Màxims irresponsables

«Pues esto es como cuando llevas muchos números de la lotería, tienes muchas más posibilidades que te toque que si sólo llevas uno. Bueno, pues como son muchas las empresas en las que participo, ‘pos’ me ha tocado algún número…, en este caso no ha sido en la lotería, sino… ha sido un número malo. Qué le vamos a hacer…». Cal adjectivar amb exactitud: no és número malo, és un número fill de puta. I no li ha tocat per sort. El patró de patrons, el capitost dels empresaris espanyols, el màxim irresponsable de la CEOE pensa que dirigir una empresa és com «jugar a la loteria». Per fi ens ho ha deixat més clar que l’aigua. Signat. El funcionament de l’economia, la riquesa productiva, les inversions, les exportacions, els llocs de treball, les persones, depenen d’alguns ludòpates com Díaz Ferrán: «como son muchas las empresas en las que participo…». És com la incontinència de qui juga a les maquinetes escurabutxaques –amb els diners d’uns altres, és clar. Els empresaris que representa no només continuen sense oposar-se a la seua gestió, sinó que a més l’aplaudeixen. Caldrà deduir aleshores que fan i pensen exactament el mateix: tot és una rifa. Ahir, el superpatró va estar a punt de rebre alguna bascollada. Com també són molts els treballadors i els clients fotuts, no estranyaria ningú que li tocara un número encara pitjor… Bingo!

Per a número el que va fer ahir, no Otegi, sinó la jutgessa Ángela Murillo: «¡Por mi como si bebe vino!». Jo li haguera demanat el vi. El més sorprenent no és el caràcter enològic del judici, un pèl agre, sinó la vehemència gairebé barroera d’aquesta magistrada de l’Audiencia Nacional: «Ya sabía que no iba a contestar». Otegi: «Yo también sabía que me lo iba a preguntar». I ja sabíem tots que no saben dialogar. Res de nou. Ara bé, els jutges sovint guarden certes formes, encara que siga un dissimulat respecte, perquè així el judici és o –segons com– sembla ser més just. Evidentment, no és el cas d’aquesta jutgessa.

Primera pedra del reformatori laboral

Ja tenim ací la Santa. Com era d’esperar, el xantatge que suposa el bloqueig dels convenis col·lectius per part de la patronal ha funcionat perfectament i els sindicats se’ls han baixat fins als genolls. Molt de bramar que els treballadors no pagarien l’avarícia dels amos, que de la reforma laboral ni parlar-ne, però Toxo i Méndez han cedit gairebé a la primera pressió dels patrons. Quina gràcia (poca) confirmar que són ara els sindicats, i no la patronal, els qui propaguen que una nova reforma laboral no ha de significar una rebaixa de les condicions legals d’acomiadament o les de contractació. Exactament el contrari del que manifestaven fa quatre dies. Podeu llegir les declaracions a l’últim paràgraf d’aquest enllaç. Càndidament, Càndido Méndez ha dit: «Una reforma no tiene por qué ser sinónimo de recorte». Propaganda calcada a la que ve proclamant desde fa mesos el patró de patrons i tota la seua colla d’experts.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Misery Is The River Of The World», de Tom Waits

Díaz Ferrán: patró, model, paradigma

El president de la CEOE, Gerardo Díaz Ferrán, és un patró modern i exemplar: no paga. Patró, pauta i model a seguir. No paga les nòmines als seus 700 empleats des de juny. Modern i exemplar, vull dir, per als empresaris que representa. Molts d’ells han fet exactament el mateix que Díaz Ferrán durant els dos últims anys: acumular, acumular i amagar la caixa. Els treballadors d’Air Comet, que es manifestaren la setmana passada, porten cinc mesos sense cobrar. Més pinzellades: Díaz Ferran és un morós habitual de la Seguretat Social, a la qual deu 16 milions d’euros en quotes des de l’any 2007. Mentrestant, i en això també és exemplar, el patró de patrons s’està fent un xalet a l’exclusiva zona mallorquina de Bendinat per un valor de 4,2 milions d’euros. La constructora encarregada de les obres, la mallorquina Jojaina, ha dut Díaz Ferrán als tribunals perquè porta també dos anys sense cobrar 750.000 euros en pagarés i factures. I encara no he acabat: Díaz Ferrán també deu 100 milions d’euros a Hisenda. El patró de patrons està acusat d’estafa processal, desviament de fons públics i delicte fiscal en el cas Aerolíneas Argentinas (ARSA), en el Jutjat 35 de Madrid. Doncs bé, aquest capitost facinerós, aquest saquejador, és el mateix que, un dia sí i a l’altre també, exigeix responsabilitat als treballadors, els commina a congelar-se els sous via conveni (és a dir, a baixar-se’l), i a l’abaratiment de l’acomiadament via reforma laboral; aquest morós milionari de la Seguretat Social i d’Hisenda, és a dir, un lladre dels nostres diners, és qui reclama, sense la més mínima vergonya, una rebaixa de les cotitzacions dels empresaris… Però si ell no les paga! Exemplar. Els empresaris afiliats a la CEOE no han demanat en cap moment la dimissió de Díaz Ferrán, ans al contrari, lloen la seua gestió exemplar. És clar, perquè tots són iguals. Tots. Carpe diem.

Per acabar, una de Groucho Campa: «La tasa de desaceleración de la economía está desacelerándose».

I recomane la lectura d’aquest article de Vicenç Navarro, catedràtic de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Patrón de patrones», per Los Originales de San Juan

Santa Reforma (sisè round)

El que faltava, el summe pontifex de l’Euro, corpus christy. Jean-Claude Trichet, president del Banc Central Europeu (BCE), encapçalà ahir, sota pal·li, la processó per la Santa Reforma Laboral. Ho ha fet, com no, passades les eleccions europees, mosques colloneres que, per al capital, han escurçat l’arribada d’un estiu poc propici per a rehabilitar els braços suats dels treballadors. Des del púlpit de la basílica Foro Nueva Economia, el sant pare del capitalisme europeu raucà que Spain s’ha vist «afectada per un canvi en el sentiment econòmic» i reclamà ecumènicament una reforma laboral, acompanyant així en el sentiment el governador del Banc d’Espanya, M.A. Rodríguez Ordóñez (portador de la creu en la darrera processó) i a tota la congregació de prelats. El panorama actual és per a plorar, però el sentiment de Trichet ni commou ni consola. Trichet hi esmentava l’Índex de Sentiment Econòmic (ESI), un indicador de la UE que pretén mesurar les expectatives dels consumidors i dels empresaris en relació a l’evolució que tindrà l’economia a curt termini. Per tant, per als inventors de l’ESI, els treballadors existeixen només en qualitat de consumidors. No existeixen, de fet. És un indicador econòmic evocador, complaent, però massa romàntic, perquè calcula matemàticament els sentiments d’alegria i de tristesa amb què els treballadors compren, però no el sentiments de fúria amb què li trencarien la cara al patró o les ganes de cremar contenidors cas d’imposar-se una reforma laboral per «moderar els salaris» i «abaratir els acomiadaments», com ha clamat Trichet.

Diumenge passat, El País, periòdic ventríloc de Prisa (grup, per cert, del que fou assessor l’actual governador del Banc d’Espanya), dedicà un editorial i un reportatge a la Santa. Titular imprecís de l’editorial: «La reforma imprecisa». Per al ventríloc de Prisa resulta imprecisa, simplement, per a poder seguir carregant al PP la negativa a presentar, blanc sobre negre, uns gojos a la Santa. Però voluntàriament oblida que també és imprecisa perquè el PSOE tampoc no gosa definir-la. La reforma, en canvi, mediàticament si més no, corre amb la precisió d’un rellotge suís: moderació salarial i abaratiment de l’acomiadament. Mentrestant, la consigna socioliberal del Govern és: «parla’n imprecisament, però parla’n». És el diàleg social imprecís, de lluços, per a una reforma laboral milimètrica, taxada i inclement. Passen els dies, els mesos, i va esfumant-se aquell càntic celestial, demagògic, de «la crisi financera no la pagaran els treballadors». «De cap de les maneres», Corbatxo dixit. En canvi, Trichet trinxà el cadàver sense tremolar i s’encomanà al suc de la corretja: «El sistema de protección de los trabajadores es oneroso para los empresarios», titulà RTVE. Doncs desprotegim-lo… no?

Un breu repàs. És curiós comprovar que la reforma laboral de 1984, amb el govern de González, impulsà la contractació temporal per a rebaixar un 21% d’atur; deu anys després, amb el govern d’Aznar, una nova reforma impulsà les Empreses de Treball Temporal (ETT) amb l’excusa de rebaixar un 24% d’atur, el més alt després de la dictadura; ara, més d’una dècada després, l’excusa de la patronal és suprimir «la dualitat entre contractes indefinits i temporals» (alimentada pels patrons) i crear un nou contracte «indefinit no fix», amb una indemnització d’acomiadament 20 dies per any treballat i negociació salarial no sotmesa a conveni sinó a privats acords (?) entre empresaris i treballadors. Això és la temporalitat total i el lliure acomiadament, per més que ho vulguen disfressar. No cal ser molt espavilat per veure que un calador d’aturats amb quatre milions de possibles víctimes, indefinides no fixes, absolutament temporeres, són un bon pastís per als taurons.

L’atac dels depredadors no té límits. La CEOE ha demanat, a més, reduir els subsidis de l’atur. Per demanar que no siga. Mentrestant, els guardians de la pau social continuen fora de joc, del mediàtic almenys, mentre es queixen d’estar patint un «setge asfixiant». Quants consumidors treballadors coneixen el seu manifest laboral? La declaració sindical (PDF) contra la santa reforma, signada per 700 experts, en paraules de Méndez i Toxo, «tracta de reforçar la negociació col·lectiva centralitzada, per no deixar desprotegides les empreses més petites i, després, deixar jugar al màxim les clàusules de desvinculació salarial, perquè cada empresa pugui negociar amb els seus treballadors les condicions de salari, de jornada i de tot tipus que s’adaptin més bé a les seves circumstàncies». A les circumstàncies de qui? Flexinseguretat. «Seves» és ací un possessiu gramaticalment molt indeterminat: desprotegit. Després de tants anys clamant el contrari, els sidicats hissen ara la bandera de la flexibilitat interna per contrarestar l’embranzida de la patronal. No veig bones les cartes ni la jugada, sincerament. En qualsevol cas, crec que la tardor laboral patirà canvi climàtic. Us deixe amb un reportatge extraordinari sobre les habilitats dels reformadors. Carpe diem.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Muchos dicen que el patrón es bueno en el fondo…
Es bueno en el fondo, pero de la tierra
».
«Obreros y patrones», de José de Molina