El psiquiàtric liberal, cinquè round

Cinquè round. S’alça el teló i i hi apareixen, cantant tots a cor, el governador del Banc d’Espanya, acompanyat pel cap de la patronal CEOE, els presidents de les càmares de comerç ibèriques, els directors de la tríada ABC, El MundoLa Vanguardia, una matrona espontània dels EUA i Josu Erkoreka? [Rajoy i Corbacho també hi són, però s’amaguen darrere d’una cortina, mentre Almúnia i Montilla fan d’apuntadors]. Com es diu la pel·lícula? Psiquiàtric liberal. Aquesta sarsuela del reformatori laboral és aparentment transversal, com la crisi: la vella concòrdia de la burgesia sociòpata que vol traure caldo d’un cinturó que els treballadors no podem apretar-nos més i ens cau imparablement cames avall. Una altra concòrdia és la dels menjadors socials: des de la postguerra que no havíem tornat a veure llargues cues d’afamats. Tampoc, des de principis del segle passat, els amos de la premsa havien donat tanta cobertura a això que s’anomena acció directa del sindicalisme, com la perpetrada el dimarts a Vigo: «Mi mujer se quedó llorando en casa y tendré que explicarle algo a mi hijo de 10 años que ha visto que su casa y su entorno han sido agredidos», ha bramat el desvalgut patró. M’imagine la lacrimògena escena de les explicacions… Al fill preguntant: «Però, papá, por qué a ti, por qué a ti, papá?». I el pobre pare desemparat, vacil·lant, responent: «Sí, los niños vienen de París, hijo mío». De París… És clar! I la recuperació econòmica vindrà de la reforma laboral! Llegir-ne més

Els flexibles

També el bancs són empreses i comercialitzen productes. Ara que, amb bona part de raó, tothom en malparla perquè són inflexibles i no els interessa vendre crèdit (literalment, no se les creuen) a algunes empreses, també aquestes mateixes empreses haurien de preguntar-se si s’arriscarien a vendre productes a clients insolvents. Hi ha moltíssima demagògia en aquest assumpte. Moltes empreses van al banc a demanar «diners per a poder pagar les nòmines», diuen; poc després, declaren concurs de creditors, hi empantanen els treballadors i fugen amb els diners. Els bancs tenen apresa aquesta lliçó. Ni un banc és una ONG ni els empresaris uns morts de fam. Lluny estic de defendre els bancs. Déu me’n guard! En els darrers anys, bancs i financeres han llançat innovadors i arriscats productes hipotecaris, i n’han obtingut beneficis desorbitats gràcies a l’inflament, amb gasos tòxics, del mercat immobiliari i adjacents. Llegir-ne més