Setze jutges

Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat; si el penjat es despengés els setze jutges menjarien fetge d’un despenjat. Setze entitats financeres de la City londinenca, les mateixes que reclamen un altre rescat per a Espanya, i que són les encarregades de fixar el tipus d’interès al qual teòricament es presten diners, manipulaven aquest interès a conveniència de les més importants. Per fixar el líbor (com l’euríbor, sobre el qual també hi va haver sospites fa anys), no cal que creuen operacions reals, n’hi ha prou que piulen a quins preus estarien disposats a fer-les. Per entrendre’ns, fixaven l’interès que més els interessava… Però ens hem de sorprendre? Un foc anunciat, un escàndol mundial que veurem com els majordoms del capital intenten apagar ràpidament. En definitiva, la creixent convicció popular «els bancs són uns lladres» elevada a la categoria d’asseveració empírica. Afegiu al potatge: fuga de capitals, rescat/prèstecs directes a la banca, amnistia fiscal… I aneu sumant. Estic segur que alguns encara arribaran a la conclusió que el capitalisme no quadra la caixa perquè tots hem viscut per damunt de les nostres possibilitats i hem fet massa despesa en educació, sanitat i brigades forestals. Per cert, afegisc a la meua col·lecció d’obvietates insòlites aquesta constatació infreqüent de la premsa que denuncia l’estafa com una cosa inherent a certes operacions bancàries. La mateixa premsa que ho callava en directe i ara ho difon en diferit. És important no oblidar això.

#obvietat insòlita

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Cançó del lladre», popular, transcripció de Miquel Llobet, amb Narciso Yepes a la guitarra.

Això era així

La premsa ens regalà la setmana passada un altre espectacular exemple d’obvietat insòlita. La presumpta primícia –o pretesa revelació– del diari El Mundo sobre la confabulació informativa de la cúpula de Ferrocarrils al voltant de la tragèdia del metro era, al capdavall, la validació mediàtica, la constatació de l’existència de manifassers, injustícia i desmemòria. I no per poc sorprenent, el titular era menys escandalós: «Metro Valencia contrató expertos para vestir de tragedia de accidente». Es verificava, per tant, que Ferrocarrils pagà una consultora per a alliçonar/adoctrinar els tècnics que havien de comparèixer en la comissió de (no) investigació de les Corts (tots ells acomboiats, per cert, amb càrrecs, augments salarials i àpats deliciosos). Quina sorpresa! Arran de l’estrident propagació dels Wikileaks, vaig escriure que l’obvietat insòlita és una veta de mercat comunicatiu mitjançant el qual el consumidor de premsa rep com a sorprenent la confirmació de les causes d’un fet que amb antelació existien ja en el seu repertori de conviccions. Apuntava, aleshores, que aquestes informacions són, alhora, una via de redempció i de reconciliació dels mitjans, un pretext per «tornar a la societat» i dir: «sí, això era així». Hi ha la necessitat/ansietat diària i creixent del mitjà de comunicació d’erigir-se públicament en el gran revelador d’una cosa que sovint ha insinuat o callat en directe i ara difon en diferit: les mentides dels governs. Els dies posteriors a la matança vaig crear una secció al blog per a fer un seguiment dels fets i possibles causes que la premsa aconseguia alliberar, obvietats gens insòlites que ja aleshores contrastaven amb la tancada versió oficial dels escura-rotatives de Camps. Cinc anys després, la directora gerent de Ferrocarrils, Marisa Gracia, continua en el seu càrrec. Cinc anys després, cap dimissió, cap atenció, cap explicació. Cinc anys després, però, els morts que esperen respostes encara en són 43.

L’associació de víctimes ha fet públic un MANIFEST.

Els tics programats

Setembre és costerut. La jornada s’allarga en treballs dispersos. I són treballs, i no obres. N’és bon exemple aquesta nit de dimarts tretze. Intente, potser inútilment, que el blog m’ajude a arrenglerar les esparses notes mentals que arrossegue i m’agrada compartir. A un fil m’agafe: Partal, ahir, relatava hàbilment el grau d’obsolescència programada de l’homilia política imperant: «Fa mandra –explicava– haver de moure’s encara per coses que ja reivindicàvem fa trenta anys. No tan solament la llengua i l’escola. El tren entre València i Barcelona d’amplada europea. O poder veure TV3. O uns serveis d’ensenyament i de sanitat públics de qualitat». Tanta raó té que gairebé embafa. Els tics discursius dels majordoms de l’Estado i del Capital s’han propagat tant els darrers mesos que hom podria donar per bona la teoria de l’Etern Retorn, mite i  anhel ideats –i programats– pels antics egipcis, pels estoics després, desenvolupat filosòficament per Nietzsche i explotat finalment per escriptors com Flaubert, Borges, Hesse, García Márquez o Kundera. El periodista de Bétera, però, sap veure que «no som on érem, ja som lluny», car, si bé és cert que molts conflictes cuegen epilèptics, i amb cuades que tomben, avui són molts els ciutadans que hem perdut candidesa i hem guanyat decepció, la qual cosa entristeix molt, d’acord, però, si aconsegueixes sobreviure, reforça alguna cosa més que les conviccions. Qualificaria, però, d’optimisme immoderat, que no imprudent, el convenciment de l’editorialista quan diu que som a la meta d’una mena de carrera per l’autodeterminació. Aquest plantó, però, és d’un altre cavalló. Fa uns dies,  Mompó amollava al seu Facebook que el pp$oe aparentava haver descobert la sopa d’all quan reivindicava (és un dir) el corredor mediterrani: un altre tic. L’obsolescència programada, sovint fingida i exhibida com a insòlita, aplicada a l’agenda política i informativa dominant, ens recorda, també, que no hi ha sortides perquè no interessa gens cercar-ne i que és més fàcil repetir-se quan tot s’esdevé una fugida cap enlloc, com titulava Aliaga l’altre dia, o que tot mena a la vora de l’abisme, com fa poc alertava, ben pagat, Felipe González. Qui mira més enllà del 2012? No ningú. Tot és ara o res. Mireu quin sostre i no em digueu que no. L’etern retorn té la cara, la faccia, d’unes eleccions generalíssimes el pròxim 20 de novembre. Inspirador, eh? Quina subtil coincidència l’espanyola celebració de la fiesta de la democracia i l’aniversari de la mort del dictador. La pregunta més bonica, en qualsevol cas, és com l’antropòfaga societat de la postguerra contra el terrorisme, dels post-gurtels i dels merkkels pairà, ja no només la tisorada dels austers i l’ensostrat de la Constitución, sinó tan subtilíssima regressió. Tics, epilèpsies, convulsions…

Wirklich, ich lebe in finsteren Zeiten!

Fins a quin

Fins a quin punt hi ha, des de les trinxeres enfrontades, una aplicació, al producte polític, d’una estratègia d’obsolescència programada per a posar fi a dècades de drets adquirits, com ara els derivats de la immersió lingüística o de la lliure recepció de TV3 al País Valencià? I fins a quin punt se’ns pot fer agre, pura propensió a l’immobilisme, un consum convencional, tradicional, i no veritablement trencador, regurgitant, eficaç, d’aquests remakes de reivindicacions identitàries del tot legítimes? Fins a quin punt necessitem anar més enllà d’un bell cant “Al vent 2.0”?

Fins a quin punt les revoltes nordafricanes, digerides pels mitjans de comunicació europeus, no són més que un espill còncau on es mira la deprimida i depressora classe mitjana i baixa europea que no té el valor, ni la generositat, ni la vergonya de dir prou? Fins a quin punt, alhora, aquestes revoltes, per a Europa, no són més que un discurs mediàtic per mantenir controlada, dins d’uns marges, la dissidència? I fins a quin punt això és veritablement dissidència?

Per a quan el Gran Rebuig?

Darrere de darrere

Minva en les portades la música màquina d’aquest ballo in maschera mediàtic, global i digital que ha estat WikiLeaks, mentre comença a escampar-se pels marges el sarau de les ocultes confabulacions amb tota mena de cançons punks, algunes realment bones. Ahir vaig poder veure al blog de Partal el debat de Millenium (TV3) titulat, molt encertadament, «Darrere de WikiLeaks». Entenc l’adverbi en un triple sentit: darrere, evidentment, perquè no sabem del cert –per més que ens ho puguem imaginar– quins poders fàctics són els ventrílocs de l’Assange, el public enemy de torn dels EUA (Bin Laden ja no els ‘funciona’); darrere perquè, expectants, els mitjans de comunicació, sobretot els marginats, hi van a la saga; i darrere, també, per la retardada posició de la societat en relació al nou fenomen i model mediàtic, essencialment digital. Ballarins experts, els dos periodistes convidats, Partal i Martín de Pozuelo, foren sens dubte els més eloqüents, sobretot en la discussió de quatre assumptes claus que obren la porta a un fum de suspicàcies: 1) La irradiació tutelada de les filtracions mitjançant un càrtel de premsa, que permet la promoció de l’organització WikiLeaks i, a canvi, la cuina de la informació pels periòdics, és a dir, l’existència de coalició, monopoli i transacció; 2) La hiperactivitat compulsiva del càrtel de periòdics per abocar diàriament les informacions, que permet esquivar una atenta reflexió crítica dels fets i, alhora, elevar a categoria de noticiables els cables més morbosos; 3) El valor periodístic de les filtracions: un cocktail de secrets a veus barrejats amb xafarderies diplomàtiques que servidor anomenava obvietats insòlites en el darrer apunt; 4) La fiabilitat contrastable i la qualitat de la informació servida per les presents i futures organitzacions wikimèdia, aureolades de neutralitat i filantropia, sabent com sap tot periodista que cap filtració és desinteressada.

Torne a l’adverbi darrere. Més que la cara dels ventrílocs que hi pot haver darrere de l’Assange, m’interessa saber quines motivacions hi poden haver darrere dels ventrílocs. Servidor no té cap dubte que algunes cançons punks diuen veritats com a catedrals: els cables ens els han llançat al coll, dicten l’agenda de temes, ventilen ràpidament i sense conseqüències institucionals les mentides impunes de la darrera dècada i, sobretot, cusen la catifa màgica davall de la qual hi ha grans i creixents conflictes socials, com ara els milions d’afamats i d’aturats sense veu. Però, darrere de darrere, hi ha també la fabricació de la dissidència, de la qual en sap molt més que jo Michel Chossudovsky:

«La fabricació de consentiment és la presentació, a l’opinió pública, de la principal narrativa dels mitjans de comunicació, les seves mentides i falsedats. Sota la il·lusió de capitalisme contemporani, la il·lusió de democràcia ha de prevaler. És, en interès de les elits corporatives, l’acceptació de la dissidència i la protesta com una característica del sistema en la mesura que no posin en perill l’ordre social establert. El propòsit no és reprimir la dissidència, sinó, per contra, donar forma i modelar el moviment de protesta, per establir el límit a la dissidència. Per mantenir la seva legitimitat, les elits econòmiques afavoreixen formes d’oposició limitades i controlades, per tal de prevenir el desenvolupament de formes radicals de protesta, cosa que podria sacsejar els fonaments i les institucions del capitalisme global. En unes altres paraules, “la fabricació de dissidència” actua com una “vàlvula de seguretat”, que protegeix i sosté el Nou Ordre Mundial»

Del mateix autor, us recomane la seua inspecció dels soterranis de WikiLeaks, l’entorn social i corporatiu, en el qual destacaria la relació que Chossudovsky veu entre l’Assange, The Economist i els Rothschild. Poser s’encenen llumenetes i no són de Nadal.

A video used to be embedded here but the service that it was hosted on has shut down.

És veritat!!!

– Escolta… han dit que tot allò del quètxup és veritat!
– No fòtigues, de veritat que és veritat?
– Ho han publicat tot.
– Però nosaltres ja ho sabíem, que hi havia molt de quètxup…
– Ho sabíem, però no ens ho havien confirmat.
– I quina és la diferència?
– Que per fi han confirmat l’existència de quètxup.
– Ah… Però ho han confirmat els autors?
– No, els autors no.
– I qui ho ha confirmat?
– Ells.
– Ells? Aleshores, ells diuen ara el que tots nosaltres ja sabíem?
– Sí, però amb papers plens de quètxup. Nosaltres només ho imaginàvem.
– Ah, els papers. I per què nosaltres ja ens imaginàvem quètxup, i no cuscús?
– No ho sé…, una casualitat?
– Això serà. Passa’m l’allioli.

L’espectacle (II)

Si valores generosament els fets, estàs perdut, perquè, en la nostra societat, els fets no parlen per si mateixos. Tenen poc valor. Entre el fet i la imatge facturada del fet, l’espill industrial dels esdeveniments, hi ha alguna cosa més que una cadena de mans emmanillades. Hi ha l’espectacle. Probablement, els sistemes més eficaços de persuasió i alienació són l’espectacle i la tortura. El govern nordamericà, com Hollywood, ens han regalat algunes superproduccions la darrera dècada. La veracitat compta poc; la veritat, no gens. L’important és l’espectacle. And the show must go on. Avui dia, no és imprescindible una inducció de l’incident, és a dir, provocar o inventar l’esdeveniment, per tal de generar espectacle; cal, sobretot, una bona postproducció. L’ull públic dels fets, que Howard Franklin va convertir el 1972 en una gran pel·lícula –on el fotògraf de premsa intervenia activament en la realitat i, per tant, en la construcció de la història–, ha estat superat per la nouvelle cuisine dels fets, encara que siguen aire o tan volàtils com un bacteri. Més críptic, en un apunt recent, servidor recitava que tot és plató i hi enllaçava un article de Ramon J. Molés (UAB), que qüestionava el valor informatiu de les filtracions de claveguera de Wikileaks. L’escrit recordava una frase de Howard Simons, editor del Washington Post, actor i espectador, jutge i part de la societat de l’espectacle, la nostra: «Quan et penses que saps una cosa, t’has de preguntar si és això el que volen que sàpigues». Ara acabe de llegir l’article «Show NASA», de Martí Domínguez, en el qual lamenta, arran del descobriment del bacteri que pot viure en l’arsènic, que «cada colp més es confon la difusió de la investigació científica amb l’espectacle» i que els mitjans de comunicació convencionals han renunciat a contrastar les comunicacions provinents de revistes i institucions científiques. No caldria dir que això és un perill. En fi, un més entre tants. La qüestió és que ens han encès tants fanals que ens enlluernem i, en aquestes blanques tenebres, rebem tan poca llum com Suècia a l’hivern. Caldrà una teràpia.

Per destil·lar algunes ombres, us deixe amb una versió cinematogràfica de «La société du spectacle», obra de Guy Debord: «L’espectacle és el capital en un grau tan alt d’acumulació que s’ha convertit en imatge»*.

[ Parts de la pel·lícula: 123456789Ací totes ]