«La lletra ferida», recull de textos d’escriptors castellonencs d’ara

L’Associació Cultural Colla Rebombori de Castelló de la Plana va presentar ahir, a la llibreria Babel de la ciutat, el seu llibre «La lletra ferida», en el qual he tingut el goig de participar fent allò que més m’agrada: disseny, edició, poesia, bloguística, periodisme… Comunicació, al capdavall. «La lletra ferida» és, de facto, el primer recull (no gosaria dir-ne antologia) d’escriptors actuals de la ciutat i terme de Castelló. Una mostra de textos acotada geogràficament que, més aviat, qualificaria de topogràfica, pel relleu i l’altura de mires dels erudits, narradors, poetes, assagistes que hi han col·laborat, escriptors que, vosaltres ho jutjareu, ultrapassen allò que, despectivament, se’n diu localisme. Mai no se n’havia fet cap abans, de recull com aquest, i no se’ns pot passar per alt el fet que haja estat una associació cultural, de recursos limitats i il·limitada generositat (i no una institució o una editorial), la impulsora i coordinadora d’aquesta excepcional foto de família literària, d’autors castellonencs avui en plena activitat. El rerefons i l’excusa: les festes de la Magdalena, que demà comencen. Rebombori edita cada any un llibre (a vegades dos o tres) dedicat a algun element definidor de la nostra cultura i de la nostra la història, defugint coentors i olioses endogàmies, sempre amb un rigor i una qualitat poc habituals en les publicacions festeres de la ciutat. Potser per això, gairebé tots els anys s’emporten premis i lloances.

El títol no és gens innocent. Els lletraferits castellonencs sagnem doblement. Som ferits per la lletra, però la nostra lletra també està ferida per… Com diu l’amic Josep Joan Conill, mestre en l’art de l’aforisme, els escriptors castellonencs en llengua catalana som lletraferits greus. No cal ara que m’allargue més explicant-vos per què. Potser ho faré si s’acaba confirmant un rumor –d’alta tensió– que em comunicaren ahir durant la presentació del llibre. Podeu llegir ací el llibre sencer, debades, del tot obert al lector. I, per acabar, hi afegiré una miquinya de corporativisme blogaire: us recomane el petit estudi (p.29) dedicat als blogs en general i els castellonencs en particular, a càrrec de la periodista Laia Gisbert i un servidor.

I ara me’n vaig a barrejar macameu i moscatell de Vilafamés, que haig d’omplir la bota.

Sant Jordi, una rosa i un músic

—Tu sempre dius que el bàsquet fins a l’últim minut no es pot dir res.
—És cert, però, com a la vida, s’ha de creure en les pròpies forces, si es vol remuntar. I que no et sàpiga greu, però et veig pitjor que als jugadors del meu equip. Què et passa?
—Passa que estic cansat de tocar al carrer…
—Però si tens més espectadors que la gent que toca als teatres, no sé de què et queixes…
—Que et donen pel sac.
—Veges, si no. Quanta gent t’escolta, cada dia. Dues mil, tres mil persones? Quants músics famosos poden dir-ho, això? Quanta gent anirà a veure el concert dels teus amics, despús-demà? Quatre-centes persones? Mirat així no t’arriben a la sola de la sabata.
—Però no és el mateix, Andrius, collons.
—Per què no? Perquè eixiran als papers i tu no? Per això? Anem a veure, Tadeusz. Què diuen els escriptors? Que volen com més lectors, millor. I els músics? Que els escolte tanta gent com siga possible. Aleshores…
—Ja n’hi ha prou, Andrius. D’acord?
—El teu problema, nen, és que creus en el futur. I el futur no existeix. L’únic futur cert, i encara no, és que ens queden un parell de culatons de cervesa. Més enllà, no hi ha res. M’entens? Res.

«El músic del bulevard Rossini», de Vicent Usó. Proa. Febrer de 2009. Finalista del premi Sant Jordi.

Una delícia de 188 pàgines en dos vesprades a La Renegà. Una novel·la, com diu l’autor, sobre les passions que ens mouen.