Cor ona


 

Corona

Aus der Hand frißt der Herbst mir sein Blatt: wir sind Freunde.
Wir schälen die Zeit aus den Nüssen und lehren sie gehn:
die Zeit kehrt zurück in die Schale.

Im Spiegel ist Sonntag,
im Traum wird geschlafen,
der Mund redet wahr.

Mein Aug steigt hinab zum Geschlecht der Geliebten:
wir sehen uns an,
wir sagen uns Dunkles,
wir lieben einander wie Mohn und Gedächtnis,
wir schlafen wie Wein in den Muscheln,
wie das Meer im Blutstrahl des Mondes.

Wir stehen umschlungen im Fenster, sie sehen uns zu von der Straße:
es ist Zeit, daß man weiß!
Es ist Zeit, daß der Stein sich zu blühen bequemt,
daß der Unrast ein Herz schlägt.
Es ist Zeit, daß es Zeit wird.

Es ist Zeit.

Paul Celan, «Mohn und Gedächtnis», 1952

 

Corona

A la meva mà menja la tardor la seva fulla: som amics.
Esclosquem el temps de les nous i li ensenyem a fer via:
el temps torna a la closca.

Al mirall és diumenge,
al somni s’hi dorm,
la boca diu veritat.

El meu ull davalla al sexe de l’estimada:
ens mirem,
ens diem coses fosques,
ens estimem com rosella i memòria,
ens adormim com un vi en conquilles,
com el mar en el llambreig sangós de la lluna.

Restem abraçats en la finestra, ens veuen des del carrer:
temps és que se sàpiga!
Temps és que la pedra s’avesi a florir,
que a la pruïja li bategui un cor.
Temps és que sigui temps.

És temps.

Paul Celan, «Rosella i memòria», 1952. Trad. J. Porcar

 

Notes i claus: la meua lectura de «Corona»
El memorable poema «Corona» de Paul Celan precedeix el potser encara més cèlebre «Todesfuge» i intitula, amb el desè vers, la seua segona obra poètica, Mohn und Gedächtnis («Rosella i memòria», Deutsche Verlags-Anstalt, Stuttgart, 1952). Una fulla de tardor amb una rosella de primavera, un nou temps descloscat que es reclou de nou, uns amics o uns amants, un somni on s’hi pot dormir, unes coses fosques amb llambreig, una pedra que ha de florir… Hi ha un joc gens innocent d’antinòmies, antítesis, contrastos. Al peculiar engranatge dualístic celanià, amarat de surrealisme i expressionisme, la rosella és el sexsímbol de l’oblit i, alhora, l’immanent alter ego de la memòria: «el temps torna a la closca». És un poema d’amor? No solament. Durant els anys de gestació del llibre, l’antropòloga Ariane Deluz i el poeta van ser amants (1948), però el 1951 va conéixer l’artista Gisèle Lestrange, amb qui es va casar un any després. Molt poc van influir en el poema, per no dir gens, aquestes dones. I poc sabem com s’ho feia Celan per allotjar i repartir tant d’amor, perquè, paralel·lament, una altra dona –sis anys més jove– li tenia robat el cor, la gran poeta Ingeborg Bachmann, amb qui havia iniciat el 1948 una profunda relació amorosa i epistolar –amb trobades furtives– que s’allargaria durant quinze anys: «Bella primavera; i els poemes, i el poema que vam fer junts», li escriu ella el Nadal de 1948. De fet, si resseguim amb atenció la seua correspondència podem detectar alguns dels elements de «Corona», com ara: «La fulla que vas posar en el meu medalló no es va perdre», li recorda Bachmann la primavera de 1949. «A la meva mà menja la tardor la seva fulla», comença el poema de Celan.
La rosella era la flor predilecta de l’escriptora austríaca: «El poeta surrealista Paul Celan, a qui vaig arribar a conèixer fa dues nits [el 16 de maig de 1948] s’ha enamorat de mi, que magnífic. Lamentablement ha de marxar a París en un mes. El meu dormitori és un camp de roselles perquè li encanta inundar-me de flors», escriu Bachmann als seus pares. Des de París, un any després, a finals de primavera, Celan li envià una de les seues cartes: «Enguany vinc ‘inexacte’ i tard. Tal vegada, però, perquè voldria que no hi hagués ningú més que tu quan col·loque roselles, i memòria, tanta com roselles, dos grans rams resplendents, sobre la teua taula d’aniversari. Fa temps que n’espere l’instant amb alegria» (20-VI-1949). Bachmann respon quatre dies després: «He tornat a sentir la rosella, profunda, molt profundament [citació del videopoema], la teua màgia ha estat tan meravellosa, mai no podré oblidar-ho». I acaba la missiva referint-se explícitament a «Corona»: «[…] és el teu poema més bell, és l’anticipació perfecta d’un instant on tot es torna marbre i hi és per sempre. Però, per a mi, ací no serà ‘temps’. Tinc fam d’alguna cosa que no em donaran…». Imatgeria i gestos de «Corona», doncs, emmirallen la seua relació sentimental: al poeta li agradava inundar de roselles el quartet d’ella a la Beatrixgasse de Viena, ben a prop de l’Stadtpark i del riu Danubi. Així es narra en «Els misteris de la princesa Kragan» (princesa, és a dir, no coronada), un conte de fades dins de Malina (1972), l’única novel·la de Bachman, publicada un any abans de la mort de l’escriptora i dos després que Celan se suïcidara saltant al Sena des del Pont Mirabeau.
Si per un moment ens fem una postal del Beatrixgasse, perfectament podria haver passat així més d’una vegada: Bachmann i Celan abraçats en una de les finestres que donen al carreró des d’on, com diu el poema, podien ser vistos, descoberts. Segurament per això s’ha anat divulgant –pamflets del xafardeig– que la infidelitat és “el tema” de la peça, una mena de confessió en vers d’un amor prohibit. Si aquest fos “el tema”, em dic, Celan s’hauria estalviat el poema. Curts de vista aquells que «sie sehen uns zu von der Straße» i no hi veuen una salvació de la memòria i un cant a l’esperança, aquesta corona sostinguda en l’abraçada dels amants en la finestra perquè «la pedra s’avesi a florir». Bachmann va respondre poèticament el 1957, amb «Mirjam»: «Toca tot pit de pedra i fes-hi el miracle,/ perquè també la pedra vessa llàgrimes». També ho va fer amb El temps ajornat (1953), obra farcida d’intertextualitat amb la de Celan, com ara el poema «Dir coses fosques», títol pres del vers novè de «Corona»: «Amb la corda del silenci/ tensada damunt l’ona de sang,/ vaig agafar el teu cor ressonant […] i em blaveja/ el teu ull tancat per sempre». Per tant, si hi ha “tema”, diria que és més aviat la fidelitat o, potser més exactament, la lleialtat del poeta –i ací l’amor— a la possibilitat de futur que l’estimada encarna en temps de postguerra i crisi generalitzada, malgrat els bumerangs d’un temps cíclic on els amants –oblit i memòria– en un joc de miralls es miren als ulls enfront de l’altra mirada, la dels altres, el vouyeurisme convencional i fiscalitzador de l’època… «Temps és que se sàpiga!», clama Celan. Curiosament, amb Malina, Bachmann hi respon com un eco: «¡Jo sé, és clar que sí! ¡Jo sé!». Ho sabia també el 1955 quan va escriure «In Apulien»: «La rosella torna a parpellejar…». I ho sabia poc abans de morir, quan va escriure el seu darrer poema, «Enigma» (1967): «Mai més serà primavera». I no vull allargar-me més, perquè existeix una extensa i meravellosa correspondència intertextual entre les obres dels dos poetes.
Acabe. Quan la passada primavera vaig llegir Temps del cor i vaig visitar camps de roselles –o gallarets– a prop de Sant Pau d’Albocàsser, ignorava que viuria dies de tardor dins d’aquests versos de Celan –i de Bachmann, de tots dos!–, dels quals n’he fet el videopoema que us presente ara que poc falta perquè l’any corone. Al mirall és diumenge i hi ha un somni de rosella que no dorm en nit de superlluna: «wie das Meer im Blutstrahl des Mondes». Però som solament els somiats? «Temps del cor, els/ somiats representen/ la xifra de mitjanit». Rilke ho va escriure –cinquanta anys abans que Celan– al seu «Herbsttag», i cal repetir-ho: es ist Zeit. Cor ona, «daß der Unrast ein Herz schlägt». Herzzeit! És temps.

Poeta i mussol, piulades al vol (XXI)

mussol_camuflatge1

 

And Owls do build in Oaks –
So here’s an Amber Sill –

Emily DICKINSON

 

~.~

 

Caiguda i seca, prènsil, la fulla
enyora, com una mà, la branca.

 

~.~

 

Dits oberts sobre ulls
clucs i, a les palpentes,
entre els barrots encara, tu:
parpelles d’una nit de cantons,
brides sense regnes cavalcada.

 

~.~

 

La pluja il·lumina el sender,
la tardor n’agafa dreceres.
I no tu, que ja no m’esperes,
i al cor fas dissabte a recer.

fulla-macro

 

~.~

 

La tardor, l’última
i sola flor que creix
i mor fulla a fulla.

 

~.~

 

Que sola i trista
la gavina aquest vespre
i, ombra tota ella, llum
ignorant-se.

 

~.~

 

Tard o d’hora algú ho cala
i apuntala que “tornant” és.
Passat i futur, adéu pur,
i no gerundi martingala:
algú esperant el present.

 

~.~

 

Fugir per trobar-se no és escapar
per buscar. L’animal n’és exemplar:
fuig, no s’escapa. I sap tornar:
recorda el camí de l’aigua, no el de la set.

 

~.~

 

La vida no pot atendre tantes lliçons
de vida i, cada vegada més, arriba al punt
on sap fer cap altra cosa que defensar-se.

 

~.~

 

Dent de lleó,
desarreles al cel,
rosa infinita.

 

~.~

 

L’equidistància també és distància.
No òbrigues parèntesis que no saps tancar.

 

~.~

 

ullsnit pellbrisa
i discernir solament
onades properes acordant-se
amb llunyanes remors sostenint-se com
instruments d’un concert

 

~.~

 

Remor de rems.
La mar es rememora
dins dels teus ulls.

Móres vora mar

 

~.~

 

Ni llàgrimes, ni sants.
On plou la pols d’estels?
Les agulles dels pins
i l’arrel dels meus pèls
raonen que els perseids
se suen ben a dins.

 

~.~

 

Encara no plou, però en la matinera
remor de fulles, telonera, ja sona l’aigua.

 

~.~

 

Qui alçava ponts cava túnels.
Així travessem l’amor.

 

~.~

 

Les llunes passen, van
i tornen, però al pou
insondable de l’ull
hi roman, mar de fons,
la besllum de l’esguard.

 

~.~

 

També jo sóc ales
i branca per les urpes
fins a l’arrel. Per molt
que haja de mudar pèl
i m’hagen de caure fulles.

 

~.~

 

Conviu de dia arrelada
a una bessona bruna
i ella mateixa és la nit
quan no arriba a ser ni una.
Ambdues fan escapada
a la penombra del meu dit.

 

~.~

 

Me gustas cuando estallas, porque estás como caliente,
y me oyes desde espejos, y mi voz te trastoca.

#parafrasseig #Neruda

 

~.~

 

Vers l’horitzó –una ratlla–
ho clisses: difícil llegir allò
senzill? Horitzó, camí
incert i directe assetjat
per especuladors de curvitats.

 

~.~

 

Al pedrís dels anys, torne a alçar les mans.
Regira’m, Temps, no hi trobaràs l’infant.
Com els dits de l’àvia, amor sense guants,
contra Tu me’l guarde al fons de l’esguard,
que jo en volia fer deu, i no tants!

 

~.~

 

No tornis mai
a deixar-te el nen sol
dins del mirall.

 

~.~

 

Que cap crit et venci.
H-owl!, sigui secreta
aspiració aquest udol
que alena el mussol
amb l’hac del silenci.

 

~.~

 

Llinatge arcà d’un vent sense rel,
només si alene m’hi sembre a pèl.
Tinc cabells de vols primigenis:
sàmares, cípseles i aquenis.

 

~.~

 

De qui? Per què? Quan?
Rastres de nit vora mar?
Si hi acaces petjades, les desfàs.
No pots de memòria, ni amb lluna
a la mà. Ni amb flash.
Cal ser més breu: un peu
no és un peu, i l’ara sempre
l’adéu.

 

~.~

 

La tardor s’espera
entre ombres humides
perquè li caiguen fulles
en lloc de llàgrimes.

 

~.~

 

No fou pecat, ni serp ni cuc.
D’on regalimà tant de suc?
De l’amor, que també s’esgrana.
No fou poma sinó magrana!

 

~.~

 

Vindrà el dia que l’os
serà qui amague el gos
en un clot.

 

~.~

 

Jo conserve un petit veler
amb un llapis per masteler,
per velam un poema al vent
i somrís de meló d’Alger.

 

~.~

 

no veu son foc per dos parts ser encés
—Ausiàs March, s. XV

My candle burns at both ends
—Edna St. Vincent Millay, s. XX

#afinitats

 

~.~

 

Cim florit, quin cràter
de formiguer buit.
Celler, alma mater,
fora és dins la nit.

formiguer-volca

 

~.~

 

Llums rasants aixequen l’onatge,
cal·ligrafien la memòria de les dunes,
interpreten la mar amb pentagrames del desert.

 

~.~

 

Recordes 
tard com la nit 
qui t’ensenyà a posar jazz
 al tres o al dos i mig, 
al contrapunt
exacte dels dits.

 

~.~

 

Estels llavorers a l’aguait de l’alenada.

 

~.~

 

Camí de la nit, un signe
d’admiració.

¡

 

~.~

 

De quina tardor cauran enguany les fulles?

No verbal serà la memòria tota

 

porcar-nectari-argot-castelló

Archibald MacLeish va escriure que un poema hauria d’existir sense paraules, com el vol dels ocells. Més encara: no hauria de significar, sinó ser. Coetani, Carl Sandburg hi va insistir: la poesia és un animal marí que viu a la terra i espera volar per l’aire. Ser, dir les coses sense acabar de pronunciar-les, sempre ho fa acaba fent molt millor la vida que els versos, però la poesia ho intenta, agafa embranzida i a vegades s’hi enlaira, ni que siga a les palpentes, sabedora que, fora de l’aigua, els peixos es moren. Siga com siga, ni aletes ni ales: entre cel i mar, de peus a terra, la poesia dóna, dóna un testimoniatge diacrític del vent i del foc i, inútilment –sense utilitat rendible–, apama la desmesura amb mans humanes. D’aquest videopoema, ara recuperat i refet, podria afirmar que fou origen de Nectari, però mentiria, perquè recorde amb precisió fotogràfica que, mesos abans, a Montparnasse, vaig veure créixer flors sobre la tomba de Baudelaire –confident de mon rêve infini– i a penes sé de quina llavor van néixer. Però aquest sí: nascut d’un instant bell i extrem, és el que finalment n’ha quedat, uns blaus remots, un lleu perfum de vainilla i sal, molt abans de les preguntes i molt després de la mudesa. Pol·len al vent, a penes nèctar i auguri, no verbal serà la memòria tota. Així sia.

Aquest dijous tretze d’octubre presente l’acurada edició que n’ha fet Buc a la llibreria Argot de Castelló, a les set de la vesprada. Valga de convit el videopoema. M’acompanyarà, i és un honor, Josep Joan Conill, que d’això, com Sandburg, també n’ha dit la seua al llibre de poemes Signes antipersona (Contra la poesia): «estèrils com el bram sense esperança/ del cetaci obsedit per un designi d’ales/ que anhela navegar pel firmament,/ camarada entremaliat dels núvols».

Primera magnitud

 

diagrama

En companyia de Marc Granell, aquest dimarts presente Nectari a la llibreria Fan Set de València (19h), i he ideat per a l’ocasió un videopoema amb «Primera magnitud», versos inicials del llibre editat per Buc. He tingut la gran sort de poder comptar, a més, amb l’amable i sensible col·laboració de les traductores Imma Coret i Heike Van Lawick per a l’alemany, i Isabel Prieto per a l’anglès, a més d’una versió meua en castellà, que poden ser visionades en tres peces bessones. Des d’ací, la meua gratitud. Aquest dimarts, a València, començaré la lectura amb aquest poema apamat en la desmesura, preguntes esbalaïdes per una bellesa que prescindeix d’interrogants, cesures i respostes. O com diu Bauçà: ponderables fora mida.

Deutsche Version  |  Versió castellana  |  English version

Presentació de Nectari a València

And spill their nectar in each drop of dew
Henry David Thoreau
marc-granell-josep-porcar-2

Foto: Alexandre Navarro

Fa uns dies que apareix ací al blog, a la columna de la dreta, la imatge de la coberta de Nectari, llibre de poemes ara publicat que vaig començar a escriure durant la tardor de l’any 2012. Buc n’ha preparat la presentació en companyia de l’altra novetat de l’editorial, Els temps interromputs, del company Ramon Ramon, i serà aquest dimarts 27 de setembre, 19h, a la Fan Set de València, abans 3i4, coincidint a més amb la renovació de la imatge de la llibreria. Ens acompanyaran els poetes Marc Granell i Begonya Mezquita. Hi esteu convidats.

nectari-valencia