Poeta i mussol, piulades al vol (XXI)

mussol_camuflatge1

 

And Owls do build in Oaks –
So here’s an Amber Sill –

Emily DICKINSON

 

~.~

 

Caiguda i seca, prènsil, la fulla
enyora, com una mà, la branca.

 

~.~

 

Dits oberts sobre ulls
clucs i, a les palpentes,
entre els barrots encara, tu:
parpelles d’una nit de cantons,
brides sense regnes cavalcada.

 

~.~

 

La pluja il·lumina el sender,
la tardor n’agafa dreceres.
I no tu, que ja no m’esperes,
i al cor fas dissabte a recer.

fulla-macro

 

~.~

 

La tardor, l’última
i sola flor que creix
i mor fulla a fulla.

 

~.~

 

Que sola i trista
la gavina aquest vespre
i, ombra tota ella, llum
ignorant-se.

 

~.~

 

Tard o d’hora algú ho cala
i apuntala que “tornant” és.
Passat i futur, adéu pur,
i no gerundi martingala:
algú esperant el present.

 

~.~

 

Fugir per trobar-se no és escapar
per buscar. L’animal n’és exemplar:
fuig, no s’escapa. I sap tornar:
recorda el camí de l’aigua, no el de la set.

 

~.~

 

La vida no pot atendre tantes lliçons
de vida i, cada vegada més, arriba al punt
on on sap fer cap altra cosa que defensar-se.

 

~.~

 

Dent de lleó,
desarreles al cel,
rosa infinita.

 

~.~

 

L’equidistància també és distància.
No òbrigues parèntesis que no saps tancar.

 

~.~

 

ullsnit pellbrisa
i discernir solament
onades properes acordant-se
amb llunyanes remors sostenint-se com
instruments d’un concert

 

~.~

 

Remor de rems.
La mar es rememora
dins dels teus ulls.

Móres vora mar

 

~.~

 

Ni llàgrimes, ni sants.
On plou la pols d’estels?
Les agulles dels pins
i l’arrel dels meus pèls
raonen que els perseids
se suen ben a dins.

 

~.~

 

Encara no plou, però en la matinera
remor de fulles, telonera, ja sona l’aigua.

 

~.~

 

Qui alçava ponts cava túnels.
Així travessem l’amor.

 

~.~

 

Les llunes passen, van
i tornen, però al pou
insondable de l’ull
hi roman, mar de fons,
la besllum de l’esguard.

 

~.~

 

També jo sóc ales
i branca per les urpes
fins a l’arrel. Per molt
que haja de mudar pèl
i m’hagen de caure fulles.

 

~.~

 

Conviu de dia arrelada
a una bessona bruna
i ella mateixa és la nit
quan no arriba a ser ni una.
Ambdues fan escapada
a la penombra del meu dit.

 

~.~

 

Me gustas cuando estallas, porque estás como caliente,
y me oyes desde espejos, y mi voz te trastoca.

#parafrasseig #Neruda

 

~.~

 

Vers l’horitzó –una ratlla–
ho clisses: difícil llegir allò
senzill? Horitzó, camí
incert i directe assetjat
per especuladors de curvitats.

 

~.~

 

Al pedrís dels anys, torne a alçar les mans.
Regira’m, Temps, no hi trobaràs l’infant.
Com els dits de l’àvia, amor sense guants,
contra Tu me’l guarde al fons de l’esguard,
que jo en volia fer deu, i no tants!

 

~.~

 

No tornis mai
a deixar-te el nen sol
dins del mirall.

 

~.~

 

Que cap crit et venci.
H-owl!, sigui secreta
aspiració aquest udol
que alena el mussol
amb l’hac del silenci.

 

~.~

 

Llinatge arcà d’un vent sense rel,
només si alene m’hi sembre a pèl.
Tinc cabells de vols primigenis:
sàmares, cípseles i aquenis.

 

~.~

 

De qui? Per què? Quan?
Rastres de nit vora mar?
Si hi acaces petjades, les desfàs.
No pots de memòria, ni amb lluna
a la mà. Ni amb flash.
Cal ser més breu: un peu
no és un peu, i l’ara sempre
l’adéu.

 

~.~

 

La tardor s’espera
entre ombres humides
perquè li caiguen fulles
en lloc de llàgrimes.

 

~.~

 

No fou pecat, ni serp ni cuc.
D’on regalimà tant de suc?
De l’amor, que també s’esgrana.
No fou poma sinó magrana!

 

~.~

 

Vindrà el dia que l’os
serà qui amague el gos
en un clot.

 

~.~

 

Jo conserve un petit veler
amb un llapis per masteler,
per velam un poema al vent
i somrís de meló d’Alger.

 

~.~

 

no veu son foc per dos parts ser encés
—Ausiàs March, s. XV

My candle burns at both ends
—Edna St. Vincent Millay, s. XX

#afinitats

 

~.~

 

Cim florit, quin cràter
de formiguer buit.
Celler, alma mater,
fora és dins la nit.

formiguer-volca

 

~.~

 

Llums rasants aixequen l’onatge,
cal·ligrafien la memòria de les dunes,
interpreten la mar amb pentagrames del desert.

 

~.~

 

Recordes 
tard com la nit 
qui t’ensenyà a posar jazz
 al tres o al dos i mig, 
al contrapunt
exacte dels dits.

 

~.~

 

Estels llavorers a l’aguait de l’alenada.

 

~.~

 

Camí de la nit, un signe
d’admiració.

¡

 

~.~

 

De quina tardor cauran enguany les fulles?

No verbal serà la memòria tota

 

porcar-nectari-argot-castelló

Archibald MacLeish va escriure que un poema hauria d’existir sense paraules, com el vol dels ocells. Més encara: no hauria de significar, sinó ser. Coetani, Carl Sandburg hi va insistir: la poesia és un animal marí que viu a la terra i espera volar per l’aire. Ser, dir les coses sense acabar de pronunciar-les, sempre ho fa acaba fent molt millor la vida que els versos, però la poesia ho intenta, agafa embranzida i a vegades s’hi enlaira, ni que siga a les palpentes, sabedora que, fora de l’aigua, els peixos es moren. Siga com siga, ni aletes ni ales: entre cel i mar, de peus a terra, la poesia dóna, dóna un testimoniatge diacrític del vent i del foc i, inútilment –sense utilitat rendible–, apama la desmesura amb mans humanes. D’aquest videopoema, ara recuperat i refet, podria afirmar que fou origen de Nectari, però mentiria, perquè recorde amb precisió fotogràfica que, mesos abans, a Montparnasse, vaig veure créixer flors sobre la tomba de Baudelaire –confident de mon rêve infini– i a penes sé de quina llavor van néixer. Però aquest sí: nascut d’un instant bell i extrem, és el que finalment n’ha quedat, uns blaus remots, un lleu perfum de vainilla i sal, molt abans de les preguntes i molt després de la mudesa. Pol·len al vent, a penes nèctar i auguri, no verbal serà la memòria tota. Així sia.

Aquest dijous tretze d’octubre presente l’acurada edició que n’ha fet Buc a la llibreria Argot de Castelló, a les set de la vesprada. Valga de convit el videopoema. M’acompanyarà, i és un honor, Josep Joan Conill, que d’això, com Sandburg, també n’ha dit la seua al llibre de poemes Signes antipersona (Contra la poesia): «estèrils com el bram sense esperança/ del cetaci obsedit per un designi d’ales/ que anhela navegar pel firmament,/ camarada entremaliat dels núvols».

Primera magnitud

 

diagrama

En companyia de Marc Granell, aquest dimarts presente Nectari a la llibreria Fan Set de València (19h), i he ideat per a l’ocasió un videopoema amb «Primera magnitud», versos inicials del llibre editat per Buc. He tingut la gran sort de poder comptar, a més, amb l’amable i sensible col·laboració de les traductores Imma Coret i Heike Van Lawick per a l’alemany, i Isabel Prieto per a l’anglès, a més d’una versió meua en castellà, que poden ser visionades en tres peces bessones. Des d’ací, la meua gratitud. Aquest dimarts, a València, començaré la lectura amb aquest poema apamat en la desmesura, preguntes esbalaïdes per una bellesa que prescindeix d’interrogants, cesures i respostes. O com diu Bauçà: ponderables fora mida.

Deutsche Version  |  Versió castellana  |  English version

Presentació de Nectari a València

And spill their nectar in each drop of dew
Henry David Thoreau
marc-granell-josep-porcar-2

Foto: Alexandre Navarro

Fa uns dies que apareix ací al blog, a la columna de la dreta, la imatge de la coberta de Nectari, llibre de poemes ara publicat que vaig començar a escriure durant la tardor de l’any 2012. Buc n’ha preparat la presentació en companyia de l’altra novetat de l’editorial, Els temps interromputs, del company Ramon Ramon, i serà aquest dimarts 27 de setembre, 19h, a la Fan Set de València, abans 3i4, coincidint a més amb la renovació de la imatge de la llibreria. Ens acompanyaran els poetes Marc Granell i Begonya Mezquita. Hi esteu convidats.

nectari-valencia

Li Cor

La carícia
prescindiria de mà, no
de memòria amb dits.
El rastre de la pell
fa pell del rastre.
Mai és precís.
Sempre, boira.
Som, capbussar-se?
 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Heart-Shaped box», de Nirvana
[ Ací la icelàndica versió d’Ásgeir ]