Teoria de l’autocomiat

Ni acceptant catedràtic com a animal de companyia (càrrec que no hauria de merèixer cap professor universitari), se sosté una tesi que ni tan sols té la poca traça de demostrar allò que pretén divulgar: «Los graves problemas en el ritmo de recuperación de la economía española están estrechamente relacionados con el pésimo comportamiento del mercado laboral durante la crisis». Intentaré una traducció, agafe aire… Volen dir aleshores que, durant la crisi, són els mateixos treballadors els que s’han autoacomiadat, és a dir, que els empresaris no han tingut absolutament res a veure quan els han expulsat a colps d’ERO, de concursos de creditors o de tantíssimes altres opcions flexibilíssimes, i que, damunt, són ara els treballadors els responsables –estretament– de la irrecuperabilitat econòmica? Home, caldria dir-ho ben alt, ben lleig i ben clar: té collons! La lluenta tesi és de l’aciençada tríada Dolado, Felgueroso i Jansen, professors de la universitat madrilenya Carlos III, de la d’Oviedo (Fedea) i de l’Autónoma de Madrid, respectivament, i signants de la propaladíssima i reincident «Propuesta». Aquests homes, titulars de places docents públiques, ben pagades i de per vida, volen oblidar i voldrien que oblidàrem, que ja és molt oblidar, que aquesta estretor que ara detecten era exactament la mateixa quan els amos guanyaven diners a cabassades, és a dir, quan ningú no badava boca perquè, és clar, els esvarava, els relliscava, olímpicament els llenegava que se n’acomiadaren dos de cars per a contractar-ne quatre de barats. Avui no en contracten gairebé cap, ni de cars ni de barats. Aquesta estretor, per tant, abans no comptava i ara sí? Per a qui compta? Filantropia dels saberuts catedràtics envers els treballadors? Ho dubte molt. En aquella època, la de les rajoles d’or, aquest mercat laboral el qualificaren de dinàmic i fluid. Actualment, amb més de quatre milions d’aturats, el mercat laboral regolfa fins al vòmit, de tants treballadors barats disponibles com n’hi ha, fàcilment contractables, assequibles, vull dir, a les finances de moltes empreses. Si n’hi ha ara tanta gent disposada a treballar amb el contracte més flexible dels existents, de quin pèssim comportament del mercat laboral i de quina santa reforma ens parlen Dolado, Felgueroso i Jansen? El mercat laboral funciona perfectament, amb una flexibilitat prodigiosa, amb un desbordant stock de braços a preus ben mòdics. Són les empreses i els empresaris els que no funcionen. I tampoc alguns catedràtics.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Mad Professor Blyth», de The Hollies

Crack i saqueig del patró de patrons (II)

El jutge Santiago Pedraz no veu estafa en l’abandó a terra de 7.000 viatgers per part d’Air Comet, l’aerolínia de Gerardo Díaz Ferrán, el patró de patrons. I si no vols caldo, dues tasses: el jutge carrega contra la fiscalia i els denunciants per haver presentat un nyap jurídic, ple d’inconcrecions i suposicions, sense aportar-ne indicis. Segurament, en això, té tota raó el jutge: no veu estafa perquè no li posen els cadàvers davant dels nassos, que és com molts jutges actuen, malauradament, si el vent no els bufa de cua. Segons Pedraz, no és que demane «constancia acreditada de lo que se afirma, sino al menos una descripción de los hechos acontecidos que demuestre la relevancia penal de los mismos». Evidentment, aquest jutge, o no veu la tele, o pensa que la tele no té rellevància penal, sobretot quan s’asseu a mirar El programa de Ana Rosa. Ho entenc. Siga com siga, pense que hi ha un error de base en l’alegre formulació de la denúncia: el possible delicte no està, no només, en el fet d’haver venut bitllets després de l’ordre judicial de cessament de l’activitat de la companyia (és més, com és que no hi pot haver proves palpables d’això?); la denúncia hauria d’anar primer per via mercantil i després per la penal de manera que les proves pericials demostraren que, tot i ser coneixedors els propietaris de l’endeutament i de l’estat d’insolvència de l’empresa (tipificat jurídicament) no només no ho van comunicar (és un deure de les empreses: delicte mercantil) sinó que, a més, van continuar venent bitllets (delicte penal). En qualsevol cas, la realitat és que, entre la incompetència del fiscal i el desenteniment del jutge, els 7.000 afectats continuen afectats i que l’Estat ha balafiat milions d’euros en reparar els danys dels saquejadors. Díaz Ferrán, aquesta nit, també dormirà tranquil, no ho dubteu.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Sr. Juez», de Gatillazo

Els aprofitats

Ara toca. No abans. Ara toca jugar a sindicalista calent, emprenyat, ara sí, ara per fi, ara que ja s’han acomiadat, ai!, gairebé dos milions de persones. Per què UGT i CCOO no saltaren al carrer quan se n’estaven acomiadant 100.000 o mig milió, quan les sirenes sonaven, quan els patrons mamprenien, sense control, concursos de creditors i EREs a tort i a dret amb el vist i plau de totes les administracions? Els sindicats vénen ara amb ortopèdies biòniques per reemplaçar els braços mutilats. «Que no se aprovechen de la crisis», diu l’eslògan… Perquè això és un eslògan, un reclam publicitari, màrqueting d’un proletariat esgrogueït, i no una proclama obrera, un veritable crit de denúncia, per més que ara ho vulguen camuflar. Que no se aprovechen: abús covard del pronom impersonal. Que no s’aprofite qui? Els empresaris? Però si ja se n’han aprofitat! I amb la propera reforma laboral seguiran aprofitant-se’n. On han viscut Méndez i Toxo els darrers anys? Al Sàhara? Que no se n’aprofite el Govern? El Govern se n’ha aprofitat i tornarà ara a aprofitar-se’n, embolicant la troca de la santa reforma per desviar l’atenció dels conflictes que el tenen paralitzat. Ací se n’aprofiten tots, i també els sindicats subvencionats, que després de la destrossa, després de la mutilació i la sagnia, trauen pit i clamen a les barricades. Que s’ho facen mirar. Són com les tropes que hom envia tard, bramant a l’estil Braveheart, a un poble on tots ja són morts i els expoliadors fa temps que han fugit. La imatge és lamentable, però, segons com, els fa riure. Potser per això han fitxat el Wyoming.

PS. En 24 hores he llegit i escoltat 7 vegades la mateixa consigna de la dreta, sempre en castellano i emfatitzant «en este pais»: «Es que los empresarios son los que crean puestos de trabajo en este pais». Sovint obliden que, a les empreses, els llocs de treball s’hi generen gràcies al treball dels treballadors, més que no pas a la suor dels empresaris… Que arrisquen taaaant! Pobrets… La consigna, oliosa com poques, no aconsegueix ocultar l’amenaça dels patrons: si no feu les reformes i les lleis que ara em convenen no contractarem ningú.

Actualització dissabte 12-D
El Pais publica avui una entrevista a Méndez i Toxo, parella de fet. El producte periodístic és rutinari i previsible, però els comentaris (més avall) tiren foc. Curiosament, en general, els presumptament afins lectors socioliberals del diari posen a parir els sindicats pel seu comportament durant la crisi, per la seua inoperància en defensa dels llocs de treball, pel seu silenci a canvi de subvencions i favors polítics, manca d’independència i, per tant, total connivència amb el Govern de torn. La crisi també passarà comptes als sindicats. Després diuen que Espanya, en relació a Europa, registra un baix índex d’afiliacions. No m’estranya gens. I conste que ho diu un afiliat. Carpe diem.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«En blanco y negro», de Barricada

La pols sostenible

Sostenen que ha de ser sostenible. Però només podem sostenir allò que ha guanyat l’altura suficient com per a ser sostingut sense el perill de perdre el braç. «Esta Ley tiene por objeto introducir en el ordenamiento jurídico las reformas estructurales necesarias para crear condiciones que favorezcan un desarrollo económico sostenible». És a dir: crear un marco adecuado para llevar a cabo una reforma que posibilite crear un marco adecuado. No reclama cap sosteniment allò que està per terra. O en un pou. O sostingut per les mateixes mans de sempre. I tot allò que estava en suspensió s’ha esvanit. I el capital primer. La pols de l’esfondrament encega els pallassos, que ja no ens fan riure. Facècies sostenibles? Per a sostenir la pols només cal un ventilador, no una llei.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Dust in the wind», de Kansas

Primera pedra del reformatori laboral

Ja tenim ací la Santa. Com era d’esperar, el xantatge que suposa el bloqueig dels convenis col·lectius per part de la patronal ha funcionat perfectament i els sindicats se’ls han baixat fins als genolls. Molt de bramar que els treballadors no pagarien l’avarícia dels amos, que de la reforma laboral ni parlar-ne, però Toxo i Méndez han cedit gairebé a la primera pressió dels patrons. Quina gràcia (poca) confirmar que són ara els sindicats, i no la patronal, els qui propaguen que una nova reforma laboral no ha de significar una rebaixa de les condicions legals d’acomiadament o les de contractació. Exactament el contrari del que manifestaven fa quatre dies. Podeu llegir les declaracions a l’últim paràgraf d’aquest enllaç. Càndidament, Càndido Méndez ha dit: «Una reforma no tiene por qué ser sinónimo de recorte». Propaganda calcada a la que ve proclamant desde fa mesos el patró de patrons i tota la seua colla d’experts.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Misery Is The River Of The World», de Tom Waits

Díaz Ferrán: patró, model, paradigma

El president de la CEOE, Gerardo Díaz Ferrán, és un patró modern i exemplar: no paga. Patró, pauta i model a seguir. No paga les nòmines als seus 700 empleats des de juny. Modern i exemplar, vull dir, per als empresaris que representa. Molts d’ells han fet exactament el mateix que Díaz Ferrán durant els dos últims anys: acumular, acumular i amagar la caixa. Els treballadors d’Air Comet, que es manifestaren la setmana passada, porten cinc mesos sense cobrar. Més pinzellades: Díaz Ferran és un morós habitual de la Seguretat Social, a la qual deu 16 milions d’euros en quotes des de l’any 2007. Mentrestant, i en això també és exemplar, el patró de patrons s’està fent un xalet a l’exclusiva zona mallorquina de Bendinat per un valor de 4,2 milions d’euros. La constructora encarregada de les obres, la mallorquina Jojaina, ha dut Díaz Ferrán als tribunals perquè porta també dos anys sense cobrar 750.000 euros en pagarés i factures. I encara no he acabat: Díaz Ferrán també deu 100 milions d’euros a Hisenda. El patró de patrons està acusat d’estafa processal, desviament de fons públics i delicte fiscal en el cas Aerolíneas Argentinas (ARSA), en el Jutjat 35 de Madrid. Doncs bé, aquest capitost facinerós, aquest saquejador, és el mateix que, un dia sí i a l’altre també, exigeix responsabilitat als treballadors, els commina a congelar-se els sous via conveni (és a dir, a baixar-se’l), i a l’abaratiment de l’acomiadament via reforma laboral; aquest morós milionari de la Seguretat Social i d’Hisenda, és a dir, un lladre dels nostres diners, és qui reclama, sense la més mínima vergonya, una rebaixa de les cotitzacions dels empresaris… Però si ell no les paga! Exemplar. Els empresaris afiliats a la CEOE no han demanat en cap moment la dimissió de Díaz Ferrán, ans al contrari, lloen la seua gestió exemplar. És clar, perquè tots són iguals. Tots. Carpe diem.

Per acabar, una de Groucho Campa: «La tasa de desaceleración de la economía está desacelerándose».

I recomane la lectura d’aquest article de Vicenç Navarro, catedràtic de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Patrón de patrones», per Los Originales de San Juan

Argumentum ad Verecundiam

«¿Si la CEOE, el Banco de España, la Comisión Europea, el BCE o el FMI coinciden en la necesidad de un marco laboral más moderno es que estamos todos equivocados?». Fal·làcia adjacent: ¿Si milions d’alemanys van recolzar Hitler, és que estaven tots equivocats? La dejecció és del patró dels patrons, Gerardo Díaz Ferrán (CEOE). L’ha amollada avui contra Cándido Méndez (UGT), en un acte públic. Segons aquesta lògica de l’amo de l’inestable grup Marsans, totes les institucions esmentades no poden estar equivocades de cap manera si ens aconsellen tornar a l’esclavisme. Argumentum ad Verecundiam, se’n diu això, o també, Fal·làcia d’Apel·lació a l’Autoritat. Aquest error lògic es comet quan una persona interessadament s’encomana a una institució, a un expert, a un déu o un sant, donant per fet que l’opinió d’aquesta autoritat és infal·lible. Méndez podria haver contraatacat amb la clàssica Fal·làcia Argumentum ad Populum: tampoc no poden estar equivocats milions de treballadors que no volen la reforma laboral. Tot això, és clar, no ens porta enlloc, però definitivament ens revela que no hi ha cap mena de casualitat en el persistent degoteig de propaganda i compareixences de les entitats i institucions esmentades. Ara patim, doncs, un nou déjà vu. De la primavera ençà, tots conxorxats, la CEOE (Díaz Ferran), el Banc d’Espanya (Fernández Ordoñez, Mafo), el Banc Central Europeu (Jean-Claude Trichet), la Comisión Europea (Joaquín Almunia) i el Fons Monetari Internacional (Rodrigo Rato) han estat sincronitzats per a dur endavant, com siga, la (seua) reforma laboral. Cada setmana, llançaven un nou míssil contra les trinxeres antireforma. Ho analitzàrem a Salms. Com qui resa tenaçment per demanar que ploga, durant les últimes dues setmanes aquesta estratègia dels amos del capital s’ha consolidat. Fixeu-vos: 1) Fa dues setmanes, bala al cor del Govern: Mafo clamava que el defícit de l’Estat no s’hi corregiria sense una reforma laboral; 2) La setmana passada, Jean-Claude Trichet (BCE), insistia en la reforma laboral per a reduir l’atur; 3) Fa quatre dies, Almunia, comissari d’economia europeu, «aconsellava a Zapatero» la reforma laboral; 4) Fa dos dies, l’exdirector del FMI, Rodrigo Rato, instava el Govern a debatre la santa reforma. Això se’n diu persecució implacable. Si els fills de puta volessin no veuriem mai el sol

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«A Suïssa han ingressat,
mils de milions a cabassos,
després diuen que és l’obrer,
el culpable dels fracassos i la manca de control.»

«Si volessin», de Quico Pi de la Serra