Sostre de casa en runes

En la realitat social, malgrat tots els canvis, la dominació de l’home per l’home és encara la continuïtat històrica que vincula la Raó pre-tecnològica amb la tecnològica. No obstant això, la societat que projecta i realitza la transformació tecnològica de la naturalesa, altera la base de la dominació, reemplaçant gradualment la dependència personal (de l’esclau amb el seu amo, del lacai amb el senyor de la hisenda, del senyor amb el donador del feu, etc.) per la dependència a l’«ordre objectiu de les coses» (les lleis econòmiques, els mercats, etc.). Per descomptat, l’«ordre objectiu de les coses» és en si mateix resultat de la dominació, però també és cert que la dominació genera ara una racionalitat més alta: la d’una societat que sosté la seua estructura jeràrquica mentre explota cada vegada més eficaçment els recursos mentals i naturals i distribueix els beneficis de l’explotació a una escala cada vegada més àmplia. Els límits d’aquesta racionalitat, i la seva sinistra força, apareixen en la progressiva esclavitud de l’home per part d’un aparell productiu que perpetua la lluita per l’existència i l’estén a una lluita global total que arruïna les vides d’aquells que construeixen i usen aquest aparell.

Fragment de «L’home unidimensional»  (1964), de Herbert MARCUSE.

Clàssica tempesta de setembre,
ferotge i traïdorenca: incomptables llamps,
trons apocalíptics i dos poals d’aigua.
Plou, plou! I l’ordre objectiu de les coses
decideix per nosaltres la cerca de recer
sota el sostre d’una casa en runes.
JO ACUSE l’ordre objectiu de les coses.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Un cel blau per sostre», de Xesco Boix, per Toni Giménez

Sangueta

Dissabte passat, durant un esmorzar insòlit que acabà a les set de la vesprada, vaig poder conversar amb alguns amics sobre el decret del Govern que fulmina el dret del treballador a obtenir l’indefinit després d’haver encadenat contractes temporals durant dos anys en una mateixa empresa. No em va sorprendre que bona part de la colla esmorzadora estigués d’acord amb la vaselina del ministre. Els amics, molts d’ells assalariats indefinits amb càrrecs intermedis, i també algun empresari, es queixaven amargament que, passats dos anys, havien de prescindir de bons treballadors perquè la llei els obligava a mantenir indefinidament un lloc de treball que els actuals trastorns del mercat no poden garantir. Mentrestant, servidor rumiava que la botifarra de ceba que s’empassava tampoc no podia garantir una bona digestió. Millor no abusar. Jo insistia: si aquests bons treballadors havien aconseguit encadenar els darrers dos anys –i anys de crisi, per cert– i havien ocupat un lloc necessari a l’empresa, per què no havien de convertir-se en treballadors tan indefinits com els meus amics? Botifarra de ceba. És que el mercat… La procacitat del ministre ex-sindicalista, «preferimos un contrato temporal a un parado», podria resultar d’allò més filantròpica en els temps que corren, però la traducció a la realitat, al llenguatge dels drets laborals, és desastrosa: «preferim un esclau a un aturat». Botifarra de ceba. Arribem, doncs, al moment de les grans rebaixes, de la superoferta a la patronal d’un estoc creixent de braços mutilats a les oficines de l’INEM. El ministre té ple a vessar l’escorxador i vol despatxar algunes tones de sangueta per a la campanya electoral. Què bé, em vaig dir finalment, que per fi polítics i ciutadans ens preocupem tant pels aturats i pels bons assalariats temporals. Botifarra de ceba. En acabar, vaig rotar llargament.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Glòria al treball», per la Banda Musical de l’Albufera

Després de la vaselina

Qui sap què passaria? La por. Més por. La por.
La por, altra vegada. I més precaucions.
Tu no saps amb qui parles. Millor serà que calles.
No digues res de res. No et fies de ningú.
Qui sap què et pot passar.
Vicent Andrés Estellés*

Els sindicats bramaven contra la motoserra. No eren càndids, sinó grocs, però potser no s’esperaven aquesta embranzida de bulldozers. Ara, tot d’una, hem pogut comprovar que els retroliberals del PP i la juxtaliberals del P$0E també tenien ben amanida la maquinària pesada. Xafogor i començament de la lliga de futbol. És el moment: en menys de 72 hores, les formigoneres del PPSOE han cuinat una reforma exprés de la Constitució a fi de fixar –diuen– un sostre de dèficit. Per si això fora poc, tot seguit, han anunciat la supressió fulminant d’un article fonamental de l’Estatut dels Treballadors, el 15.5, que fins ara presumptament protegia els treballadors contra l’encadenament abusiu de contractes temporals; d’aquesta manera és liquidat el dret legal dels treballador a obtenir l’indefinit després d’haver acumulat contractes de temporals durant dos anys en una mateixa empresa. I qui els protegia contra polítics venuts? Ningú. Més encadenament, doncs, i més cadenes. El primer plat, argumenten, pretén posar a règim les panxudes administracions públiques de l’Estat. El segon plat, segons la dieta del ministre, és «por la constatación de que no se renuevan muchos contratos por la obligación de que éstos pasen de ser temporales a fijos». Solució de ministre ex-sindicalista: eliminar l’obligació.

Del primer plat, em semblaria adient una llei constitucional si realment poguera existir un cos ideal, de top model, per a l’Estat: 54 kg? Però el cos de l’Estat no és immutable i té unes necessitats segons els temps. Per a ningú sembla recomanable un pes de 54kg si hi ha fam. Aquesta qüestió i el fet que no s’haja volgut convenir una xifra límit de despesa pública –més bulímia?– ha aixecat les suspicàcies de diversos opinadors que han vist, darrere d’aquesta reforma, el pretext, l’excusa perfecta del PP$0E per a retallar constitucionalment!!! serveis socials, sanitaris i pensions. És a dir, que la nova i fugaç reforma constitucional entra en conflicte directe amb drets reconeguts per la Constitució que afecten a la vida i la dignitat de les persones: treball, vivenda, assistència mèdica… Això, però, no importa al PP$0E, perquè aquest sostre el reclamen merkkels i mercats. Que ara ho facen passar per la sagrada Constitució és el que veritablement ens hauria alertar. Ens estan dient a crits que van a per totes: la constitucionalització del capitalisme salvatge.

Del segon plat em pregunte si, per arribar aquest Estat-Presó on ens han anat clavant, per arribar a l’actual tisorada de garanties socials i laborals dels ciutadans, calia passar-se dos anys falsejant una reforma laboral que, era d’esperar, no ha servit per a res. Cert: necessitaven vots. Tot i així, cal recordar que, en aquells moments, el principal subterfugi per dur a terme la reforma dels majordoms del Capital (govern, bancsdespanya, patronal, premsa, catedràtics…) era acabar amb la dualitat i la temporalitat del mercat laboral, a fi de fomentar la contractació indefinida. Aquells subterfugis i aquella reforma, avui ho comprovem, no era més que la vaselina. En la pràctica, la supressió de l’article 15.5 significa no només un desmesurat foment de la temporalitat sinó també l’entrega d’encara més prerrogatives a l’empresari sobre el treballador, el qual ja pot haver treballat de valent durant anys i panys en la mateixa empresa, que estarà constantment sotmès a la por de no obtenir la renovació del contracte, lligada com va aquesta a totes les pors: por de reclamar un salari decent, por a demanar vacances, por a no fer hores, por a reivindicar unes condicions laborals més dignes… Por.

La por.

No puc resistir-me a posar aquest vídeo de ZP. Quina vergonya.

(Abuja, Nigeria, 23 de juny, EFE)

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Drets suspesos», d’At Versaris

Del saqueig imminent

Durant la crisi, i no abans, la dualitat i la temporalitat del mercat laboral –dels treballadors comerciats– han estat el principal subterfugi mediàtic de CEOE, UE, FMI, BCE, BM, Govern, presumptes experts i, en definitiva, de tots els pregoners i conserges del capital per a mamprendre una altra reforma laboral a l’Estat espanyol, el decret de la qual és imminent. Fins i tot els sindicats, que ara cuinen –tard i malament– una vaga general que ells mateixos han ajudat a buidar de raons i empenta, van acceptar polp com animal de companyia i decidiren enrolar-se com a grumets del vaixell pirata, sabedors que acabarien navegant a la deriva; ningú millor que ells, pensaran els càndids, per a reconèixer en aquests pretextos de dualitat i temporalitat la màscara habitual de la més falsa i fecal filantropia dels qui encara volen traure més suc de la corretja. Els amos de la crisi també ens han espoliat candidesa. El cas és que el document que conté la reforma laboral que el Govern decretarà dimecres no només abarateix l’acomiadament, que com sabeu era l’objectiu no confés dels socioliberals i l’indissimulat dels ultracons, sinó que a més ha tingut la desvergonya d’encapçalar-lo amb mesures que, en la pràctica, no fan sinó consolidar la dualitat i la temporalitat de la mà d’obra comerciada, per més que en diguen reducir:

Contratos temporales. Contrato de obra o servicio. Artículo 15.1 a) ET: “a) Cuando se contrate al trabajador para la realización de una obra o servicio determinados, con autonomía y sustantividad propia dentro de la actividad de la empresa y cuya ejecución, aunque limitada en el tiempo, sea en principio de duración incierta. Estos contratos no podrán tener una duración superior a veinticuatro meses, ampliable hasta doce meses más por convenio colectivo de ámbito sectorial estatal o, en su defecto, por convenio colectivo sectorial de ámbito inferior. Transcurridos dichos plazos, los trabajadores adquirirán la condición de trabajadores fijos de la empresa.

«…o la de parados», caldrà afegir. El decretador no ha volgut rematar la frase. No l’ha rematat per vergonya o bé perquè se li’n fot. Fins i tot els qui clamaren contra aquesta temporalitat, els qui orquestraren filantròpicament el subterfugi, reconeixen que el document del Govern no resoldrà la temporalitat, però «alaban la reforma». Tanquem un altre cercle, doncs: com no van a lloar allò que en realitat acaçaven? Ja tenim resposta, Bentolila: reforma i abaratiment són sinònims i, damunt, consoliden els contractes temporals que instaurà Aznar i que tant han facilitat l’acomiadament durant la crisi. Per a decapar més la màscara dels saquejadors, recomane aquest paper de vidre de Juan López Torres, ben raspós.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Una de por», d’Ovidi Montllor

Els disbarats no són barats

No és fàcil conservar la salut si, durant el desdejuni, escoltes a la ràdio els pronunciaments militars del Banco de España després d’haver constatat, pam a pam, la desvergonya d’empreses com Azuvi o Marie Claire, entre tantíssimes altres. En un parell d’anys, a colp d’ERO, les dues companyies s’han espolsat gran part de la seua plantilla i, mesos després, molts treballadors continuen sense cobrar les liquidacions i indemnitzacions que els pertoquen. Mon pare sovint em diu que el paper és molt sofrit i té raó: les empreses al·leguen en els jutjats que, si paguen, no serà possible el seu «pla de viabilitat» (cas de Marie Claire) o bé, simplement, «falta de tresoreria». I tots muts i a la gàbia. Aquest darrer és el cas de la taulellera Azuvi, amb més de mig segle d’història de producció ceràmica. Tanca, com no, amb un darrer ERO que fotrà al carrer els 100 empleats supervivents, i això sense haver saldat encara els deutes laborals precedents. Per molt que governants, polítics, sindicats i magistrats s’òmpliguen la boca clamant que vivim en un sistema garantista, tots sabem que això no és cert de cap de les maneres: gairebé tothom sap d’algun familiar, amic, conegut o bloguer que té el lleig costum de queixar-se amargament perquè l’han acomiadat amb plena impunitat empresarial, sense la indemnització pertinent, fins i tot sense els papers de l’atur; en qualsevol cas, amb uns terminis de cobertures estatals que s’allarguen més mesos que la fam. Però, és clar, aquesta gran flexibilitat expeditiva de les empreses, demostrada durant la crisi, aquesta flexinseguretat en els acomiadaments, mai no apareix en els higiènics titulars quan Miguel Ángel Fernández Ordóñez (Mafo per als enemics), governador del Banc d’Espanya, balla amb tacons d’agulla agarrat a Rajoy sobre les tombes dels expulsats, alhora que canten, per enèsima vegada, abaratir els comiats com a recepta indispensable de la reforma laboral per a sortir de la crisi. Per cert, quant cobra Mafo? No s’ha fet públic mai.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«De manars i garrotades», d’Ovidi Montllor

Càndid no, groc

Entrevista de la Cadena Ser a Cándido Méndez, Secretari general de la UGT:

SER: Zapatero habló ayer de ampliar el uso del contrato de 33 días de indemnización por año trabajado, ¿no es un abaratamiento encubierto?

C. M.: No. El documento habla de reorientar un contrato que ya existe y que pactamos los sindicatos y la patronal en el 97. Con él, los que tienen contrato temporal pasan de cero patatero a una indemnización digna.

Deplorablement, Méndez omet que tots aquells que, abans de la crisi i de caure a l’atur, que en són molts i qualificats, tenien un contracte indefinit amb dret a 45 dies, també passaran ara a 33 dies d’indemnització, segons el document. El govern i els sindicats grocs en direu ampliar o reorientar, però això és abaratir l’acomiadament i agafar la motoserra contra els drets dels treballadors.

Un bon article de Lucía Bellán publicat al diari El País, titulat «La agenda oculta de la negociación», ens regala un poc de llum: «El enfado de los sindicatos [i ja no cal incloure el d’UGT] vendrá por la que constituye la principal novedad de este proceso: la ampliación del contrato indefinido con despido más barato. Constatado el “escaso uso” de esta modalidad -33 días por año trabajado de indemnización frente a los 45 ordinarios-, el Ejecutivo se inclina por ampliarlo. El planteamiento resulta espinoso, pues ese contrato ya cubre a jóvenes, mujeres, parados de larga duración, con cargas familiares, trabajadores mayores de 45 años y discapacitados. En realidad, casi el único colectivo excluido son los hombres de 31 a 44 años, por lo que extenderlo supondría generalizar ese contrato indefinido».

Per tant, en realitat, les indemnitzacions de 45 dies seran esborrades del mapa laboral. Amb la inestimable col·laboració de la UGT. No en el meu nom. Demà em done de baixa com a afiliat.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«El sindicato», de La Polla Records

Els frares sodomites

Malauradament, el temps ha acabat donant-me la raó. Corbacho i Zapatero han mentit i han enganyat els treballadors. Aquest govern és un frau de cap a peus. Fa gairebé un any, el ministre de Treball s’embafava proclamant que els contractes no s’abaratarien «de cap de les maneres». Està a les hemeroteques i ací mateix en vaig escriure un post. Doncs bé, l’estudi preliminar que, ara mateix, el Govern està presentant a patrons i sindicats, ens ho deixa ben clar: «El Gobierno maneja un documento preliminar sobre la reforma laboral, al que ha tenido acceso RNE… Sobre la mesa está hasta ahora la ampliación [fal·làcia interna] del contrato indefinido, con despido más barato -33 días en lugar de 45- a nuevos colectivos, concretamente a los parados. Se trata de esa modalidad de contrato que patronal y sindicatos pactaron en el año 97 y que hasta ahora estaba reservada a algunos colectivos…». Ara TOTS els contractes, tret dels que continuen en vigor, s’abaratiran de 45 a 33 dies d’indemnització per comiat, segons els jocs preliminars de ZP i Corbacho. Zapatero resava ahir: «No explotes al jornalero, su vida depende de su jornal». Ara sabem què és un frare sodomita. Veurem si els sindicats s’uneixen a l’orgia. No m’estranyaria gens. Com no, per al patró de patrons aquests preliminars van camí de l’orgasme. Si voleu aprofundir en els antecedents de la desvergonya, podeu llegir les batalles dels darrers mesos a Salms. Corbelles a l’horitzó.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«El frare carmelità», de Tom Bombadil