Els aprofitats

Ara toca. No abans. Ara toca jugar a sindicalista calent, emprenyat, ara sí, ara per fi, ara que ja s’han acomiadat, ai!, gairebé dos milions de persones. Per què UGT i CCOO no saltaren al carrer quan se n’estaven acomiadant 100.000 o mig milió, quan les sirenes sonaven, quan els patrons mamprenien, sense control, concursos de creditors i EREs a tort i a dret amb el vist i plau de totes les administracions? Els sindicats vénen ara amb ortopèdies biòniques per reemplaçar els braços mutilats. «Que no se aprovechen de la crisis», diu l’eslògan… Perquè això és un eslògan, un reclam publicitari, màrqueting d’un proletariat esgrogueït, i no una proclama obrera, un veritable crit de denúncia, per més que ara ho vulguen camuflar. Que no se aprovechen: abús covard del pronom impersonal. Que no s’aprofite qui? Els empresaris? Però si ja se n’han aprofitat! I amb la propera reforma laboral seguiran aprofitant-se’n. On han viscut Méndez i Toxo els darrers anys? Al Sàhara? Que no se n’aprofite el Govern? El Govern se n’ha aprofitat i tornarà ara a aprofitar-se’n, embolicant la troca de la santa reforma per desviar l’atenció dels conflictes que el tenen paralitzat. Ací se n’aprofiten tots, i també els sindicats subvencionats, que després de la destrossa, després de la mutilació i la sagnia, trauen pit i clamen a les barricades. Que s’ho facen mirar. Són com les tropes que hom envia tard, bramant a l’estil Braveheart, a un poble on tots ja són morts i els expoliadors fa temps que han fugit. La imatge és lamentable, però, segons com, els fa riure. Potser per això han fitxat el Wyoming.

PS. En 24 hores he llegit i escoltat 7 vegades la mateixa consigna de la dreta, sempre en castellano i emfatitzant «en este pais»: «Es que los empresarios son los que crean puestos de trabajo en este pais». Sovint obliden que, a les empreses, els llocs de treball s’hi generen gràcies al treball dels treballadors, més que no pas a la suor dels empresaris… Que arrisquen taaaant! Pobrets… La consigna, oliosa com poques, no aconsegueix ocultar l’amenaça dels patrons: si no feu les reformes i les lleis que ara em convenen no contractarem ningú.

Actualització dissabte 12-D
El Pais publica avui una entrevista a Méndez i Toxo, parella de fet. El producte periodístic és rutinari i previsible, però els comentaris (més avall) tiren foc. Curiosament, en general, els presumptament afins lectors socioliberals del diari posen a parir els sindicats pel seu comportament durant la crisi, per la seua inoperància en defensa dels llocs de treball, pel seu silenci a canvi de subvencions i favors polítics, manca d’independència i, per tant, total connivència amb el Govern de torn. La crisi també passarà comptes als sindicats. Després diuen que Espanya, en relació a Europa, registra un baix índex d’afiliacions. No m’estranya gens. I conste que ho diu un afiliat. Carpe diem.


«En blanco y negro», de Barricada

La pols sostenible

Sostenen que ha de ser sostenible. Però només podem sostenir allò que ha guanyat l’altura suficient com per a ser sostingut sense el perill de perdre el braç. «Esta Ley tiene por objeto introducir en el ordenamiento jurídico las reformas estructurales necesarias para crear condiciones que favorezcan un desarrollo económico sostenible». És a dir: crear un marco adecuado para llevar a cabo una reforma que posibilite crear un marco adecuado. No reclama cap sosteniment allò que està per terra. O en un pou. O sostingut per les mateixes mans de sempre. I tot allò que estava en suspensió s’ha esvanit. I el capital primer. La pols de l’esfondrament encega els pallassos, que ja no ens fan riure. Facècies sostenibles? Per a sostenir la pols només cal un ventilador, no una llei.


«Dust in the wind», de Kansas

Primera pedra del reformatori laboral

Ja tenim ací la Santa. Com era d’esperar, el xantatge que suposa el bloqueig dels convenis col·lectius per part de la patronal ha funcionat perfectament i els sindicats se’ls han baixat fins als genolls. Molt de bramar que els treballadors no pagarien l’avarícia dels amos, que de la reforma laboral ni parlar-ne, però Toxo i Méndez han cedit gairebé a la primera pressió dels patrons. Quina gràcia (poca) confirmar que són ara els sindicats, i no la patronal, els qui propaguen que una nova reforma laboral no ha de significar una rebaixa de les condicions legals d’acomiadament o les de contractació. Exactament el contrari del que manifestaven fa quatre dies. Podeu llegir les declaracions a l’últim paràgraf d’aquest enllaç. Càndidament, Càndido Méndez ha dit: «Una reforma no tiene por qué ser sinónimo de recorte». Propaganda calcada a la que ve proclamant desde fa mesos el patró de patrons i tota la seua colla d’experts.


«Misery Is The River Of The World», de Tom Waits

Díaz Ferrán: patró, model, paradigma

El president de la CEOE, Gerardo Díaz Ferrán, és un patró modern i exemplar: no paga. Patró, pauta i model a seguir. No paga les nòmines als seus 700 empleats des de juny. Modern i exemplar, vull dir, per als empresaris que representa. Molts d’ells han fet exactament el mateix que Díaz Ferrán durant els dos últims anys: acumular, acumular i amagar la caixa. Els treballadors d’Air Comet, que es manifestaren la setmana passada, porten cinc mesos sense cobrar. Més pinzellades: Díaz Ferran és un morós habitual de la Seguretat Social, a la qual deu 16 milions d’euros en quotes des de l’any 2007. Mentrestant, i en això també és exemplar, el patró de patrons s’està fent un xalet a l’exclusiva zona mallorquina de Bendinat per un valor de 4,2 milions d’euros. La constructora encarregada de les obres, la mallorquina Jojaina, ha dut Díaz Ferrán als tribunals perquè porta també dos anys sense cobrar 750.000 euros en pagarés i factures. I encara no he acabat: Díaz Ferrán també deu 100 milions d’euros a Hisenda. El patró de patrons està acusat d’estafa processal, desviament de fons públics i delicte fiscal en el cas Aerolíneas Argentinas (ARSA), en el Jutjat 35 de Madrid. Doncs bé, aquest capitost facinerós, aquest saquejador, és el mateix que, un dia sí i a l’altre també, exigeix responsabilitat als treballadors, els commina a congelar-se els sous via conveni (és a dir, a baixar-se’l), i a l’abaratiment de l’acomiadament via reforma laboral; aquest morós milionari de la Seguretat Social i d’Hisenda, és a dir, un lladre dels nostres diners, és qui reclama, sense la més mínima vergonya, una rebaixa de les cotitzacions dels empresaris… Però si ell no les paga! Exemplar. Els empresaris afiliats a la CEOE no han demanat en cap moment la dimissió de Díaz Ferrán, ans al contrari, lloen la seua gestió exemplar. És clar, perquè tots són iguals. Tots. Carpe diem.

Per acabar, una de Groucho Campa: «La tasa de desaceleración de la economía está desacelerándose».

I recomane la lectura d’aquest article de Vicenç Navarro, catedràtic de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra.


«Patrón de patrones», per Los Originales de San Juan

Argumentum ad Verecundiam

«¿Si la CEOE, el Banco de España, la Comisión Europea, el BCE o el FMI coinciden en la necesidad de un marco laboral más moderno es que estamos todos equivocados?». Fal·làcia adjacent: ¿Si milions d’alemanys van recolzar Hitler, és que estaven tots equivocats? La dejecció és del patró dels patrons, Gerardo Díaz Ferrán (CEOE). L’ha amollada avui contra Cándido Méndez (UGT), en un acte públic. Segons aquesta lògica de l’amo de l’inestable grup Marsans, totes les institucions esmentades no poden estar equivocades de cap manera si ens aconsellen tornar a l’esclavisme. Argumentum ad Verecundiam, se’n diu això, o també, Fal·làcia d’Apel·lació a l’Autoritat. Aquest error lògic es comet quan una persona interessadament s’encomana a una institució, a un expert, a un déu o un sant, donant per fet que l’opinió d’aquesta autoritat és infal·lible. Méndez podria haver contraatacat amb la clàssica Fal·làcia Argumentum ad Populum: tampoc no poden estar equivocats milions de treballadors que no volen la reforma laboral. Tot això, és clar, no ens porta enlloc, però definitivament ens revela que no hi ha cap mena de casualitat en el persistent degoteig de propaganda i compareixences de les entitats i institucions esmentades. Ara patim, doncs, un nou déjà vu. De la primavera ençà, tots conxorxats, la CEOE (Díaz Ferran), el Banc d’Espanya (Fernández Ordoñez, Mafo), el Banc Central Europeu (Jean-Claude Trichet), la Comisión Europea (Joaquín Almunia) i el Fons Monetari Internacional (Rodrigo Rato) han estat sincronitzats per a dur endavant, com siga, la (seua) reforma laboral. Cada setmana, llançaven un nou míssil contra les trinxeres antireforma. Ho analitzàrem a Salms. Com qui resa tenaçment per demanar que ploga, durant les últimes dues setmanes aquesta estratègia dels amos del capital s’ha consolidat. Fixeu-vos: 1) Fa dues setmanes, bala al cor del Govern: Mafo clamava que el defícit de l’Estat no s’hi corregiria sense una reforma laboral; 2) La setmana passada, Jean-Claude Trichet (BCE), insistia en la reforma laboral per a reduir l’atur; 3) Fa quatre dies, Almunia, comissari d’economia europeu, «aconsellava a Zapatero» la reforma laboral; 4) Fa dos dies, l’exdirector del FMI, Rodrigo Rato, instava el Govern a debatre la santa reforma. Això se’n diu persecució implacable. Si els fills de puta volessin no veuriem mai el sol


«A Suïssa han ingressat,
mils de milions a cabassos,
després diuen que és l’obrer,
el culpable dels fracassos i la manca de control.»

«Si volessin», de Quico Pi de la Serra

Paternalisme inassumible

Tots els qui, des de l’esquerra si més no, hem dit o tenim alguna cosa a dir sobre l’actual cataclisme del capitalisme, hauríem de llegir primer la «Minima moralia» de T.W. Adorno. Potser així, quan Zapatero, sempre optimista, clama sobre el canvi de model, sobre la refundició del capitalisme i sobre la inassumibilitat d’allò que, pocs mesos després, podria assumir gràcies a un nou i filantròpic maquillatge del diàleg social, aleshores entendríem millor quines són les constants i les variables polítiques del pactisme redemptor del Govern i dels sindicats esgrogueïts. Quan el saqueig i la desvergonya dels patrons ja compta, de bon principi, amb una resistència total dels actors possibilistes —i viceversa—, el conflicte no és altre que el d’un aparent teatre de titelles que mediàticament, i amb ganes, emmascara el conflicte real, el constatable amb fets: la tràgica i impune destrucció de llocs de treball. El més sorprenent és que, per a la presumpta esquerra en el poder i per als sindicats connivents, allò veritablement inassumible no és el milió de persones expulsades dels seus llocs de treball en el darrer any, sinó marcar, com siga, els temps de l’agenda política i escenificar la caduca farsa de valedors del proletariat. És indiscutible que, en el darrer any, Zapatero i els sindicats han assumit aquesta mutilació de braços del mercat laboral a colp de concurs de creditors i a colp d’ERO, moltes vegades fraudulents, per part de moltes empreses, sense dir aquesta boca és meua, sense cap mobilització, sense cap intervenció preventiva i, per tant, sense afegir al sistema econòmic, ni que siga per pur sentit comú, ni una sola mesura de control laboral contra els abusos empresarials ocorreguts en molts acomiadaments. I és contra aquests acomiadaments llibertins que no hem escoltat ni un sol clam de Zapatero ni, a penes, dels sindicats. Per això, ara, el clam de Zapatero sobre la inassumibilitat de l’acomiadament lliure és, en realitat, com el del llop que, des del turó, després de la fartada, udola que vol convertir-se en el nostre gos d’atura. Estem perduts.

Adorno
Sota el títol «Desviació», Adorno m’ajuda: «Sobre la decadència del moviment obrer és il·lustratiu l’optimisme dels seus militants. Sembla que augmenta amb la consolidació del món capitalista. Els iniciadors mai no consideraren garantit el seu èxit, i per això van tenir cura de no dir inconveniències a les organitzacions obreres. Actualment, com la posició de l’adversari i el seu poder sobre la conciència de masses s’ha enfortit infinitament, s’hi considera reaccionària tota temptativa de modificar precipitadament aquesta conciència mitjançant la denúnica de la complicitat. Tot aquell que combina la crítica al capitalisme amb la crítica al proletariat —que cada vegada hi exhibeix més les tendències evolutives del capitalisme—, resulta sospitós. L’element negatiu del pensament està mal vist perquè traspassa les fronteres de classe (…) Quan ja no s’hi manté, entre els militants de la plataforma d’esquerra, cap concepció crítica de l’economia política; quan els seus periòdics proclamen diàriament, sense la més mínima idea, tesis que ultrapassen qualsevol revisionisme, totalment mancades, però, de significat i, per indicació expressa, poden intercanviar-se, el dia següent, per les seues contràries, les oïdes dels seus adeptes demostren les seues aptituds musicals tan aviat com sona la més mínima nota de desconsideració cap a les consignes alienades de la teoria.»

Reforma i abaratiment, sinònims?

No és imprecisió sinó ocultació, camuflament i deliberada confusió. Són les principals característiques de l’aparent diàleg social. Ho hem anat comprovant les darreres setmanes en el (no) debat envers la santa reforma laboral. Ací mateix n’he fet un seguiment. La beateria reformista s’ha limitat a passejar la santa sense oferir cap mena de transparència argumentativa. Pocs han declarat obertament l’interès que els mena: abaratir els acomiadaments. Patronal, polítics, banquers, saberuts economistes…, és a dir, el que entenem per poders fàctics, han insistit devotament en la mateixa consigna, que reforma no equival a abaratiment, i han optat de manera descarada per l’eufemisme i el subterfugi: la necessària supressió de la dualitat indefinida/temporal en les contractacions. L’altre dia, en canvi, vaig topar per primera vegada amb l’article d’un economista, Samuel Bentolila (Cemfi), signatari del vexatori Manifest dels Cent, on hi reconeixia explícitament la tisorada a les indemnitzacions per acomiadament. Ho explicava així, servint-se de nivells: «Por ello la propuesta propugna que a la vez que se suprimen los contratos temporales se introduzca para las nuevas contrataciones un contrato único indefinido con indemnización creciente con la antigüedad, que empiece en un nivel algo superior al de los actuales contratos temporales y acabe en un nivel algo inferior al de los actuales indefinidos». Molt bé, ja s’ha confessat vostè. En canvi, més avant, Bentolila tenia encara la barra de repetir la consigna: «Nótese que reforma laboral y abaratamiento del despido no son sinónimos». Venta-li-la a Bentolila! Traducció simultània: «Volem abaratir els acomiadaments en els contractes indefinits i millorar-la en els temporals, però, ‘nótese’, reforma i abaratiment no són sinònims». És clar, tècnicament, no és una sinonímia estricta com la d’estiuenc i estival, però sí com la de copular i fotre. Com batejaria el nostre expert, si no, això d’acabar en un nivell «algo» inferior al dels actuals indefinits? Flexinseguretat? De fet, si la indemnització, segons la proposta, ha d’anar creixent amb l’antiguitat, quin és l’argument social —i no purament mercantilista— pel qual s’hauria de reduir el màxim dels 45 dies per any treballat als empleats més antics, cas d’acomiadament improcedent?

Aquests experts que esquarteren drets i protecció social dels treballadors sovint ho vesteixen tot de ciència econòmica —la mateixa ciència, per cert, que ens ha menat a aquesta crisi—, per justificar el supremacisme i els interessos de la burgesia, igual que, a principis de segle passat, alguns científics raonaven amb tota mena de particularitats fisiològiques que els negres eren una raça inferior. Primera fal·làcia: aquests economistes entenen, per exemple, que l’expressió «abaratiment de l’acomiadament» només podria usar-se en cas que la indemnització es reduira per a tots els tipus de contractes i no solament quan afecta els indefinits. Segona fal·làcia: també expliquen que, augmentant la base inicial d’indemnització en els temporals i reduïnt la màxima en els indefinits, s’aconseguiria un augment de la mitjana general de totes les indemnitzacions. És a dir, que si el meu veí té quatre cotxes i jo no en tinc cap, aquesta ciència explica que tenim dos cotxes cadascú. En fi, no ens hauria de sorprendre gens que això ho escriga un funcionari indefinit i burgès. El conflicte és que n’estan convençuts, que volen la reforma com siga i sembla que, si cal, per damunt del nostre cadàver. Carpe diem.

Proactivitat i reactivitat

Proactivitat. És la paraula de moda. Potser perquè es practica massa l’antònim: la reactivitat. Felipe González, entrevistat per Gabilondo, parlava de la moratòria nuclear a Garoña i de l’absència de polítiques «proactives». Zapatero li va respondre de manera reactiva, gairebé radiactiva: «Nunca se ven las cosas igual desde fuera». A dins, en el Govern, deu ser com en el mite de la caverna: només s’hi veuen ombres. González sovint se’n passa, de tan persuasiu com creu ser, però encara guarda la punteria del vell estadista: hi ha manca d’iniciativa, indefinició executiva, ensopiment, una implacable imprecisió. Dos exemples socioliberals recents de reactivitat per paràlisi: 1) la subhasta del bacallà fiscal, nadant, sense flotador, d’IU a CiU per a no ofegar-se pressupostos en mà; 2) la tos redundant de ZP a causa de les afeccions obsessivo-compulsives dels banquers ultraviristes Mafo i Trichet, encomanats a la Santa Reforma Laboral: «una cosa es opinar como experto y otra es gobernar para la ciudadanía». La mateixa consigna inhibitòria. Per adobar-ho, la reactivitat total: «Reitero: no está ni en el programa de gobierno, ni el plan del Gobierno, ni el programa de investidura, abaratar el despido». I quin govern posaria això en el seu programa? Pensa ZP que ens hem idiotitzat tant com ho creu Pajín? «Les sugiero que estén atentos al próximo acontecimiento histórico que se producirá en nuestro planeta…». Històricament, als governants reactius se’ls ha batejat com a reaccionaris. Són els governants que parlen molt, no fan res i es deixen dur pel vent, gens innocent, de la indeterminació política. Populisme o demagògia, en diuen també. Aquesta crisi podria ser la situació més propícia per a canviar, si més no, el model econòmic al qual encara s’aferra la dreta com una paparra; ho demostra la seua delinqüència reincident en disparar una reforma laboral a mida. Una vegada més, però, el PSOE està demostrant que ningú no es pot fer cap il·lusió… La il·lusió que la política encara pot il·lusionar algú; com a molt, podem torejar la decepció. Amic lector, no sigues proactiu. No paga la pena. Guarda l’entusiasme només per a tu, si pot ser en una caixa forta. En temps de crisi, els lladres ho furten i ho venen tot.


«El baile de las ilusiones», Fito & Ariel Rot

Santa Reforma (sisè round)

El que faltava, el summe pontifex de l’Euro, corpus christy. Jean-Claude Trichet, president del Banc Central Europeu (BCE), encapçalà ahir, sota pal·li, la processó per la Santa Reforma Laboral. Ho ha fet, com no, passades les eleccions europees, mosques colloneres que, per al capital, han escurçat l’arribada d’un estiu poc propici per a rehabilitar els braços suats dels treballadors. Des del púlpit de la basílica Foro Nueva Economia, el sant pare del capitalisme europeu raucà que Spain s’ha vist «afectada per un canvi en el sentiment econòmic» i reclamà ecumènicament una reforma laboral, acompanyant així en el sentiment el governador del Banc d’Espanya, M.A. Rodríguez Ordóñez (portador de la creu en la darrera processó) i a tota la congregació de prelats. El panorama actual és per a plorar, però el sentiment de Trichet ni commou ni consola. Trichet hi esmentava l’Índex de Sentiment Econòmic (ESI), un indicador de la UE que pretén mesurar les expectatives dels consumidors i dels empresaris en relació a l’evolució que tindrà l’economia a curt termini. Per tant, per als inventors de l’ESI, els treballadors existeixen només en qualitat de consumidors. No existeixen, de fet. És un indicador econòmic evocador, complaent, però massa romàntic, perquè calcula matemàticament els sentiments d’alegria i de tristesa amb què els treballadors compren, però no el sentiments de fúria amb què li trencarien la cara al patró o les ganes de cremar contenidors cas d’imposar-se una reforma laboral per «moderar els salaris» i «abaratir els acomiadaments», com ha clamat Trichet.

Diumenge passat, El País, periòdic ventríloc de Prisa (grup, per cert, del que fou assessor l’actual governador del Banc d’Espanya), dedicà un editorial i un reportatge a la Santa. Titular imprecís de l’editorial: «La reforma imprecisa». Per al ventríloc de Prisa resulta imprecisa, simplement, per a poder seguir carregant al PP la negativa a presentar, blanc sobre negre, uns gojos a la Santa. Però voluntàriament oblida que també és imprecisa perquè el PSOE tampoc no gosa definir-la. La reforma, en canvi, mediàticament si més no, corre amb la precisió d’un rellotge suís: moderació salarial i abaratiment de l’acomiadament. Mentrestant, la consigna socioliberal del Govern és: «parla’n imprecisament, però parla’n». És el diàleg social imprecís, de lluços, per a una reforma laboral milimètrica, taxada i inclement. Passen els dies, els mesos, i va esfumant-se aquell càntic celestial, demagògic, de «la crisi financera no la pagaran els treballadors». «De cap de les maneres», Corbatxo dixit. En canvi, Trichet trinxà el cadàver sense tremolar i s’encomanà al suc de la corretja: «El sistema de protección de los trabajadores es oneroso para los empresarios», titulà RTVE. Doncs desprotegim-lo… no?

Un breu repàs. És curiós comprovar que la reforma laboral de 1984, amb el govern de González, impulsà la contractació temporal per a rebaixar un 21% d’atur; deu anys després, amb el govern d’Aznar, una nova reforma impulsà les Empreses de Treball Temporal (ETT) amb l’excusa de rebaixar un 24% d’atur, el més alt després de la dictadura; ara, més d’una dècada després, l’excusa de la patronal és suprimir «la dualitat entre contractes indefinits i temporals» (alimentada pels patrons) i crear un nou contracte «indefinit no fix», amb una indemnització d’acomiadament 20 dies per any treballat i negociació salarial no sotmesa a conveni sinó a privats acords (?) entre empresaris i treballadors. Això és la temporalitat total i el lliure acomiadament, per més que ho vulguen disfressar. No cal ser molt espavilat per veure que un calador d’aturats amb quatre milions de possibles víctimes, indefinides no fixes, absolutament temporeres, són un bon pastís per als taurons.

L’atac dels depredadors no té límits. La CEOE ha demanat, a més, reduir els subsidis de l’atur. Per demanar que no siga. Mentrestant, els guardians de la pau social continuen fora de joc, del mediàtic almenys, mentre es queixen d’estar patint un «setge asfixiant». Quants consumidors treballadors coneixen el seu manifest laboral? La declaració sindical (PDF) contra la santa reforma, signada per 700 experts, en paraules de Méndez i Toxo, «tracta de reforçar la negociació col·lectiva centralitzada, per no deixar desprotegides les empreses més petites i, després, deixar jugar al màxim les clàusules de desvinculació salarial, perquè cada empresa pugui negociar amb els seus treballadors les condicions de salari, de jornada i de tot tipus que s’adaptin més bé a les seves circumstàncies». A les circumstàncies de qui? Flexinseguretat. «Seves» és ací un possessiu gramaticalment molt indeterminat: desprotegit. Després de tants anys clamant el contrari, els sidicats hissen ara la bandera de la flexibilitat interna per contrarestar l’embranzida de la patronal. No veig bones les cartes ni la jugada, sincerament. En qualsevol cas, crec que la tardor laboral patirà canvi climàtic. Us deixe amb un reportatge extraordinari sobre les habilitats dels reformadors. Carpe diem.


«Muchos dicen que el patrón es bueno en el fondo…
Es bueno en el fondo, pero de la tierra
».
«Obreros y patrones», de José de Molina