Escriptura genètica

pixaví

Foto: Antoni Albalat

El paisatgisme tremendista d’un periodista merditerrani pot percebre’s en la primera pinzellada d’una entrevista: «¿Espera encontrar formas de vida adaptadas a la contaminación del Mediterráneo?». Una pregunta de categoria, mel de romer per a qui, a cada estiu, se li espiga l’encisam: «Xa, vostè mateix, senyor periodista, s’hagut d’adaptar!», diria el llaurador soterrat per l’argelaga. Craig Venter, en canvi, que no coneix el pixaví de la fava roja, l’alqueria de Romaguera o els sequiers mistèrics de Marina d’Or, respon sense pensaments impurs, immune al podriment: «Desde luego que sí. Algunos microorganismos mueren por la contaminación, y otros se adaptan a ella, así ocurre en todas partes». Així, així. De retop, sense saber tampoc dels nostres tòtems i tabús micro i macroeconòmics, col·loca els saquejadors ibèrics al microscopi: «Los microbios españoles pueden muy bien ser distintos de los microbios griegos». Ejpaña no és Grècia, una altra volta. Venter és constructor, no d’hotels i apartaments a vora mar, sinó de cèl·lules sintètiques. Per al biòleg d’Utah, la contaminació és una qüestió natural i sembla que li importa relativament poc la supervivència del pixaví de la fava roja; se’n pot inventar un de la fava albinegra. Venter s’estima més l’escriptura genètica, que porta camí de mutar en poesia críptica:

«Se trata de un código dentro de otro código dentro de otro código. Tienes que descifrar el primer código para empezar a entender el siguiente y, en efecto, en un paso determinado te puede aparecer el correo electrónico de un científico al que tendrás que escribir para seguir adelante. También hemos escrito los nombres de 50 científicos implicados en el proyecto, y algunas citas eruditas.»

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Construcción»«Dios le pague», de Chico Buarque, per Daniel Viglietti

Notícies fresques

La informació influent està escrita mesos abans de publicar-se, a voltes anys. També alguns assassinats. Com els discursos nadalencs del Borbó. Així tot és més fàcil. Per això, els periòdics ara canvien directors, acomiaden periodistes més alegrement i renoven les seues càmares frigorífiques, gairebé industrials, com les funeràries. Notícies fresques, com el lluç sudafricà. Cal, per exemple, tindre a mà cadàvers modèlics i congelats com el de Miguel Ángel Blanco, i ben documentada la cerimoniosa vetlla de l’occit. La mani de Patxi és canònicament més rellevant que, posem per cas, la mani d’Azuvi. Un policia assassinat per ETA és d’una trascendència hipnòtica intangiblement superior a la de 200 famílies d’Azuvi arruïnades a colp d’ERO. I dic Azuvi com dic vagues del metall a Pontevedra o l’ERO monumental dels 12.000 flexibilitzats a l’Arcelor Mittal. Però això, és clar, no porta l’etiqueta de «terrorisme». Per als amos de l’agenda política i de les senils rotatives, un atemptat d’ETA és, temporalment si més no, el subterfugi ideal per a l’escenificació de la més fingida hiperestèsia, una sensiblera vaselina mediàtica que, ni que siga per uns dies, ens ha de fer oblidar tants braços diàriament allunyats del seu propi cos. Disposats a donar per imparables i normals les mutilacions dels patrons, ja podem encomanar-nos tota la setmana als sacrosants eslògans contra ETA: «ETA está más débil que nunca, aunque…». Aunque. Espereu un moment, abans de seguir condemnaré contundentment l’atemptat, que després els més profilàctics s’afanyaran a acusar-me de qualsevol cosa. Se’m dirà, molt raonablement, que són fets incomparables les accions de violència terrorista i els procediments legalment establerts per a empobriment de la classe obrera. I tant! Però una cosa són els fets, purs com el no-res, i una altra ben diferent la neuròtica propagació dels fets, volgudament distorsionada i perfectament comparable. No hi ha ni un sol bri d’innocència en els santificats valors notícia. I no cal alçar-se de la butaca per confirmar-ho: si has vist, deu vegades, com Obama mata una mosca en un plató, també ho ha vist la resta del planeta; però si has vist, una sola vegada, com mil mosques maten un xiquet famolenc, segurament no estàs assegut en una butaca.