contracte «indefinit no fix», amb una indemnització d’acomiadament 20 dies per any treballat i negociació salarial no sotmesa a conveni sinó a privats acords (?) entre empresaris i treballadors. Això és la temporalitat total i el lliure acomiadament, per més que ho vulguen disfressar. No cal ser molt espavilat per veure que un calador d’aturats amb quatre milions de possibles víctimes, indefinides no fixes, absolutament temporeres, són un bon pastís per als taurons.

L’atac dels depredadors no té límits. La CEOE ha demanat, a més, reduir els subsidis de l’atur. Per demanar que no siga. Mentrestant, els guardians de la pau social continuen fora de joc, del mediàtic almenys, mentre es queixen d’estar patint un «setge asfixiant». Quants consumidors treballadors coneixen el seu manifest laboral? La declaració sindical (PDF) contra la santa reforma, signada per 700 experts, en paraules de Méndez i Toxo, «tracta de reforçar la negociació col·lectiva centralitzada, per no deixar desprotegides les empreses més petites i, després, deixar jugar al màxim les clàusules de desvinculació salarial, perquè cada empresa pugui negociar amb els seus treballadors les condicions de salari, de jornada i de tot tipus que s’adaptin més bé a les seves circumstàncies». A les circumstàncies de qui? Flexinseguretat. «Seves» és ací un possessiu gramaticalment molt indeterminat: desprotegit. Després de tants anys clamant el contrari, els sidicats hissen ara la bandera de la flexibilitat interna per contrarestar l’embranzida de la patronal. No veig bones les cartes ni la jugada, sincerament. En qualsevol cas, crec que la tardor laboral patirà canvi climàtic. Us deixe amb un reportatge extraordinari sobre les habilitats dels reformadors. Carpe diem.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Muchos dicen que el patrón es bueno en el fondo…
Es bueno en el fondo, pero de la tierra
».
«Obreros y patrones», de José de Molina

Reforma laboral, tercer round

Ja vaig avisar hui fa dos setmanes que el Govern central havia començat a sondejar mediàticament l’estat d’opinió al voltant d’una nova reforma laboral. La passada setmana, amb la fabulosa ajuda de Montilla i el recolzament de Carod, el govern de Zapatero tornà a marcar l’agenda dels mitjans de comunicació amb l’habitual escenificació del «reforma sí, però…». El president Montilla tirà la pedra i la ministra Salgado amagà la mà, esquiva, escenificant el paperot de la vacil·lació inhibitòria: «reforma sí, però no abaratiment de l’acomiadament». La jugada és rodona: els quatre milions d’aturats són ara el nou mercat explotable, i la patronal en vol traure treballadors molt més dòcils, molt més submisos i, sobretot, més barats i acomiadables. Ja veure-ho com, en passar les eleccions, s’engreixa espectacularment la màquina retroliberal del PSOE. Recorde-m’ho, és el mateix PSOE que deia que la crisi no l’anaven a pagar els treballadors «de cap de les maneres», com afirmà Corbacho. Una nova reforma laboral convertirà el següent vídeo de campanya en un document clau de la història de la hipocresia, sinó es que ja ho és… Podeu esmentar vosaltres alguna acció concreta i efectiva del Govern central contra la impunitat d’aquestos capitalistes lladres amb què ara el PSOE fa demagògia electoral?

Per cert, parlant d’impunitat, quina solemne infàmia aquest titular acròbata i impersonal del local Periódico Mediterráneo: «La crisis cierra en un año casi 2.200 empresas en Castellón». Qui és la crisi? Jo t’ho diré, Maribel: la crisi no és ningú, i les empreses només les poden tancar els jutges, i a petició dels empresaris. Ara els jutges es queixen del col·lapse. Naturalment: això els passa després d’haver admès a tràmit tants concursos de creditors. Les autoritats laborals no són agents socials innocus en l’actual situació de crisi. Un dia en parlaré. Si hagueren fet millor la seua feina, els menjadors socials tampoc s’haurien col·lapsat.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Flexible», de Depeche Mode