Avui sense l’Avui i demà…

El diari Avui se n’ha anat, voluntàriament, del País Valencià i de les Illes. També de Castelló, doncs, on hi podem veure TV3 –encara. Sembla que la notícia de l’absència als punts de venda l’han propagada els seus consumidors habituals amb l’ajuda de Racó Català i Vilaweb; de fet, no he pogut trobar cap declaració oficial, ben visible, del grup Hermes, els nous amos de l’Avui. Per què? Indiferència, menyspreu envers els sacrificats exconsumidors? En podeu llegir interessants escrits al blog de Carreres, al d’Isern, al de Girbés i al d’Usó, per ordre cronològic de publicació. Lamenten tots l’estat deficitari del periòdic, a nivell econòmic, de distribució i també –molt ben vist per Usó– de continguts extensius i vinculants, perquè l’Avui mai no ha planificat abastar (explotar, en terminologia industrial) tot el territori, més enllà de l’apegalós conflicte lingüístic o dels nostres particulars highlight attractions –la majoria d’assimilable adscripció estatal, per cert–, com el de la corrupció o, per exemple, la matança al metro de València. No ho ha intentat, diria, almenys amb la mateixa intensitat i rigor amb què ara ho fa, o voldria fer-ho, Vilaweb, que té un director valencià. I si al retall de paper imprès hi afegim les ganivetades de Camps al senyal de TV3 o el rovell de la seua graella a les Illes, em sembla que és molt més que un ventijol aquesta percepció que tenim alguns de manifest esquarterament del ja de per si malmès espai de comunicació en la nostra llengua. Si més no l’espai analògic, és a dir, el del paper i el de les ones audiovisuals. Les causes de la retirada també les hauríem de furgar en la crisi extra d’un mercat de premsa en procés de concentració que no acaba d’adaptar-se, en condicions d’estabilitat, a les noves vies digitals de comercialització del seu producte, per no parlar ara de la degradació dels professionals. Tot i això, deixeu-me fer una baixada als inferns locals: si el problema fóra només econòmic, caldria una saberuda tesi doctoral per entendre com és possible que Castelló, una ciutat d’uns 20.000 consumidors de premsa diària (de mitjana, i amb un camp d’acció comarcal no molt superior), tinga quatre periòdics en paper, d’àmbit local, en castellà i tots deficitaris ara mateix. No serà qüestió, doncs, de diners només. La crisi també és de voluntats (alerta, no he dit valors!). Personalment, pel que fa a l’Avui, tret del suplement cultural, no em sap tan greu la retirada des del punt de vista informatiu. Sempre ens quedarà Parísonline. O no?

Pla S: Pla de Foment del Suïcidi

Reportatge de cartró pedra: «La generación ‘peter pan’ está hipotecada». Una vegada més, la culpa de tot, també de la crisi, és de la Generació X, dels qui vam nàixer amb el Baby Boom. Kidults, JASP, peterpans, mileuristes, adultescents… En fi, els egoistes i conformistes de sempre. Són les etiquetes i el P.V.P. mediàtic que ens col·loquen cada volta que a l’intrèpid i rigorós periodista de Societat li manen que n’ha de parlar, és a dir, que ha d’inventar alguna cosa per a les planes dominicals o bé tirar de nevera. Vaig, però, a la molla del cas. Cal molt poca vergonya, o ser ben curtet i/o  fluixet, per sostenir que la causa del nostre atur de cada dia és dels nascuts als setanta, simplement perquè «en són massa». De puta mare! No ho puc qualificar d’una altra manera. Res d’abusos financers i empresarials: els responsables de la recessió són els hipotecats peterpans, uns idiotes que se n’han anat gairebé tots a l’atur, engreixen la morositat  i han emmerdat el meravellós mercat dels santíssims apòstols Díaz Ferrán, Mafo i Trichet, el seu paradís capitalista. Uns delinqüents! Tasteu quin caldo: «El problema de los treintañeros arranca -y nunca mejor dicho- de su pecado original: su propio tamaño generacional. No es que nacieran muchos: nacieron demasiados. La tasa de fecundidad alcanzó los 2,8 hijos por mujer fértil. Este estigma les ha marcado desde entonces: masificaron las aulas de las escuelas, después las del instituto, las de la Universidad y, una vez con el título debajo del brazo, las colas de demanda de empleo y las oficinas del paro». Pecats! Estigmes! Ho massifiquem tot, som una plaga, y asín están hundiendo las espanyas… Als 18 anys ens van dir que érem uns drogadictes; poc després, que erem uns conformistes; i ara, ben entrats els 30, ens diuen que en sobrem molts, que en som massa i que no hi ha treball per tots. Bon moment per a recordar de nou la cançó de Quico Pi de la Serra: «Si els fills de puta volessin no veuriem mai el sol». Paraules d’un profesor de Marketing Social de l’escola de negocis Esade, és a dir, d’un Sociòleg Pare, saturnal: «Para sus padres el éxito y progreso profesional representaban una meta; en cambio, los treintañeros tienen otra escala de valores y dan mayor importancia a otra serie de elementos como el ocio y a colmar sus emociones». Per adobar-ho bé, el saberut d’Esade hauria d’afegir: Quina morralla! Està clar, doncs, que la única solució per a aquest Ramat de Jutges de la Sociologia Contemporània és un extermini sel·lectiu de la Generació X (salvaran només la princesa), perquè torne així a funcionar tot, definitivament, com Déu mana. Més fàcil encara: promocioneu el suïcidi… Que l’Estat plante per tot arreu cartells del nou Plan S i que l’obra pública s’hi destine a la construcció de cementeris. Un negoci rodó per als sociòlegs sociòpates i per als apòstols Díaz Ferran, Mafo i Trichet.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


Black Box Recorder | Lletra

Un suborn és un suborn?

pperiodisme

Engrandiu la imatge adjunta. Un ppresumpte defensa un altre ppresumpte. Pperiodisme, ppresumptament. Tema del dia: les anxoves en llanda. ¿És aquest el ppacte de silenci? Més afonia encara? Fabra a la dreta, a tres columnes, ppàgina tres, senar, ppreferència visual, ppredomini visible, esgarrant un cobdiciable 3×4 de mòduls ppublicitaris en crisi. Un ppresumpte defensa un altre ppresumpte: regal fitosanitari al curita ganaslocas. Revotuadéu, això sí que és un pperiòdic de dretes com Déu mana, o gairebé, i no com eixos diaris infidels i inductors, comerciants de converses telefòniques punxades que fins i tot gosen qüestionar científicament els flowerppowers, desembeinant Popper contra flors i violes… I no sense indicis: com se demostra que Déu no existeix? Com se demostra que un suborn no és un suborn? Com se demostra que un subornat —que ha mentit— no s’ha deixat subornar? Com se demostra que uns fets demostrats han estat demostrats i que demostren alguna cosa? Com demostra un jutge que és un jutge? Com se demostra que la democràcia existeix? Carpe diem.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Rita troglodita», de Biskuti

Atur i polítiques «subprime»

La calor i la llardosa desgana general no conviden gens a fer turisme informatiu. Arriba l’estiu i els periòdics són com un viatge organitzat per l’Imserso o, pitjor encara, per agència. Agència EFE, en aquest cas. L’atur implacable com a monument typically spanish: «El paro baja en 55.250 personas en el mejor mes de junio de los últimos ocho años». «El paro baja» és l’anàfora a cada juliol, gairebé una al·literació. Resulta objectiu, diacrònicament indulgent, però és un titular subprime: el Govern hipoteca l’esperança política avalant-se amb les contractacions temporals dels qui faran l’agost. I el Govern també vol fer l’agost. El millor mes de juny en vuit anys! Déu n’hi do! Visca l’economia proactiva! Maquillatge proactiu, enriquit amb liposomes, de Lancaster. Continue el tour. Amb les notícies d’El País sovint haig de fer pònting i descendir quatre paràgrafs avall en caiguda lliure per a topar amb l’esgallada deontologia del periodista: «También ha incidido en el dato de junio la temporada turística…». También? O sobretot? «Este avance se deja notar, asimismo, en el sector servicios, donde 31.852 trabajadores han encontrado trabajo». Asimismo? O especialment? Un altíssim percentatge d’aquestes contractacions provenen del sector serveis i són temporals. Al Principat, d’un total de 195.556 contractes el mes passat, 172.251 van ser temporals; representa el 90%. La premsa extremista dramatitza l’esperpent; la fanàtica repudia l’estètica i s’hi delecta en la imprecació; i l’acalorada, ionqui del maquillatge, s’aprofita de la cosmètica del Govern per concatenar figures retòriques: «El paro encadena su segundo mes consecutivo a la baja al calor de la temporada de verano…». Doble isotopia sarcàstica: l’atur encadena, però baixa gràcies a la calor. El vell conte de les contractacions estiuenques ens l’han contat tantes vegades que qualsevol president reincident en la mateixa demagògia hauria de dimitir immediatament. Per pesat, sobretot, més que per fal·laç, que per mentir ja no s’estila dimitir. El conte és tan antic com el desarrollismo setanter a les pel·lícules d’Esteso i Pajares o l’enrajolador de fa quatre dies. En volta d’un Plan E, ens caldria un Pla P. “P” de parats. Cal incentivar l’economia gràcies als nostres excedents productius: vendre els aturats com a souvenirs en paradetes d’Eivissa, Peníscola, Roses i Benidorm. I a mi que se m’emporte alguna bàvara.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«La mentira», de Manu Chao

Llibertat de repressió

Comença la festa dels verbs condicionals. El president de la Diputació d’Alacant, José Joaquín Ripoll, ha amollat que si «estiguérem als EUA alguns directors de periòdics anirien a la presó». Juguem als condicionals, doncs. Traducció simultània: «Si estiguèrem en 1970, J.J. Ripoll s’encarregaria de signar l’ordre dels afusellaments». Ai, què poquet li ha faltat per a dir: «Esto con Franco no pasaba». Més condicionals: «Si tinguérem una democràcia saludable, els jutges dictarien llibertat d’expressió condicional per a Ripoll».

Corretges de transmissió

De les paraules als fets: documents a cabassades i factures a garberes adreçades al nom següent: Francisco Camps. L’adduïda comptable domèstica no sap en quin calaix de casa les ha guardades. Haurà de citar el jutge a la dona de Camps? En fi. Pedro Muelas, director adjunt del Levante-EMV, posa avui les dièresis sobre les Ü i ens recorda —per si algú pretén tractar el quist i oblidar el càncer—, que Gürtel (“Correa” en alemany) no és només un parell de trages, encara que mai no arribe a aparèixer «una gravació telefònica en la qual algú li digue a Alvaro Pérez: continua manant-me regals i finançant el partit, que jo seguiré donant-te contractes». Un tema adjacent: jo no sé si n’és un o en són dos, els periodistes que fan els editorials de Las Provincias, o si el seu director, un altre Pedro, Pedro Ortiz, amb els anys ha anat adquirint una mena de doble personalitat, perquè el mateix dia critica la politització de la Justícia en el cas Gürtel i, tot seguit, elogia la responsabilitat dels diputats britànics. Ja sé que Ortiz, en una classe magistral de les seues, podria concloure, amb pèls i senyals, que no són conflictes equiparables, però també en podem traure una altra conclusió: si tinguérem uns governants responsables, no hi hauria (tanta) politització de la Justícia. Si no prosperara la impunitat, no hi hauria crisi de confiança.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«El pueblo y el mal gobierno», d’Óscar Chávez

Quart de Poblet i la III Guerra Mundial

«El presidente de la Cámara de Comercio de Valencia, Arturo Virosque, ha asegurado hoy que la próxima instalación del Centro de Operaciones de la ONU para el Mantenimiento de la Paz en Quart de Poblet es un proyecto ‘fijo y no como la Copa del América, que como las velas se va’». M’encisa, em fascina, m’embadaleix. Probablement, Levante-EMV ha copiat la notícia de l’agència EFE sense més ni més, tal com ho demostra aquest enllaç a unes altres fonts d’informació que també han usat un gatekeeper ben fluixet. L’escalada militar m’ha estranyat moltíssim, perquè tinc dos amics a Quart i sempre m’han paregut molt pacífics. Si els periòdics ho diuen… que Sant Onofre ens empare! Un dels amics de Quart m’ha telefonat després i m’ha comentat que no sé llegir, que haig de canviar d’ubicació el complement circunstancial de lloc: «la próxima instalación, en Quart de Poblet, del Centro de Operaciones de la ONU». Li he respost que, fins que els periódics no em demostren el contrari, Quart de Poblet està en perill de guerra, tot i que no sé del cert si resulta encara més perillosa la inversió de 25 milions d’euros en el projecte i el fet de voler convertir València «en el centre de les comunicacions per al manteniment de la pau a nivell internacional», com ha assegurat un capitost de l’ONU.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«In the army now», de Status Quo