En un brot expira un no-res que hi deixa un buit

El lleó alena./ Es fon en fang./ Els ullals cauen./ Les urpes cauen./ Una pupil·la cau… Aquests sis versos de «Rel», el quart poema de Nectari, me’ls va alenar Emily Dickinson, a qui també dec la citació que encapçala el llibre: «To comprehend a nectar/ requires sorest need». En devot agraïment, he ideat un videopoema amb uns versos de la gran poeta d’Amherst per celebrar l’última presentació del meu llibre a l’Espai Mariola Nos de Vinaròs, on l’escriptor Josep Igual ens regalarà la seua visió de Nectari. Serà aquest divendres 2 de maig a les 19h. L’he titulat Dandelion’s Drama i correspon al poema núm. 1490 en la codificació de referència de l’antòleg R. W. Franklin (1998) i al núm. 1501 en la de Thomas H. Johnson (1960). Quanta vida/ despentina un pèl…/ Lleó esdentegat,/ crinera al vent, alè/ als ulls l’última voliaina.
 

 

Its little Ether Hood
Doth sit upon its Head —
The millinery supple
Of the sagacious God —

Till when it slip away
A nothing at a time —
And Dandelion’s Drama
Expires in a stem.

Emily Dickinson

 

El Caputxó d’Èter
Reposa al seu Cap —
Flonja barreteria
del Déu sagaç —

Fins que hi espargeix
alhora un no-res—
I el Drama del Lletsó
Expira en un brot.

Trad. J. Porcar

NOTES
He defugit la traducció en la forma “Dent de lleó” perquè, en català, aquesta nomenclatura identifica específicament la Taraxacum officinale, també anomenada xicoia o lletsó d’ase, per bé que, de manera inexacta, popularment s’ha acabat emprant per designar varietats vegetals afins. No podem discernir exactament sobre quin gènere –i encara menys sobre quina tribu– de Dandelion versifica la poeta, ja que existeix una important diversitat –més de 400 espècimens– de Leontodon (fulles dentades: del grec jònic leon = “lleó”, i odons = “dent”) amb grans afinitats visuals. De fet, al seu cèlebre herbarium, Dickinson etiqueta la planta amb el nom genèric de Leontodon. Als nostres horts, per exemple, impera la Leotondon del gènere Sonchus, que també ha evolucionat en diferents subgèneres. Ambdues són de la família Asteraceae, de subfamilia Cichorioideae i d’una mateixa tribu, la Cichorieae. Només difereix la subtribu: la Taraxacum officinale (Lletsó d’ase) és Crepidinae i la Sonchus oleraceus (Lletsó d’hort) és Hyoseridinae.
Siga com siga, en anglès s’identifica com a “Dandelion” tots dos gèneres de Leontodon. També en català anomenem indistintament “Lletsó” (però no “Dent de lleó”) a les dues (o bé amb variants dialectals com llecsó, llicsó, llepsó, lletissó, llacsó, totes derivades del llatí lacte). Per tant, en català, el Lletsó abasta una mateixa i nombrosa tribu de plantes amb la peculiaritat que el poema descriu: desenvolupen papus o vil·lans –més esfèrics en la Taraxacum– amb aquenis i esquames, el curiós i sensible conjunt pilós que fàcilment s’envola per acció del vent amb finalitats sementícies i reproductores. L’espargiment deixa buit el cap de la tija o brot i, de fet, és precisament això el que l’etimologia poua del nom científic Sonchus (i reforça l’ús de la forma ‘Lletsó’): deriva del grec sónkhos i aquest de sómphos, que significa buit, moll, flonjo, esponjós (al poema diu supple, és a dir flexible, dúctil).
Feta la traducció, vaig enviar aquestes notes a l’escriptor i biòleg Martí Domínguez i, molt amable, em va suggerir que, probablement, Dickinson es referia a la Taraxacum officinale, sobretot si atenem a dues raons: en primer lloc, perquè és més habitual i, segon lloc, perquè el seu medi natural són els prats, mentre que el Sonchus és més arvense, més mala herba. Ara bé, si d’acord amb aquests indicis considereu més adient la forma Dent de lleó, tingueu en compte que en desfareu el metre i la prosòdia.
L’etimologia i el coneixement de la planta permet, doncs, aprofundir-ne en la metapoesia latent i en la grandiosa al·legoria de la vida –el Drama– que Emily Dickinson, amb versos com voliaines, condensa magistralment en una peça única, petita, delicada i volàtil: en un brot expira un no-res que alhora hi deixa un buit. I tot això molt abans de «L’ésser i el no-res» de Sartre i tota la colla d’existencialistes. Senzillament superb.
Per últim, si els mestres voleu treballar-ho a l’aula, podeu acompanyar el poema amb aquesta bella i didàctica animació, que també expira en brot, però alhora inspira altres dandelion.

Primera magnitud

 

diagrama

En companyia de Marc Granell, aquest dimarts presente Nectari a la llibreria Fan Set de València (19h), i he ideat per a l’ocasió un videopoema amb «Primera magnitud», versos inicials del llibre editat per Buc. He tingut la gran sort de poder comptar, a més, amb l’amable i sensible col·laboració de les traductores Imma Coret i Heike Van Lawick per a l’alemany, i Isabel Prieto per a l’anglès, a més d’una versió meua en castellà, que poden ser visionades en tres peces bessones. Des d’ací, la meua gratitud. Aquest dimarts, a València, començaré la lectura amb aquest poema apamat en la desmesura, preguntes esbalaïdes per una bellesa que prescindeix d’interrogants, cesures i respostes. O com diu Bauçà: ponderables fora mida.

Deutsche Version  |  Versió castellana  |  English version

Portem sal

Mans, cargols i salEn la meva mà la mà de la meva filla.
Així busquem cabres
i trobem closques de cargols abandonades.
En veus cap?
Encara no.
N’hi ha, per aquí?
A vegades.
N’escoltem la dringadissa al ribàs: aquí o allà.
Ens agraden les cabres.
Col·leccionem closques de cargols.
En altres temps vam ser cabres.
Som curiosos i espantadissos.
La mà de la meva filla en la meva mà.
Així ens sentim segurs.
Portem sal.

 

Günter Grass (DEP)
«Del diari d’un cargol», 1972 / Trad. Josep Porcar*

 

In meiner Hand die Hand meiner Tochter.
So suchen wir Ziegen
und finden verlassene Schneckengehäuse.
Siehst du schon welche?
Noch nicht.
Gibt es hier welche?
Manchmal.
Wir hören sie auf dem Hang scheppern: dort und dort.
Wir mögen Ziegen.
Schneckengehäuser sammeln wir nur.
Wir waren mal Ziegen.
Neugierig sind wir und schreckhaft.
Die Hand meiner Tochter in meiner Hand.
So sind wir uns sicher.
Wir haben Salz bei uns.

Günter Grass
«Aus dem Tagebuch einer Schnecke» (1972)

* Poema original sense títol. Versió catalana traginada des de traduccions pont: anglès, castellà i francès.

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Time on my hands», de Vincent Youmans, interpretada per Chet Baker i Bill Evans

Dies de març

llagrimes desafinades

«Llàgrimes desafinades», J.P., 2015

La superlluna, l’eclipsi, la marea
del segle, la pluja tenaç, les riuades…
N’hi ha, en l’aire, una mena de discurs.
Potser la resposta a alguna pregunta.
O una pregunta que encara no hem fet.
Alguna cosa més que un cop de puny
o una rauxa insolent de l’oratge.
Hi podríem llegir gairebé un poema.

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Water may walk», de Devendra Banhart

Encara

ha de dolerme aún,
como clavo que cierra un ataúd!
César VALLEJO

Encara quan torna, i no,
el deix mut d’aquell tacte
que em tocava, i no, menys
que una pota de formiga
o un tel de boira a la pell,
encara així en prenc nota, a mà,
a l’haure de l’entrega absent
i, una a una, per estricte ordre
d’enlairament, atenc les cendres
envolades com un no-res pletòric
on em sé, amb escreix, al meu cor
retornat i pobre, afortunadament.
Encara quan torna, i no, infinit,
aquell aire alè menys que aire,
a la memòria d’un pèl somogut
en sóc fidel i, a l’espill esvanit,
desclòs desgavell de claus
i de taüts, el silenci hi respire.
Per si algú pregunta, o no,
com puc, com sóc lliure, com
el foc i, encara, com l’ocell.

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Música: «Infra 6», de Max Richter | Veu: Josep Porcar