Poeta i mussol, piulades al vol (IV)

Toco les llunes que habiten el teu front, /
els rems d’or de la teva veu callada.
Agustí Bartra

tumblr_m4ocwzKYWk1qzdzano1_1280

~:~

Les ales que no volen
la lliguen a la branca.
El blanc vola.
El negre s’agarra.
La llum s’arqueja.
La lluna, sense mans,
no arribarà a plena.

~:~

Ningú no m’espera, el silenci canta
i, de la lluna, n’aprenc la dansa
que, muda i lenta, em desfà l’estàtua.

~:~

Córrer i vent.
En contra: vas lent, però controles.
Sense: vigila de no arribar a un lloc
on no havies pensat anar-hi.
A favor: descansa.

~:~

Ja t’has fet brogit d’ales,
alè al vent sense baules
i, al meu cor, vol remor,
només llum, només mot
i només aire.

~:~

Sóc una font de set.
Si no em beus, em bec
i en mi torne, au de neu,
a ser aigua, riu i ple.

~:~

Aquesta set de llum
no pot ser una font de nits
negres.

~:~

Orfe de la pluja, nàufrag
al desert, amarat bec
de la meua set.

~:~

M’inunda la set.

~:~

És primavera perquè floreix; no perquè florir espera.
I, si espera, és perquè cerca, i no a l’inrevés,
ni de genolls, ni viceversa.

~:~

Va descórrer la cortina.
Va obrir la finestra. L’aire
entrava: llum, llavis, llençols.
Alenades, quatre mans al vol
despentinaven la tarda.

~:~

Coses, cases… Cossos!
Si els gaudiu, tot pesa més;
fora d’ells, us manca l’alè.
Però no culpeu, si de solatges
viviu, l’amor sense fre.

~:~

Que passen si, passant,
d’aquesta absència a frec,
d’aquest present en fuga,
se’n trenca la constant.
Fam i serp,
en tu es belluga l’instant.

~:~

Si és foc, no llum
que crema, cap llum,
en contra teu, pot ser
encesa.

~:~

Orbat de cos, animal,
fa la guerra, al fosc mirall,
a un exèrcit de tristesa:
nit, sal negra, bleix!
Als ulls la besa i no es rendeix.

~:~

De llindar en llindar, de la joia
al silenci, d’alenar a tossir,
funàmbul somnàmbul, a viure
em proscric entre entendre i sentir.

~:~

L’entomòleg punxa l’ull
amb busques afuades.
L’ombra talla, diagonal,
el punt de fuga de l’instant.

Joan Baptista Porcar, «Portuària» 1946

~:~

Amb les pedres d’un mur he construït un pont.
Ara que només la nit el travessa…
piulada inacabada

~:~

Per què un déu, si tenim dos blaus?
Esperant un raig de sol, desdentada
boca negra, som la nit amb horitzó.

Desert de les Palmes, 18 de març 2013

~:~

Pensar és el paisatge.
Sentir, escriure’l, ha de ser l’aire.
Talaia de de guaita, m’assec,
bec la llum i m’emmiralle

Desert de les Palmes, 18 de març 2013

~:~

De la mar a la muntanya
sóc els ulls de tots els vents;
una altra onada al meu esguard
esfondraria la muralla.

Desert de les Palmes, 18 de març 2013

~:~

Per un somni clar sis llunes branden.
En aquest cel ressonen. Les set.
Estabornit, el cor no té batecs sinó campanes.

Al balcó de l’exili, 17 de març de 2013

 

«Goodnight moon», per Shivaree

Poeta i mussol, piulades al vol (III)

We’re after the same rainbow’s end, waitin’ ‘round the bend.
Johnny Mercer

piuladesmussol3

~:~

Treure una cadira del lloc on sempre ha estat
i ensopegar durant dies amb un buit.

~:~

Tot això que fas és
el que realment necessites fer
per canviar les coses que vols canviar?

Bauman, gràcies

~:~

Dues lluernes, en nit d’ulls oberts,
gronxaren la llum dels meus somnis.
El seu sol llostreja i toca el bres.

A Reis Juan i Laura Borràs

~:~

Flama tibada, fora de camp,
incorpòria llum penetrant,
inunda l’estança l’amant.

«Dànae», Rembrandt, 1636

~:~

Branca o arrel, el centaure
es fon en nit opalescent:
ni terra ni cel.

«Aether i Hémèra», Bourdelle, 1911

~:~

Hi ha mots que el silenci pronuncia,
però el seu eco també és silenci.
Hi ha mots que la veu pronuncia,
però el seu eco és el mateix silenci.

~:~

-Això que has dibuixat què és, Lara?
-Això és la xemeneia d’un cor.

Lara (4 anys)

~:~

Oceà en calma,
de tempesta ple;
silencis que suren,
mots a destemps,
expliquen onades
de la sirena que calla
amb ulls de mar.

~:~

Córrer esmunyedís, pres
per les ínfimes mans
de la pluja, bateig
de la pell assedegada,
com renàixer des dels ulls
d’un xiquet que plora.

~:~

Curull de terra promesa,
plegue roba i amuntone exilis.
Lluny de tot, torne a mi:
seré només camí i paraula despresa.

~:~

Admire el pecat
de no estar treballant,
de mirar les estrelles,
de parlar de filosofia.

«Incest d’ànimes», Osbert, 1896

~:~

Mots contra el vidre,
baf a la mirada,
el camí s’emboira,
el silenci esclata.

~:~

Muda, la mirada ens inunda:
tot paisatge és un autoretrat.

«Le calme de l’eau», Osbert, 1918

~:~

Són arbres, no barrots;
obri els ulls, escull sender,
respira el bosc.

«Le mystère de la nuit», Osbert, 1897

~:~

Cambra de bany.
Em rente els ulls:
cada mirall és el mirall.
Pare l’orella al vidre fred
on giravolta, encés,
el calidoscopi d’un batec.

~:~

La nit és una pell
de pigues blanques, sal
de mar negra, silenci
tacat de tu.

~:~

Dimarts eterns, mar
de beure, mort
de viure, sóc
un verm i sóc lliure.
Sense tu, visc en mi
i et sent riure.

~:~

La memòria arrapada
al cantó d’un llit
conté més veritats
que qualsevol enciclopèdia.

~:~

Si no aprén la solitud,
quan enlluerna s’enlluerna:
el farer que s’il·lumina
és el primer nàufrag.

~:~

La llibertat és
almenys una mirada.
Recolzada a la barana,
els seus ulls ho diuen tot.

«El balcó», Manet, 1869

~:~

Si escric versos que ni tan sols jo
no sabria explicar és, en part,
perquè tinc la necessitat de dir
coses que de mi necessitaré desxifrar.

~:~

Arrapats, ben a frec,
dos cossos absents
són també l’animal
que exhala l’alè
que respirem.

~:~

Als dits, als llavis, al cor
obri esquerdes el magma.
Els volcans poden ser
previsibles, no evitables.

~:~

La meva mà no es mourà mai
del món secret on la lluna
la va il·luminar.

~:~

El poema que acabe emmudeix
com aquest silenci després
de ploure, com un animal adormit,
com el seu darrer rastre, forat
de glaç en la nit.

~:~

Quan, al present, entra menys el passat
i el passat comença a ser només passat,
el present no arriba a ser present.
Del futur, ni parlar-ne.

~:~

En el llenguatge de l’amor, la mà
és immensament més rica que el diccionari.
Cap gramàtica pot abastar la tendresa.

~:~

Per tu he travessat l’alba,
per tu he travessat el vespre
i, ara, per tu travessat,
la nit en blanc i encesa.

~:~

Els udols cap endins
no ressonen; mosseguen
com ullals de llop
entre les costelles.

~:~

Erigit amb absurdes geometries,
corre l’home fosc; hi perd carn, pes
i, trencadís, negra espurna,
amb l’aire es fon.

~:~

la passió que sou,
que us mou i us clou,
que és pou i és jou,
que és rou i ens plou
l’amor que cou
i mai no és prou.

~:~

Córrer i córrer dins
l’espill, horitzó enllà,
lluny, minvant, com un ocell
marca el punt d’un darrer vers
i s’esvaneix.

~:~

Som l’ocell i som l’ala
i, entre misèries i cels trencats,
l’aire.

~:~

Els pocs centímetres
que ens falten per a tocar la lluna
es fan volant.

~:~

L’esperança és
l’última rosa
que es perd.

~:~

«Moon River», de Henry Mancini, amb lletra de Johnny Mercer i veu d’Audrey Hepburn

Poeta i mussol, piulades al vol (II)

Fly me to the moon
Let me play among the stars

Bart Howard

vola_mussol

~:~

La mirada vola i d’ulls s’omple el cel:
ferma és la voluntat de les ales fràgils.

~:~

Em gite en la duna i sóc la duna,
vent, sorra i espera remoguda.

~:~

Tota la nit, mentre dorms,
els teus ulls són la nit.
Implacables, sense parpelles,
s’obren en mi.

~:~

Ella és l’aurora dels anhels petits,
victòria dels dies i de les nits,
antara, memòria i flor del desig.

~:~

No intentar sobreviure, al foc,
dins del foc: sobrevolar el foc.

~:~

Un ocell travessa la mirada.
El cel es trenca.

~:~

Braços enlaire, que la pentinen.
Braços entorn, que l’abracen.
Dos anells, davant d’un mirall,
a la cambra de bany.

~:~

Vesprada
a vessar
de crits.

~:~

L’única cosa que podem posseir constantment
és l’absència i és a l’ensems l’única que ningú
no ens pot arrabassar.

~:~

Participacions preferents.
Obligacions subordinades.
Determinacions? Vol de pedres!

~:~

Soterrada, l’ala encara
vola.

~:~

Bellesa, ets la nit en flor.

~:~

En la nit, el motor
del frigorífic sona
com la solitud.

~:~

Per a no perdre el nord
hem de resistir al sud;
del contrari, del sud estant,
el nord ni tan sols existeix.

~:~

De nit, en la boira,
també obrim els ulls.
Ens costa recordar,
però no podem oblidar.

~:~

Contra embats de la tristesa,
embranzides del deliri.

~:~

Córrer: el cor diu «atura’t»
i la ment diu «continua».
Estimar: la ment diu «atura’t»
i el cor diu «continua».

~:~

Qui vol el bé d’un altre
mentre lluita pel seu:
llum entelada.
No culpe el supervivent
ni m’hi capbusse.
Toque el piano.

~:~

Fred.
Enyore els dies calorosos
de l’estiu, el cruixir
dels llegums de la ginesta.

~:~

Nit amb malson bucle:
agafe tard els trens
i no baixe a temps dels metros.
I ara, en despertar,
no sé si he baixat
a l’estació correcta.

~:~

Volem.
Entre mar i cel, a frec,
cap horitzó no tanca la ferida.

~:~

En un llambreig,
el poema ha pres cos
i, de sobte, és tocar-te.

~:~

Volar és poder.

~:~

 

«Fly me to the moon», cantada per Doris Day

Poeta i mussol, piulades al vol (I)

«A les nostres tenebres no hi ha una lloc per a la Bellesa.
Tot el lloc és per a la Bellesa».
René CHAR

fly

~:~

El pintor voldria agafar distància i triar
alguna de les perspectives possibles,
però en totes brilla el mateix sol. També de nit.

~:~

D’absència tremole en la mà que no em toca.
No hi ha carícia més fràgil.

~:~

A mesura que ens acostem
com una resposta, creixem
com una pregunta.

~:~

Mans desfetes, de nit plenes, desperten àngels.

~:~

Els trens que només passen una vegada
no tenen bitllets de tornada.
Hi aniré caminant.

~:~

La muntanya és més gran dins
dels teus ulls.

~:~

Despertar-se aviat només per saber
que encara ets a temps d’entrar al darrer somni
per la cua.

~:~

Contra el malson constant
dels somnis postergats, dues opcions:
despertar (-los) o dormir eternament.

~:~

És tan fàcil oblidar la nostra fragilitat
que, quan ens n’assabentem, l’esquerda ja s’ha fet massa gran.

~:~

Sentiment que a les mans esvara,
animal que amb carícies arrapa.

~:~

Corres mentre penses i, mentre penses, corres:
només recordes d’on has sortit i on has arribat.
Pensar no ajuda a gaudir del camí.

~:~

Escriure poesia després de Camps és un acte de barbàrie.

~:~

Llegir tuits com una remor de fulles, de sobte brams
de silenci clos, i entrar-me ganes de fugir
amb brogit d’ales.

~:~

Avui sent els batecs anats
que, al bosc del desencant,
cerquen la sendera per tornar al cor.
La fada absent els acompanya.

~:~

Per a un big bang només cal una espurna.

~:~

Ser poeta i sentir profundament que hi ha coses indicibles.
Potser el repte fa el poeta. I, encara més, la persona.

~:~

continuarà…

 

Fisherman’s Blues, The Waterboys