Poeta i mussol, piulades al vol (XXIII)

Fotografia de Mitch Vanbeekum

 

Don’t look for meaning in the words. Listen to the silences.

SAMUEL BECKETT

 

~.~

 

El llamp cec, el tro soterrat
de l’onada al trenc, la fonda
batalla d’un silenci cargolant-se
en la petita indulgent
fins a besar-te suaument
els peus.

 

~.~

 

Paraigua cada flor, serena
corona de pluja, pètal a pètal
boca que et pronuncia
mentre alena.

 

~.~

 

Per dir-les, algunes coses necessiten ser traduïdes al silenci.

 

~.~

 

Arpegi sense arpó
de la mar, arpa remor
d’onades alenant ja
tardor, tardor, tardor…

 

 

~.~

 

Nus sota un pi,
som llum recosida
amb verdes agulles,
llum que es recull
amb dits de resina,
i pinyes atònites
els nostres ulls.
Flocs de neu
a contrallum,
delint-se a frec
en l’usdefruit,
els meus per tu.
Pinyes d’or.
Corriols de reg.
Et bese un pit.
«Prohibit fer foc».

 

~.~

 

De l’esperança ens cal
solament l’engruna:
petxines vora mar
i aquesta nit feta a mà
amb les més brunes
trenes de la lluna.

 

~.~

 

Com desorbitats planetes
de galàxies llunyanes,
les infinites danses
dels insectes al voltant
del fanalet de l’emparrat
de l’alqueria, les dels amants
discrets pels viaranys
secrets de la lluna plena,
la de la tribu fent foc,
fent foc, fent foc.

 

~.~

 

De l’ham de llum
cull-ne la runa, bull-la
al caliu d’una tenebra
pura, vetlla-hi lent
el foc blau de l’ull.
Vetlla-hi l’espurna!

 

~.~

 

Sabor de prunes negres
vora mar en nits d’agost.
Regust de tu i d’estrelles,
al cor em fas rebost
de mores i d’ametlles.
A besades despreses,
de l’horitzó en fem most.

 

~.~

 

sol rasant vora mar
sal de llavis suspesos
besos com lluernes

 

~.~

 

I amb la pinya entre les dents l’esquirol va dir:
ara us fareu petons amb perfum a pi.

 

~.~

 

La mar esculpida en la sorra
del rellotge, hores de sal
entre els dits… I una petxina
blanca que me’ls recompta: cinc!

 

~.~

 

Gairebé dos mil anys i fer olives.
No sé si dir-ne amor o poema.

 

~.~

 

Qui escolta ocells
aixeca el cap, enlaira
ulls i mirada.

 

~.~

 

Com l’arna libant nèctar
dins de l’ambre efímer,
pressents que el fòssil
és l’entomòleg.

 

~.~

 

Hi ha un vaivé de seda
finíssima, un mar de la nit
les ones del qual trenquen
de memòria, un horitzó
submergit que no esquerda,
un silenci de conquilles
dibuixant llavis, la llum
d’una llum sense pressa.

 

~.~

 

Arpa del vent, pinta dels núvols,
profecies de pluja, estendards
en flames, canyars de l’esperança,
vocals alambinades del teu nom.

 

~.~

Mentre jo bevia la sang
del crepuscle, els mosquits,
xuclaven la meua.
La justícia poètica pica.

~.~

 

Queixes d’ultratomba al desguàs
de la banyera ens ho advertien:
el paradís és veïnat de l’infern
i mai no arriba a fer-se barri.
I les ànimes, allà, resten abraçades
per sempre en un sol #anell.

 

~.~

 

Vent pentinant
canyes xiules, concert
d’arpa amb flautes.

 

~.~

 

Ha plogut bé.
Xicrandes i núvols
pacten un to.

 

~.~

 

Petites prunes de juny,
silvestres perquè s’escapen:
no em cap el grapat
dins del puny.

 

~.~

 

Ocells, llavors,
i lliures a camp ras.
Tot vol és sembra.

 

~.~

 

Pi negre en la nit, niu
buit de l’hivern, allotja
una estrella.

 

~.~

 

Sé del cert que es mor de nu.
Et diré tota la velitat, la fonda
pell del ver que el vel translluu.

 

~.~

Aranya de l’amor, devora
tots els cucs de la mort.
No et treuré jo el vel
a l’altar dels xiprers,
ni les llàgrimes de rou
d’uns ulls ja de pedra.
Aranya de l’amor, tinc
per tu versos de seda.

 

~.~

 

Flaires, memòria,
com l’eco de la llum
d’unes campanes.

 

~.~

 

L’expectant
no espera, ja vol
abans del vent.

 

~.~

 

Adaptar-se a incertes llunyanies:
el desconcert de violes i lliris
on t’has de treure les ulleres de miop
perquè no saps en quin punt
guanyes o perds vista d’a prop.
Ni si, durant el temps perdut
que trigues a enfocar, vas perdent
alguna altra cosa clau
segons la distància inclement
d’una pàgina o d’uns llavis.

 

~.~

 

Mentre uns s’excaven, uns altres
els tunelen, inclementment.
Després, de l’esllavissada,
en diuen despreniment.
Que desinteressats,
quina santa filantropia!

 

~.~

 

Al fons del gran pou
de la nit l’albada,
quin sucre la sal
més negra, estimada.
Té llengües la mar,
deu dits la mirada.

 

~.~

 

Si sospeses l’immòbil,
trampolí la balança
que es desbressola sola
i en l’onada et desperta.

~.~

 

Ulls clucs i, cos d’herba,
fer-se jaç, quan el sol
s’obre en la rosa d’allotjar
un somni a les parpelles.

 

~.~

 

També en la mudança
la llum dibuixa versos.

 

~.~

 

Cal desfer-se de tot
el que caldrà demà
i, en canvi, recordar
tot el que, en anhel
pur, volíem. Somiar
sempre ve de més
enrere que més enllà,
com l’àngel secret
d’una fulla que mai
no aprén a caure.

 

~.~

 

Ai la poesia, eixa nit
estesa a contrallum
com una radiografia
a la qual clous els ulls,
com si somiares,
per no veure-hi
els ossos trencats
ni el cor a la mà.

 

~.~

 

Travessats en silenci,
com el crit dins l’espill,
com la clau al pany
de la casa perduda.
Travessats en silenci,
en aquell cantó fosc,
en aquell punt del coit
on la ciutat també calla.

 

~.~

 

Mudança, mu-
da dansa de mans, mú-
sica pura de si-
lenci, mu-
tació en si
mateixa, comiat en si
bemoll sos-
tingut, sos-
tingut, sos-
tingut, sos-
··· — — — ···

 

~.~

 

Pujaré al terrat, aixecaré la crossa,
brandaré un llampec i deixaré escrita,
entre la pluja i l’aire, una sola i última paraula.
I, quan tornes, ja sense pressa, del teu vell futur, 
continuaràs sense entendre res.
La poesia no consola. Allibera.

 

~.~

 

Tota la nit
la música de la gota
al fil d’estendre.

La música de la gota
al fil d’estendre
tota la nit.

La gota al fil
d’estendre tota la nit
la música.

 

~.~

Gewitter der Rosen

Gewitter-Rosen

«Gewitter der Rosen», A. Kiefer, 2014

Cap on sigui que ens girem, en la tempesta de roses,
la nit és il·luminada per espines, i el tro
del fullatge, adés somort entre arbusts,
ara ens trepitja els talons.

On sigui que s’apagui el que les roses han encès,
la pluja ens arrossega al riu. Oh nit més distant!
Però una fulla, que ens va colpir, sura en l’onatge
i ens segueix fins a la desembocadura.

Ingeborg Bachmann
Trad. J. P.

 

ARIA I

Wohin wir uns wenden im Gewitter der Rosen
ist die Nacht von Dornen erhellt, und der Donner
des Laubs, das so leise war in den Büschen,
folgt uns jetzt auf dem Fuß.

Wo immer gelöscht wird, was die Rosen entzünden,
schwemmt Regen uns in den Fluß. O fernere Nacht!
Doch ein Blatt, das uns traf, treibt auf den Wellen
bis zur Mündung uns nach.

Ingeborg Bachmann, Gedichte 1957-1961

 
NOTA
És interessant relacionar la fulla del poema de Bachmann, «que ens va colpir», amb la fulla del «Corona» de Paul Celan, la traducció del qual vaig publicar també ací a Salms, amb algunes anotacions. En la seua correspondència durant la primavera de 1949, Bachmann recordava a Celan: «La fulla que vas ficar en el meu medalló no es va perdre». Ahir, 25 de juny, la poeta austríaca hauria fet 92 anys. 

Fricativa labiodental sonora

MagritteInfinie

R. Magritte, La Reconnaissance Infinie, 1961

Els llavis que jo besava.
Els llavis que tu besaves.
Els llavis que es besaven
van travessar-me la veu
com un pont en silenci.
Estol i seguici en la nit,
sota l’arc que et tesava,
els ratpenats t’escoltaven
com ombres d’estels,
com un dol de la llum
al pou de l’orgasme.
Sota el pont sec, calle.
Llur remor fosca d’ales
és tot l’alè que, de tu,
ara em vessa als llavis.
Els llavis que jo besava.
Els llavis que tu besaves.
Els llavis que ens besaven.

Poeta i mussol, piulades al vol (XXII)

mussolvola2

Fotografia de Kees Molenaar

 

Jo sóc la veu que ha après a dir el que calla.

MANEL MARÍ
— Va per tu, amic —

 

~.~

 

Vam construir una esquerda
i en vam dir tots: l’horitzó.
Ara que mar i cel trenca…

 

~.~

 

Hi ha carrerons, carrers,
avingudes, vials, carreteres.
Rambles, rondes, travesseres,
veredes, un passeig, atzucacs.
Hi ha camins, senders, dreceres,
corriols, caminals, viaranys.
Rumbs, itineraris, trajectes,
rutes, periples, trencalls.

Ara, de tornada, no cap.

[Per a Isidre, en resposta diacrònica]

 

~.~

 

Preferir els arbres
per estimar-te dins,
tan lluny. Preferir
les flors, saber-les
ulls en silenci.

 

~.~

 

Encongida, però neta,
la nit estesa al terrat.

 

~.~

 

No vénen de fer l’amor,
ni pel carrer corren ara
a fer-lo, aquests rostres
de pluja sense paraigua.

 

~.~

 

Sempre les esperes,
les esperes, les esperes.
I després fem tard
amb una rosa a la mà.

 

~.~

 

Dormen —les Restes.
Fins que perboquin
Somni i Pous ploguin
entre les Reixes.

 

~.~

 

Qui poguera
córrer l’aigua.
Córrer l’aigua
a poqueta nit,
a trenc d’alba,
com feia l’avi
o com el pare,
per regar l’hort.
Hem perdut
córrer l’aigua.

 

~.~

 

La nit en blanc no és blanca,
ni és nua si es despulla,
però l’insomni es fa a pèl.
Com tremola a l’arrel
per la branca la fulla
que només vetlla el vent.

 

~.~

 

Entre lletra i lletra, immaculats,
en silenci, com forats, els noms
es descavalquen els uns als altres.
Els llavis de qui? I per quins móns?
Estima els silencis guanyats
on les paraules s’ignoraven.

#TomWaits

 

~.~

 

Un peix de plata,
ert sota el gel,
boqueja embriac:
mira quin cel!
Estrella al bec,
un colom blanc
deixa un regal
al cap d’un Mag:
no sabeu quin
pare té el nat!
Gaspar, Melcior,
feu-me un retuit:
mirra no en tinc
per tant d’amor.
Sóc Baltasar
i m’he fugat,
cec en la nit.

 

~.~

 

Dona’m un rajolí de vi,
pren-me’n un de mar.

 

~.~

 

L’or de la llum.
Branques arrels.
Nat dins la fulla,
el meu arbre
nadalenc.

fullarbre

 

~.~

 

Guants als ulls, dits invisibles
de carícies absents com dolces
memòries de passamaneria.

 

~.~

 

Ajupint-se, un ull et cega i sotja.
Una vesprada desfent-se a molles.
Farines fòssils, forn fugaç, foc
final al fons brusent de la cova.
Posta rasant de les nits precoces,
l’ou ferrat d’un déu, morint-se d’hora.

solsticiant

 

~.~

 

Diumenge d’advent,
cull algunes fulles
abans que el vent.

fulles_adventicies

 

~.~

 

També el silenci
de la neu cau
com una destral.
So de cendra,
quin foc mut
tocar l’arpa
de les costelles
i fer-ne llenya.

reixescostelles

 

~.~

 

Mira, mor
una estrella
mentre escures
el sucre d’una petita
cullera de te.
Després diràs
que no és dolça
la llum.

 

~.~

 

Abans era l’esternut
de ningú al saló, silenci
d’absència amb ressò.
Després passa. Però
tindre damunt el terrat
té això: nota suspesa,
una gota de pluja toca
un fil d’estendre, lleu,
i de sobte t’abandona.

 

~.~

 

carícia olor
color remor
del gris

ennuvolant

 

~.~

 

Un dia de tardor,
desemmandrint,
el guant busca la mà
La carícia que retinc
s’escorcolla els dits,
n’arrecera el tacte
i se’n recorda: cinc.

guantblau

 

~.~

 

Vam ser fulles caigudes
com soldats d’una guerra
que no guanyarà ni l’hivern.
Amb panderetes faran veure
que no hi ha sang sota la neu.

fullesvermellesneu

 

~.~

 

La muntanya i aquest cel
i aquest pi despert al mig.
Cap desgana. Cap recel.
Tot és ara i tot desig.

castell-pi

 

~.~

 

El vagó no es mou
i l’estació marxa.
On és l’andana?
On les besades?
On les fulles mortes
caigudes a les vies?
Quin temps aquest,
que assassina
els maquinistes?

 

~.~

 

Recorda el de l’aigua
i oblida el de la set.
Aquest era el camí.
I t’ofeguen records
assedegada d’oblit.
Silenci serè, et seré
riu. Riu.

 

~.~

 

El vostre vent em miola
i el meu amor és peix.
Tardor sóc, una sola
flor que d’absent ja creix.

Mar miol de caragola,
cada fulla es marceix.
Vent em sobra, i cabriola.
Qui ara mor, demà neix.

 

~.~

 

D’un plor sec
també el riu
se’n nodreix.
Nu de tot,
niu de llamp,
l’arbre beu
fulles d’or
a les rels.
D’un plor sec
toca el vent
violoncels.

 

~.~

 

Gotes de pluja
en temps de sequera
afuen estalactites
només al cor.

O és Déu, llançant
lianes d’aigua
on només la pena
sap enfilar-se.

 

~.~

 

Quin silenci
més bell, tot
camins d’anada.

 

~.~

 

I l’orfe orfebre, d’or
pobre i ric de febre,
que es dona tot
sense rebre i passa
gana i dorm al vespre,
i l’aire es menja
amb sal i pebre.

 

~.~

 

El suspens de la fulla en suspensió.

Cor ona


 

Corona

Aus der Hand frißt der Herbst mir sein Blatt: wir sind Freunde.
Wir schälen die Zeit aus den Nüssen und lehren sie gehn:
die Zeit kehrt zurück in die Schale.

Im Spiegel ist Sonntag,
im Traum wird geschlafen,
der Mund redet wahr.

Mein Aug steigt hinab zum Geschlecht der Geliebten:
wir sehen uns an,
wir sagen uns Dunkles,
wir lieben einander wie Mohn und Gedächtnis,
wir schlafen wie Wein in den Muscheln,
wie das Meer im Blutstrahl des Mondes.

Wir stehen umschlungen im Fenster, sie sehen uns zu von der Straße:
es ist Zeit, daß man weiß!
Es ist Zeit, daß der Stein sich zu blühen bequemt,
daß der Unrast ein Herz schlägt.
Es ist Zeit, daß es Zeit wird.

Es ist Zeit.

Paul Celan, «Mohn und Gedächtnis», 1952

 

munch-kiss

The kiss, Edvard Munch, 1896-1897

Corona

A la meva mà menja la tardor la seva fulla: som amics.
Esclosquem el temps de les nous i li ensenyem a fer via:
el temps torna a la closca.

Al mirall és diumenge,
al somni s’hi dorm,
la boca diu veritat.

El meu ull davalla al sexe de l’estimada:
ens mirem,
ens diem coses fosques,
ens estimem com rosella i memòria,
ens adormim com un vi en conquilles,
com el mar en el llambreig sangós de la lluna.

Restem abraçats en la finestra, ens veuen des del carrer:
temps és que se sàpiga!
Temps és que la pedra s’avesi a florir,
que a la pruïja li bategui un cor.
Temps és que sigui temps.

És temps.

Paul Celan, «Rosella i memòria», 1952. Trad. J. Porcar

 

Notes i claus: la meua lectura de «Corona»
El memorable poema «Corona» de Paul Celan precedeix el potser encara més cèlebre «Todesfuge» i intitula, amb el desè vers, la seua segona obra poètica, Mohn und Gedächtnis («Rosella i memòria», Deutsche Verlags-Anstalt, Stuttgart, 1952). Una fulla de tardor amb una rosella de primavera, un nou temps escloscat que es reclou de nou, uns amics o uns amants, un somni on s’hi pot dormir, unes coses fosques amb llambreig, una pedra que ha de florir… Hi ha un joc gens innocent d’antinòmies, antítesis, contrastos. Al peculiar engranatge dualístic celanià, amarat de surrealisme i expressionisme, la rosella és el sexsímbol de l’oblit i, alhora, l’immanent alter ego de la memòria: «el temps torna a la closca». És un poema d’amor? No solament. Durant els anys de gestació del llibre, l’antropòloga Ariane Deluz i el poeta van ser amants (1948), però el 1951 va conéixer l’artista Gisèle Lestrange, amb qui es va casar un any després. Molt poc van influir en el poema, per no dir gens, aquestes dones. I poc sabem com s’ho feia Celan per allotjar i repartir tant d’amor, perquè, paralel·lament, una altra dona –sis anys més jove– li tenia robat el cor, la gran poeta Ingeborg Bachmann, amb qui havia iniciat el 1948 una profunda relació amorosa i epistolar –amb trobades furtives– que s’allargaria durant quinze anys: «Bella primavera; i els poemes, i el poema que vam fer junts», li escriu ella el Nadal de 1948. De fet, si resseguim amb atenció la seua correspondència podem detectar alguns dels elements de «Corona», com ara: «La fulla que vas ficar en el meu medalló no es va perdre», li recorda Bachmann la primavera de 1949. «A la meva mà menja la tardor la seva fulla», comença el poema de Celan.
La rosella era la flor predilecta de l’escriptora austríaca: «El poeta surrealista Paul Celan, a qui vaig arribar a conèixer fa dues nits [el 16 de maig de 1948] s’ha enamorat de mi, que magnífic. Lamentablement ha de marxar a París en un mes. El meu dormitori és un camp de roselles perquè li encanta inundar-me de flors», escriu Bachmann als seus pares. Des de París, un any després, a finals de primavera, Celan li envià una de les seues cartes: «Enguany vinc ‘inexacte’ i tard. Tal vegada, però, perquè voldria que no hi hagués ningú més que tu quan col·loque roselles, i memòria, tanta com roselles, dos grans rams resplendents, sobre la teua taula d’aniversari. Fa temps que n’espere l’instant amb alegria» (20-VI-1949). Bachmann respon quatre dies després: «He tornat a sentir la rosella, profunda, molt profundament [citació del videopoema], la teua màgia ha estat tan meravellosa, mai no podré oblidar-ho». I acaba la missiva referint-se explícitament a «Corona»: «[…] és el teu poema més bell, és l’anticipació perfecta d’un instant on tot es torna marbre i hi és per sempre. Però, per a mi, ací no serà ‘temps’. Tinc fam d’alguna cosa que no em donaran…». Imatgeria i gestos de «Corona», doncs, emmirallen la seua relació sentimental: al poeta li agradava inundar de roselles el quartet d’ella a la Beatrixgasse de Viena, ben a prop de l’Stadtpark i del riu Danubi. Així es narra en «Els misteris de la princesa Kragan» (princesa, és a dir, no coronada), un conte de fades dins de Malina (1972), l’única novel·la de Bachman, publicada un any abans de la mort de l’escriptora i dos després que Celan se suïcidara saltant al Sena des del Pont Mirabeau.
Si per un moment ens fem una postal del Beatrixgasse, perfectament podria haver passat així més d’una vegada: Bachmann i Celan abraçats en una de les finestres que donen al carreró des d’on, com diu el poema, podien ser vistos, descoberts. Segurament per això s’ha anat divulgant –pamflets del xafardeig– que la infidelitat és “el tema” de la peça, una mena de confessió en vers d’un amor prohibit. Si aquest fos “el tema”, em dic, Celan s’hauria estalviat el poema. Curts de vista aquells que «sie sehen uns zu von der Straße» i no hi veuen una salvació de la memòria i un cant a l’esperança, aquesta corona sostinguda en l’abraçada dels amants en la finestra perquè «la pedra s’avesi a florir». Bachmann va respondre poèticament el 1957, amb «Mirjam»: «Toca tot pit de pedra i fes-hi el miracle,/ perquè també la pedra vessa llàgrimes». També ho va fer amb El temps ajornat (1953), obra farcida d’intertextualitat amb la de Celan, com ara el poema «Dir coses fosques», títol pres del vers novè de «Corona»: «Amb la corda del silenci/ tensada damunt l’ona de sang,/ vaig agafar el teu cor ressonant […] i em blaveja/ el teu ull tancat per sempre». Per tant, si hi ha “tema”, diria que és més aviat la fidelitat o, potser més exactament, la lleialtat del poeta –i ací l’amor— a la possibilitat de futur que l’estimada encarna en temps de postguerra i crisi generalitzada, malgrat els bumerangs d’un temps cíclic on els amants –oblit i memòria– en un joc de miralls es miren als ulls enfront de l’altra mirada, la dels altres, el vouyeurisme convencional i fiscalitzador de l’època… «Temps és que se sàpiga!», clama Celan. Curiosament, amb Malina, Bachmann hi respon com un eco: «¡Jo sé, és clar que sí! ¡Jo sé!». Ho sabia també el 1955 quan va escriure «In Apulien»: «La rosella torna a parpellejar…». I ho sabia poc abans de morir, quan va escriure el seu darrer poema, «Enigma» (1967): «Mai més serà primavera». I no vull allargar-me més, perquè existeix una extensa i meravellosa correspondència intertextual entre les obres dels dos poetes.
Acabe. Quan la passada primavera vaig llegir Temps del cor i vaig visitar camps de roselles –o gallarets– a prop de Sant Pau d’Albocàsser, ignorava que viuria dies de tardor dins d’aquests versos de Celan –i de Bachmann, de tots dos!–, dels quals n’he fet el videopoema que us presente ara que poc falta perquè l’any corone. Al mirall és diumenge i hi ha un somni de rosella que no dorm en nit de superlluna: «wie das Meer im Blutstrahl des Mondes». Però som solament els somiats? «Temps del cor, els/ somiats representen/ la xifra de mitjanit». Rilke ho va escriure –cinquanta anys abans que Celan– al seu «Herbsttag», i cal repetir-ho: es ist Zeit. Cor ona, «daß der Unrast ein Herz schlägt». Herzzeit! És temps.

Poeta i mussol, piulades al vol (XXI)

mussol_camuflatge1

 

And Owls do build in Oaks –
So here’s an Amber Sill –

Emily DICKINSON

 

~.~

 

Caiguda i seca, prènsil, la fulla
enyora, com una mà, la branca.

 

~.~

 

Dits oberts sobre ulls
clucs i, a les palpentes,
entre els barrots encara, tu:
parpelles d’una nit de cantons,
brides sense regnes cavalcada.

 

~.~

 

La pluja il·lumina el sender,
la tardor n’agafa dreceres.
I no tu, que ja no m’esperes,
i al cor fas dissabte a recer.

fulla-macro

 

~.~

 

La tardor, l’última
i sola flor que creix
i mor fulla a fulla.

 

~.~

 

Que sola i trista
la gavina aquest vespre
i, ombra tota ella, llum
ignorant-se.

 

~.~

 

Tard o d’hora algú ho cala
i apuntala que “tornant” és.
Passat i futur, adéu pur,
i no gerundi martingala:
algú esperant el present.

 

~.~

 

Fugir per trobar-se no és escapar
per buscar. L’animal n’és exemplar:
fuig, no s’escapa. I sap tornar:
recorda el camí de l’aigua, no el de la set.

 

~.~

 

La vida no pot atendre tantes lliçons
de vida i, cada vegada més, arriba al punt
on sap fer cap altra cosa que defensar-se.

 

~.~

 

Dent de lleó,
desarreles al cel,
rosa infinita.

 

~.~

 

L’equidistància també és distància.
No òbrigues parèntesis que no saps tancar.

 

~.~

 

ullsnit pellbrisa
i discernir solament
onades properes acordant-se
amb llunyanes remors sostenint-se com
instruments d’un concert

 

~.~

 

Remor de rems.
La mar es rememora
dins dels teus ulls.

Móres vora mar

 

~.~

 

Ni llàgrimes, ni sants.
On plou la pols d’estels?
Les agulles dels pins
i l’arrel dels meus pèls
raonen que els perseids
se suen ben a dins.

 

~.~

 

Encara no plou, però en la matinera
remor de fulles, telonera, ja sona l’aigua.

 

~.~

 

Qui alçava ponts cava túnels.
Així travessem l’amor.

 

~.~

 

Les llunes passen, van
i tornen, però al pou
insondable de l’ull
hi roman, mar de fons,
la besllum de l’esguard.

 

~.~

 

També jo sóc ales
i branca per les urpes
fins a l’arrel. Per molt
que haja de mudar pèl
i m’hagen de caure fulles.

 

~.~

 

Conviu de dia arrelada
a una bessona bruna
i ella mateixa és la nit
quan no arriba a ser ni una.
Ambdues fan escapada
a la penombra del meu dit.

 

~.~

 

Me gustas cuando estallas, porque estás como caliente,
y me oyes desde espejos, y mi voz te trastoca.

#parafrasseig #Neruda

 

~.~

 

Vers l’horitzó –una ratlla–
ho clisses: difícil llegir allò
senzill? Horitzó, camí
incert i directe assetjat
per especuladors de curvitats.

 

~.~

 

Al pedrís dels anys, torne a alçar les mans.
Regira’m, Temps, no hi trobaràs l’infant.
Com els dits de l’àvia, amor sense guants,
contra Tu me’l guarde al fons de l’esguard,
que jo en volia fer deu, i no tants!

 

~.~

 

No tornis mai
a deixar-te el nen sol
dins del mirall.

 

~.~

 

Que cap crit et venci.
H-owl!, sigui secreta
aspiració aquest udol
que alena el mussol
amb l’hac del silenci.

 

~.~

 

Llinatge arcà d’un vent sense rel,
només si alene m’hi sembre a pèl.
Tinc cabells de vols primigenis:
sàmares, cípseles i aquenis.

 

~.~

 

De qui? Per què? Quan?
Rastres de nit vora mar?
Si hi acaces petjades, les desfàs.
No pots de memòria, ni amb lluna
a la mà. Ni amb flash.
Cal ser més breu: un peu
no és un peu, i l’ara sempre
l’adéu.

 

~.~

 

La tardor s’espera
entre ombres humides
perquè li caiguen fulles
en lloc de llàgrimes.

 

~.~

 

No fou pecat, ni serp ni cuc.
D’on regalimà tant de suc?
De l’amor, que també s’esgrana.
No fou poma sinó magrana!

 

~.~

 

Vindrà el dia que l’os
serà qui amague el gos
en un clot.

 

~.~

 

Jo conserve un petit veler
amb un llapis per masteler,
per velam un poema al vent
i somrís de meló d’Alger.

 

~.~

 

no veu son foc per dos parts ser encés
—Ausiàs March, s. XV

My candle burns at both ends
—Edna St. Vincent Millay, s. XX

#afinitats

 

~.~

 

Cim florit, quin cràter
de formiguer buit.
Celler, alma mater,
fora és dins la nit.

formiguer-volca

 

~.~

 

Llums rasants aixequen l’onatge,
cal·ligrafien la memòria de les dunes,
interpreten la mar amb pentagrames del desert.

 

~.~

 

Recordes 
tard com la nit 
qui t’ensenyà a posar jazz
 al tres o al dos i mig, 
al contrapunt
exacte dels dits.

 

~.~

 

Estels llavorers a l’aguait de l’alenada.

 

~.~

 

Camí de la nit, un signe
d’admiració.

¡

 

~.~

 

De quina tardor cauran enguany les fulles?