Asincronies

És estrany. Abans d’alçar-me puc percebre que jo mateix, davant meu, en cos i ànima, ja m’he alçat, que estic vestit, que els meus peus ja fa una bona estona que s’han calçat. Poc després, incomprensiblement, en el mateix instant que pose a escalfar cafè, escolte que la meua veu ja diu adéu des de l’ascensor. La meua veu? Vaig corrent a l’ascensor… Ningú més que jo. Però qui, si no? Mire el rellotge; funciona correctament. Tinc temps, però em pose nerviós. Adéu! Un veí no s’altera gens quan veu que la meua mà el saluda gairebé mig minut abans que jo haja eixit de casa. Abandone l’edifici i, en creuar el carrer, comprove bocabadat que el meu cos l’ha creuat vint segons abans que jo faça un pas, la qual cosa té com a conseqüència immediata que, en la mil·lèsima de segon en què el semàfor canvia a verd, la meua persona haja desaparegut pel cantó amb indiferència de tòtil. Suat com un poll, quan arribe a l’oficina, contemple perplex que ja havia engegat l’ordinador molt abans d’haver arribat, i en seure a la cadira em trobe força incòmode, com si no hi cabés, i finalment m’assabente que, inexplicablement, estic assegut damunt de mi! Comence a espantar-me, però fins i tot això resulta rar: quina altra por puc sentir després d’haver-me espantat? Si haig de patir aquest desassossec, em dic, si m’ha de suplantar aquest jo mateix que sempre se m’avança, voldria entendre almenys perquè, en iniciar-se el sistema operatiu i començar a treballar, les feines continuen exactament tal com les vaig deixar ahir; per què no és possible que tots els treballs estiguen ja enllestits una hora abans d’haver-los començat? És com si de sobte tot recuperara el seu ritme, com si ja no hi anara a destemps. Justament quan comence a treballlar! De fet, no em sorprenc gens quan el meu cap m’assigna un projecte nou que, quatre hores després, encara no he iniciat. Ara sí, ja va tot bé. Puc relaxar-me, per fi.

A Oliverio Girondo

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Dia a dia a dia», de Sanjosex

Una vida nova

Agafà una avió a la ciutat més gran i poblada del món. En arribar a l’aeroport, no recollí les maletes. Llançà a diferents vàters de la terminal el passaport i la resta de documents identificatius, les targetes de crèdit i tots els diners, tret dels indispensables per a pagar el bitllet de l’autobús. Només conservà la roba posada. A la ciutat, en obrir-se les portes de l’autobús, saltà disparat. Començà a córrer sense rumb, com un desesperat. S’havia entrenat dur. No s’aturà durant gairebé una hora: avingudes, places, parcs, carrers, carrerons desconeguts… Mort de cansament, s’ajocà una estona a la gespa d’un petit i fangós jardí per a recuperar l’alè. Suat i brut, vagà després per la barriada i reemprengué la correguda. Va repetir les carreres un parell de vegades fins que, desmaiat, va asseure’s al rastell llepissós d’una avinguda comercial enorme i atapeïda com un formiguer. Se sentia lliure, insegur i perdut. Una dona se’l mirà amb llàstimà i li amollà una moneda als peus. Va entendre aleshores, amb un entusiasme insòlit, que la seua nova vida, per fi, havia començat.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Ara que véns», per Inòpia (poema de Joan Fuster)

De la llum

Havien quedat a la mateixa plaça de sempre, davant de la Subdelegació del Govern, a les sis de la vesprada, al costat del mateix senyal: «No aparcar de 9 a 20 hores». Ell s’havia passat el dia meditant una manera de dur als límits de la commoció tot l’amor que sentia. I regalar-li’l. Imaginà tendres missatges amb senyals de fum, violinistes virtuosíssims, paracaigudistes cantors. Res d’això no el va convèncer. Finalment va decidir d’escriure-li una pancarta. Fins aleshores, només li havia escrit cartes i alguns paperets tacats de versos desenfrenats i propiciatoris. Així que aquella mateixa vesprada, abans de la cita, entrà en una papereria i hi comprà una cartolina groga de metre i mig, i un retolador de punta gruixuda. Després, com qui pren posicions i acluca llargament els ulls per a capturar en un llenç la perspectiva del paisatge, s’aclofà al llarg i ample d’un banc de la plaça per a retolar un missatge ben revelador de la seua passió. Deu minuts abans de la cita, ell ja l’esperava davant de la Subdelegació, manifestant-se, cridant, proclamant el seu amor amb la pancarta entre les mans, amb orgull alçades contra totes i cadascuna de les mirades de curiositat, estranyesa i menyspreu dels descreguts vianants. Què fas? Què estàs fent? —li amollà ella en arribar, sense racons on amagar la vergonya. Ell la convidà a somriure, i a una cervesa. No se sap on va anar a parar aquella pancarta amb què ell simplement manifestava: «En defensa de l’hel·lenisme». De la llum. Només ella sabia per què.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Premier Bal», de Sidney Bechet